Joan Clave Morell

   Fa uns dies que s’ha liquidat la vida útil d’aquesta mina de l’antic terme de Vila-seca, que regava terres a cavall entre els Emprius i la Bassa d’en Borràs, ara del municipi veí de Salou. De fet el que s’ha clos, ha estat l’explotació del pou que al seu moment es va fer per donar suport als socis de la mina quan aquesta va començar a fer figa.

    Com que la Mina Nova dels Emprius, no fou esmentada al llibre monogràfic de la beca Doctor Gibert publicat el 1995, aprofitarem per donar-ne unes dades i deixar constància de la seva existència.

    Al llibre al·ludit, és relacionen 75 mines del terme, i entre les quals no he trobat cap denominació que es pugui identificar amb la nostra. Ja és casual!

   El 1824 mitjançant una escriptura feta davant del notari de Vila-seca Josep Guardiola i Voltas, redactada en català, un grup de vuit propietaris de finques, entre el camí dels Emprius i el camí de la Bassa, fan conxorxa per construir una mina en terrenys de Gregori Saltó, i que pel preu de 375 lliures barcelonines, encarreguen a un d’ells, en Joan Casas que és minador, la faci tant llarga som sigui necessari, per tal que a la bassa hi arribi una teula d’aigua el mes de juny. No cal dir, ja que això és norma general, que el conjunt d’associats es reparteixen les hores i estableixen torns setmanals de reg.

    En aquesta escriptura no hi consta que el nom de la mina, o de la societat, sigui “La mina Nova dels Emprius”, topònim que apareix molts més anys a venir.

    La mina té un recorregut aproximadament paral·lel al camí dels Emprius, uns 160 metres a ponent del mateix i segueix en direcció nord, fins una llargada d’un quilòmetre i mig. Uns anys després, i sense que n’hi hagi constància la mina fou allargada uns 130 metres tot fent-hi dos colls d’uns 50 metres cada ú, de manera que el pou més allunyat, dit primer pou, quedava situat a la vora del camí de la Mina del Salvat, poc abans de creuar la General de Tarragona a Castelló.

    Així varen córrer teula a teula, milers de regadores d’aigua durant cent anys, ves a saber si amb períodes de sequera o potser de inundacions. D’aquest segle no en tenim cap constància del que, específicament podés passar a la Mina Nova dels Emprius, si és que aleshores ja havia pres aquest nom.

    El nom complert de Mina Nova dels Emprius, apareix per primer cop l’any 1929, en un document pel qual els socis d’aquella mina, donen permís a un altre veí, per fer una conducció d’aigua que la creuava, amb cura de que no els hi malmeti les instal·lacions pròpies, ni el cabal.

    Poc després de proclamar-se la II República, en data 11 de juny de 1931, acorden fer un pou per complementar  l’aigua de la mina, dotant-lo d’una bomba de doble pistó, accionada per motor elèctric. El pou té una fondària de 24 metres i amb el seu cabal, es pogué suportar amb penes i tribulacions la secada dels anys 1940 i següents.

   Molt més recentment, l’any 1986 en concret, es va modificar el sistema de bombeig, complementant-se amb una xarxa de canonades que van permetre els nous sistemes de reg, que les noves tècniques havien imposat.

    La mina però, encara rajava poc o molt, i s’hi anaren fent treballs de conservació i manteniment fins l’any 1983, però al cap de poc temps va deixar de rajar, tot i que tingué una petita revifada que va durar uns quants dies a finals del segle XX, però de fet, va ser un miratge.Això passava justament poc temps després, que amb motiu de les obres de desviament de la carretera general, en resultessin afectats amb el seu soterrament definitiu els tres primers pous de la capçalera de la mina, motiu pel qual els socis foren indemnitzats com si es tractés d’una expropiació.

    Darrerament, entre els anys 2002 i 2004 les terres regades amb les aigües de la Mina Nova dels Emprius, varen ser venudes als promotors immobiliaris, en el punt en que la “bombolla” estava més inflada que mai. Poc a poc varen anar quedant abandonades, convertint-se els conreus en botjars i amb les edificacions enderrocades per evitar-ne la presència dels “okupes”.

    Les terres d’Emprius, Bassa, Burguera i bona part dels Terrers, conreades per moltes generacions de pagesos vila-secans, que en sa majoria eren de regadiu, han desaparegut, i amb elles quasi totes les mines que, com la “Nova dels Emprius” els hi donaven el necessari suport.

    Adéu per sempre!  

    Amb aquest títol, s’ha publicat fa uns dies una novel·la de Joaquim Biendicho que es situa en el temps, en aquest segon any de la guerra. Els que ja som grans no li posem adjectius, ja que és la que ha marcat una part important de les nostres vides, encara que no la visquèssim directament.

   El mateix dia que vaig saber de la seva publicació, la vaig comprar, per dues raons. Una és que s’ubica al terme municipal de Vila-seca, en una figurada descripció de la partida dels Prats, el Prat de Ponç i el Prat d’Albinyana. L’altre, per què encara que no conegui l’autor, conec alguns membres de la seva família, fins i tot amb un dels quals, varem coincidir a l’Escuela Nacional Graduada de niños de Vila-seca.

   Me l’he llegit en un dia, quasi tot seguit, perquè el relat “enganxa” i he de dir que m’ha agradat molt, i que la recomano a tothom, sigui de Vila-seca o d’arreu. No endebades ha estat guardonada amb el premi Pere Calders del 2008.

   A més, he trobat molt adient, que el cognom de la família a l’entorn de la qual gira la trama narrativa, sigui el que s’escau ser el nom real del mas dels avis de l’autor, i que es correspon a un dels cognoms més insòlits entre la població catalana.   

   Cada any en aquestes dates, al voltant de l’11 de setembre, una colla de vila-secans nascuts l’any 1951, amb les seves actuals parelles, solen fer una excursió de dos o tres dies segons s’escau, si hi ha pont o només l’estricte cap de setmana.

    Enguany hem fet un pas endavant, i ens hem anat a passar un parell de nits a Carcassonne, per allò de que, potser ja érem els únics del poble que encara no hi havíem anat.   De fet, tenir un indret relativament a prop, on es poden veure dos paratges que han rebut sengles qualificatius de “Patrimoni Mundial” per part de la Unesco, val la pena de fer un esforç per visitar-los.

    De la visita que varem gaudir plenament, a aquesta ciutat del sud de França, hi ha dues coses que em varen xocar.

    La primera és que hi varem trobar més catalans que si haguerem anat a Escornalbou, posem per cas. Podria molt ben dir que la meitat dels “guiris” que voltaven per la “Cité” i pels carrers de Carcassone, ho érem, potser per què se’ns esqueia el dia festiu i el corresponent pont.

    La segona, la brutícia. Sobretot pel contrast amb la ciutat de Perpinyà que havíem visitat cuita-corrents el dia abans. Allí, es feien bones aquelles paraules d’Espriu a l’”Assaig de càntic en el temple” «... i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble...» En canvi a Carcassonne tant pels carrers i places, com a la ciutadella i potser encara més al “Canal du Midi” hi havia molta cancarria, vaja.

    Malgrat aquesta xacra, la visita val la pena i és del tot aconsellable per aquell que només tingui dos o tres dies per viatjar.

    Abans he fet esment a que ens varem aturar a Perpinyà, doncs bé, davant el monument a Pau Casals que hi ha a la vora de la font lluminosa entre el palau de congressos i el Castellet, varem fer l’acte institucional de cantar Els segadors, que és una commemoració que fem any rere any sempre que ens trobem lluny de Catalunya per la Diada.