Cada any en aquestes dates, al voltant de l’11 de setembre, una colla de vila-secans nascuts l’any 1951, amb les seves actuals parelles, solen fer una excursió de dos o tres dies segons s’escau, si hi ha pont o només l’estricte cap de setmana.

    Enguany hem fet un pas endavant, i ens hem anat a passar un parell de nits a Carcassonne, per allò de que, potser ja érem els únics del poble que encara no hi havíem anat.   De fet, tenir un indret relativament a prop, on es poden veure dos paratges que han rebut sengles qualificatius de “Patrimoni Mundial” per part de la Unesco, val la pena de fer un esforç per visitar-los.

    De la visita que varem gaudir plenament, a aquesta ciutat del sud de França, hi ha dues coses que em varen xocar.

    La primera és que hi varem trobar més catalans que si haguerem anat a Escornalbou, posem per cas. Podria molt ben dir que la meitat dels “guiris” que voltaven per la “Cité” i pels carrers de Carcassone, ho érem, potser per què se’ns esqueia el dia festiu i el corresponent pont.

    La segona, la brutícia. Sobretot pel contrast amb la ciutat de Perpinyà que havíem visitat cuita-corrents el dia abans. Allí, es feien bones aquelles paraules d’Espriu a l’”Assaig de càntic en el temple” «... i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble...» En canvi a Carcassonne tant pels carrers i places, com a la ciutadella i potser encara més al “Canal du Midi” hi havia molta cancarria, vaja.

    Malgrat aquesta xacra, la visita val la pena i és del tot aconsellable per aquell que només tingui dos o tres dies per viatjar.

    Abans he fet esment a que ens varem aturar a Perpinyà, doncs bé, davant el monument a Pau Casals que hi ha a la vora de la font lluminosa entre el palau de congressos i el Castellet, varem fer l’acte institucional de cantar Els segadors, que és una commemoració que fem any rere any sempre que ens trobem lluny de Catalunya per la Diada.