Enlloc

15 Setembre, 2007 11:14
Publicat per aladern, de versos i rimes

Barana rovellada: Dónes al buit.

Reposes al replà minso del record.

T’aboques al cel, al no-res absolut.

Rodoles, rònega, pel segle dinou.

El carreró fosc et rosega fins a l’os.

El vent, com una vella grunyent,

xerrica el ferro amb veu de corb.

Peta el fuet de la cruel metàfora

que et vol treure del repòs absolut.

Inútilment, la vida s’escruix i crida.

Els braços et van semblant branques

d’un arbre molt alt. Ferruginós rovell:

Te m’has tornat un alicorn sense veu.

 

4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

... i si en un moment de defalliment t'agafes a ella, els seus molts anys resten enganxats en la teva pell.

Publicat per arsvirtualis 15 Set 2007, 13:07

possiblement, Ars. Més, si ha format part del teu paisatge.
:)

Publicat per ramon 16 Set 2007, 09:38

Com ens agafem a les coses velles que formen part dels nostres records! Són com fotografies, però en tres dimensions, i ens retornen espectacularment als paisatges viscuts. Ara em fas pensar en una "marquesa" (una planta) que havia estat de la meva àvia, que fa trenta anys que es va morir, que conservo, mimo, rego i parlo. Uf.

Publicat per isnel 16 Set 2007, 11:50

Els paisatges viscuts que es van desfent, aterrats pel pas del temps i les excavadores. Quan morin al nostre record, acabaran de morir del tot.
Mentrestant... a guadir d'aquest dia tan esplèndit! Que passis un bon diumenge, Isnel.

Publicat per ramon 16 Set 2007, 12:41

Afegeix un comentari
















La meitat de 12: