Barcavella
04 Setembre, 2007 17:22
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Un raig et resplendia per sobre la quilla llevada,
en aquella terra estranya on te m’havies perdut.
Era un raig de llum tènue i la veu era blana,
de la barca que s’enyorava d’un vell pescador.
Una veu cantava, dins l’altar de la murada,
els misteris del mar que solquen tantes naus.
Records de les tardes que hi havia alegria
quan el patró t’ancorava en un port dolç.
Solemnement, el plor d’un nen s’alçava,
sabia que a la mar no havies mai de tornar.
Comentaris
Un homenatge molt bell a una barca en aigües estranyes. Em fa pensar en persones que han anat a parar a llocs on no els pertoca. No sé, ha estat una idea...
Publicat per isnel 04 Set 2007, 21:47
és hora d'avarar la barca i tornar a navegar, oi, isnel?
;)
Una abraçada!
Publicat per ramon 05 Set 2007, 09:16
Ramón que sí! que si torna! tu mateix m'ho has escrit (El Bec del Lloro, ha tornat)
Una abraçada ben gran
Publicat per namaga 06 Set 2007, 18:19
Arribar a port per a ser oblidada no és cap destí desitjat.
Publicat per arsvirtualis 09 Set 2007, 17:53