Teatre Metropol: Sense llicència d'activitat i sense tempoada de tardor

29 Octubre, 2007 18:06
Publicat per csala, General

Repasso la premsa local de les darreres setmanes, i llegeixo sorprès que, segons el periodista, l'equip de Govern de la ciutat ha dit que el 'Teatre Metropol no té llicència d'activitat', jajajajajaja, aquesta és bona. Suposo que algú els ha explicat que el Teatre Metropol és municipal... i per tant això de la llicència d'activitat..., com a tal, doncs va a ser que 'NO'. Després de llegir aquesta tonteria, començao a dubtar seriosament que la suspensió de la temporada de tardor sigui per falta de mesures de seguretat al Teatre...

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

26 Octubre, 2007 21:58
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Catalunya no vol ni necessita generositat, sinó justícia

Malauradament Catalunya segueix sent la protagonista de la vida política espanyola. També ho ha estat, per tant, aquesta setmana. Ho ha estat en funció de la vergonyosa situació que pateixen els usuaris de rodalies de Renfe, no només els de Barcelona i de l’àrea metropolitana, sinó també la gent de Tarragona o de Terres de l’Ebre que vol anar a Barcelona amb tren, i si no que els us preguntin. Però ho ha estat també arran del debat de pressupostos per al 2008. M’agradaria moltíssim equivocar-me, però, de rodalies, crec que n’haurem de parlar molt més encara en les properes setmanes. Torno a escriure-ho: tant de bo que m’equivoqui, però continuarà el patiment dels usuaris del ferrocarril i també dels de les carreteres o vies urbanes on repercuteix el problema ferroviari.

En ampliar el ventall d’afectats a qui transita per la carretera o vies urbanes, estic assenyalant que hi ha molts usuaris habituals dels ferrocarrils que han deixat d’utilitzar-lo. És a dir, que el que està passant, com deia dimarts a Madrid en roda de premsa, és que els serveis públics van perdent credibilitat. Com de fet passa també a l’obra pública. Aquests són dos efectes col•laterals de la crisi de rodalies. N’hi ha d’altres, però, de fets col•laterals: òbviament, els econòmics. Tot el que costarà de més fer arribar el tren d’alta velocitat i fer funcionar rodalies. Però també el cost econòmic per a transportistes, empreses, etc. que ocupen més temps per fer el que abans feien en menys i que deixen de guanyar uns diners que abans guanyaven. Dany també a les famílies. Els roba temps: ara molta gent ha de sortir abans de casa i arriba més tard per fer el mateix que abans. Fins i tot té un cost medi ambiental. Sense exagerar, però en té. Aquests dies, quan es parla tant del canvi climàtic amb la presència d’Al Gore a Barcelona, amb la reducció de velocitat imposada pel conseller d’Iniciativa Verds, Francesc Baltasar, també s’ha de ser conscient que amb més cotxes i més cues es llancen a l’atmosfera més emissions de CO2.

Tanmateix, el més important és el cost humà. No he utilitzat mai la mort d’una persona en accident contra ningú. No tothom pot dir el mateix. Encara recordo com, arran d’un accident ferroviari per la zona de Calafell, l’actual conseller de PTOP, Joaquim Nadal, va fer responsable el govern de CiU d’unes morts que hi va haver. Però una cosa és que no posi els cadàvers al bell mig del debat i l’altra que silenciï el risc en què es posa l’usuari i els treballadors. Rodríguez Zapatero es va empipar amb les declaracions que vaig fer en l’esmentada roda de premsa de dimarts. L’endemà, però, els mitjans de comunicació van publicar que els sindicats acusaven el govern de "posar en risc la integritat física i la salut dels treballadors".

Doncs de tot plegat, qui n’assumeix les responsabilitats? Certament el més important és fer propostes per resoldre el problema i no quedar-se només en la critica. La setmana passada ho feia en aquesta mateixa pàgina. No cal tallar la cinta el 21 de desembre; podem esperar. Ens hem esperat tant! A canvi, assegurem el servei i la seguretat. Al final, el que succeirà és que no tallaran la cinta el 21 de desembre i no hauran garantit ni el servei ni la seguretat. Però torno a insistir-hi: de tot plegat, qui n’assumeix la responsabilitat? Què passaria en una empresa privada si algú provoqués tots els danys que està provocant l’actual situació? Fins i tot, quines responsabilitats demanaria l’administració a una empresa privada si resultés que és la culpable? De l’apagada de Barcelona, oi que en fan responsables REE i Endesa i els demanen danys i perjudicis? Us recordeu com els socialistes feien responsables el llavors conseller en cap, Artur Mas, dels efectes d’una nevada, és a dir, d’un fet natural? Doncs ara no és la neu ni la pluja. No és la mà de Déu; és la mà de l’home.

Qui hem de fer responsable? La ministra de Foment? Ja fa mesos que hem demanat la seva dimissió, però Rodríguez Zapatero no la va assumir. Em sembla que el resultat de l’equació és fàcil. Si la ministra Álvarez és responsable políticament de Renfe i Adif, i Rodríguez Zapatero assumeix personalment la responsabilitat política de la seva ministra i es nega a cessar-la, no queda un altre responsable que ell mateix, és a dir, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Com pot assumir aquestes responsabilitats el president del govern? No hi veig altra resposta que no per passi les urnes. Al març hi haurà eleccions i en democràcia els ciutadans i ciutadanes tenen el dret i el deure d’expressar la seva opinió. Els socialistes ens prenen el pèl en inversions i en rodalies. El PP diu allà on pot que, a Catalunya, s’hi inverteix massa. Estic convençut que la ciutadania de Catalunya és molt conscient que és l’hora de mullar-se. La seva exemplar educació i la seva resignació no volen dir inhibició. Si realment a les urnes els socialistes tornen a arrasar a Catalunya i/o el PP puja, seré el primer a respectar-ho, però voldrà dir que alguna cosa greu ens està passant com a societat.

Sé que no passarà, i tinc confiança que no passi. Però hem de treballar units, molt i bé, perquè realment no arribi allò que crec que no ha d’arribar. Catalunya reaccionarà, i com deia a la tribuna del Congrés dels Diputats amb motiu del debat de pressupostos, Catalunya no vol ni necessita generositat, sinó justícia.

Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Avui la C-32. No tinc sort.

25 Octubre, 2007 19:10
Publicat per csala, Política Territorial i Obres Públiques

Avui he hagut d'anar en cotxe a Barcelona, no tenia altra remei, no podia utilitzar per diferents circumstàncies el tren. He agafat la C-32, quina mala sort!!!!! col·lapse absolut!!!!, el resultat, he arribat tard a la meva ocupació. La desagradable sensació d'arribar tard a les nostres obligacions, es veia agreujada per la indignació, molta, molta indignació, que es respirava a l'autopista. I aquí, ningú dels que manen, diu res de res...

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Quin suplici dalt del tren !!!!

24 Octubre, 2007 08:37
Publicat per csala, Política Territorial i Obres Públiques

 

Al llarg del procés d'immersió lingüística hi ha dos col·lectius que han afavorit l'aprenentatge i la incorporació al nostre vocabulari de nous termes lingüístics, el primer col·lectiu és el dels homes del temps, que ens han ensenyat per exemple allò de 'cap de fibló', i l'altre col·lectiu que també ha contribuït a aquest aprenentatge són els dels governs tripartit català, que ens han fet aprendre, de forma reiterada, que significa el terme esvoranc. 

Els que segueixin, encara que sigui ocasionalment aquest bloc, saben que normalment agafo el tren per anar a Barcelona, sempre he apreciat la possibilitat d'anar treballant al llarg del trajecte que separa les dues capitals catalanes. Si pots garantir-te un seient, amb l'ordinador portàtil i el telefon mòbil pots anar fent gestions, com ara, que des del Rodalies, que em deixarà a Sants, escric, amb una certa incomoditat, aquest article pel bloc. 

Avui he agafat el tren de les 7 h., he de garantir-me estar a lloc a les 10 h. del matí. Ja he dit altres cops que el material d'aquest tren del matí és prou confortable, a diferència d'altres Regionals, però la seva composició és insuficient, doncs habitualment quan arriba a Torredembarra ja hi ha gent que no troba seient i ha de romandre dempeus fins a Barcelona. Però avui, com ahir, com dilluns, i com al llarg de tota la setmana vinent, aquest tren finalitza el seu recorregut a St. Vicenç. 

A l'estació de Tarragona m'he ensopegat amb el Josep Suñé de Tarragona Radio que està en missió especial a fer el trajecte d'anada i tornada de TGN-BCN. Em confirma que no li paguen ni PLUS de PERILLOSITAT, ni de NOCTURNITAT. També hi ha el Xavier de Manuel, un viatger habitual d'aquest tren del matí. A l'arribar a St. Vicenç hem saltat del tren i amb una petita corredissa hem pujat al tren, que en el seu rètol anunciava com a destinació L'Hospitalet (?), el Josep Suñé i jo, hi hem pujat perquè hem seguit a en Xavier de Manuel, perquè CREIEU-VOS-HO ningú, absolutament ningú d'informació a l'andana de St. Vicenç. Gent dalt del tren preguntant si aquest és el tren que anava a BCN o es quedava a l'Hospitalet del Llobregat, els experimentats (ja porten dos dies) van confirmant i tranquilitzant als novells sobre la destinació final del tren. 

Primera parada del nou trajecte, El Vendrell, gent dreta, ja no hi ha cap seient, A cada parada més gent dreta, molta gent dreta, molta gent dreta.... l'ambient és calorós, és un d'aquells trens de rodalies, de seients durs, certament incòmodes. Per cert, quan arribi a Sants caldrà que em busqui la manera d'arribar fins al meu destí, doncs no hi ha cap servei habilitat alternatiu entre l'Estació de Sants i l'Estació de França, Quina vergonya!!! 

Aquests dies parlarem de responsabilitats polítiques, de responsabilitats de l'empresa constructora, de si en Montilla està amagat, de si també està amagat en Ballesteros o en Pérez i no defensen públicament i no s'enfronten als responsables del PSOE perquè és un greuge que els usuaris de rodalies tinguin el bitllet gratuït, i en canvi els passatgers de regionals hagin de pagar el trajecte. Parlarem també de si el traspàs ha de ser tan sols de rodalies, o ha d'incorporar també, com exigim, el traspàs de regionals, i parlarem de les inversions en nou material ferroviari, perquè el que hi ha està obsolet, parlarem de la recuperació dels nous serveis entre les capitals catalanes (Lleida - Tarragona - Barcelona) amb l'entrada abans de final d'any (?) de la nova via d'alta velocitat. 

Aquests dies parlarem de tot això, i la veritat és que algú hauria d'assumir responsabilitats, però després de l'esfondrament del Carmel, va quedar clar que aquí ningú dimiteix per a res.

Quin suplici!!! aquesta és l'expressió més sentida que acabo d'escoltar d'un dels passatgers que va dret al meu costat. Ara són les 8.15 h, hauriem d'estar entrant a Sants, però encara hem d'arribar a Molins de Rei, i em diu el Xavier que en una mitja hora més arribarem al destí. Resignació, massa resignació.

Català emprenyat i ressignat, no pot ser, no vull imaginar-me les cassolades i les plataformes que hi haurien si el ministre de Foment a Madrid fos del Partit Popular, o fins i tot si a Catalunya encara governés Convergència i Unió. Atiar el foc, això sabien fer-ho molt bé quan les forces del tripartit estaven a l'oposició, i ara, on són, on és el President de la Generalitat, on està el meu President?, on està el meu vice president Josep Lluís, on està en Saura... Sé que podeu dir que la meva visió és subjectiva, però és sincerament el que penso. 8.28 h Cornellà, ui ui no puja en Montilla. Buf!!! al tren ja no hi cap ningú més, per favor, no podria ser, almenys aquests dies, un tren de doble composició (doble alçada). Impresentable. He fet algunes fotos, espero poder-les penjar al llarg del matí al costat d'aquest article.

Amics i amigues, de debò, aquestes situacions afegeixen esgotament, tota aquesta gent, dreta i apilotonada no ajuda a començar el dia adequadament. Horrorós, horrorós, horrorós. Un caos; embotits com a sardines, el servei és nefast, no és normal de peu i aixafades, això és un desastre, fatal, fatal, fatal, patètic, sense paraules,... són declaracions que va recollint el Josep dels passatgers...  

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

21 Octubre, 2007 20:41
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

El pZoe hauria de Zaber que a Catalunya eZtem finZ el capdamunt que Ze’nZ prengui el pèl encara que eZ faci Zomrient
 

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Moltes vegades he aprofitat aquesta pàgina per donar les gràcies davant missatges, trucades, correus electrònics o cartes que he rebut amb motiu d’algun fet determinat, d’algunes declaracions o posicions polítiques Aquesta vegada ha estat una allau. Sé que la paraula allau pot semblar pretensiosa, però és la que millor defineix les mostres d’afecte, de reconeixement i de felicitació que he rebut arran de la meva intervenció al programa de TVE "Tengo una pregunta para usted". Sé que moltíssims dels que m’han felicitat no deuen llegir habitualment aquesta carta, però simbòlicament vull expressar aquí el meu agraïment a totes les persones que s’han dirigit a mi per aquest motiu.

És obvi que a Espanya hi ha un clima d’incomprensió i fins i tot de rebuig primari i injustificable envers Catalunya, i que això no ha facilitat gens ni mica les nostres posicions. Cal, doncs, pedagogia, però també fermesa per reivindicar i defensar el que és nostre. Amb pedagogia només, no n’hi ha prou. Amb fermesa solament, tampoc. Una sense l’altra no ens serviran de res. És el que he intentat practicar sempre i d’aquí no em penso moure. Us ho he dit moltes vegades i us he agraït sempre la vostra comprensió i suport. Quan jo parlo no ho faig pensant només en els militants d’Unió, ni exclusivament amb els electors de Convergència i Unió. Procuro fer-ho amb respecte amb els companys i companyes del meu partit, amb els de la federació de CiU, amb els nostres electors, però també pensant en el conjunt del país i en els seus interessos globals.

Una de les nostres reivindicacions es formula en l’àmbit de la inversió en infraestructures. Com vaig dir en el programa de TVE, no en volem més que els altres, però tampoc menys. Per carretera, recordava, no tenim cap connexió per autovia (llevat de la de Lleida-Barcelona) entre les capitals de les actuals províncies. Per sortir de Barcelona, o bé s’ha de fer passant per carreteres dissenyades l’any de la picor, o bé pagant. Només cal veure l’estat de la Nacional II, les connexions viàries entre Tarragona i Barcelona o recordar les nostres reivindicacions dels nostre alcalde de Vallirana per saber de què parlem. Aquesta mateixa setmana, Pere Grau ha interpel·lat el Govern de Madrid sobre el túnel de Vielha i altres infraestructures de les comarques lleidatanes. Per no recordar també, i caldrà fer-ho durant el tràmit parlamentari, la ridícula previsió d’inversió que, un any més, el govern de l’Estat fa respecte a les comarques de l’Ebre.

Si això és així en l’àmbit de les infraestructures terrestres, també ho és en les de les aeroportuàries. Com vaig dir a TVE, volem amb justícia un aeroport intercontinental que estigui gestionat des de Catalunya, i que la gestió el faci competitiu. En referència a això, deixeu-me que us expliqui una anècdota: dimarts i dimecres al matí acostumen a haver-hi visites de grups de persones al Congrés. Doncs bé, dimecres hi havia un grup de gent gran d’un poble gran de Madrid i una de les senyores, amb simpatia i respecte això sí, em va espetar una curiosa reivindicació: com que jo havia demanat de tenir un aeroport com el de Madrid, ella em va demanar un port com el de Barcelona. Val a dir que els seus companys li van fer veure de seguida que no seria fàcil.

Recuperant, però, el fil conductor de la nostra reivindicació en infraestructures la setmana que acaba ha tornat a posar de relleu el dèficit ferroviari. La imatge reproduïda pels diaris d’un camió cisterna engolit per un esvoranc de les obres del tren d’alta velocitat no és més que un reflex més de quelcom que ens treu de polleguera. L’Estat inverteix poc, i a l’hora d’executar les inversions mostra la cara més descarada de la seva incompetència.

Rodríguez Zapatero va dir-nos que pel setembre estarien resolts els problemes de rodalies. Va traslladar aquí a Catalunya, com a expressió d’un estil de govern purament gesticular, el secretari d’Estat del Ministeri de Foment. Som a mitjan octubre, i no solament els problemes continuen sinó que, dia que passa, adquireixen més gravetat. Rodríguez Zapatero incompleix, un cop més, les seves paraules. ¿Encara queda algú a Catalunya que confiï en la seva paraula? La responsabilitat del que està passant és únicament i exclusivament del govern de l’Estat, dels que avui executen les obres. Avui ja no hi ha ningú –llevat dels socialistes- que sostingui el discurs que és culpa del passat. Fins i tot ERC i IC-Verds els han deixat sols. Segurament, massa tard, i perquè venen eleccions, però el cert és que ells mateixos –IC-Verds ho ha fet solemnement aquesta setmana al Congrés dels Diputats en una pregunta al president del govern- fan responsable el govern de Rodríguez Zapatero, com ho hem fet nosaltres des del primer dia.

‘Con Z de Zapatero’ és l’eslògan que ha escollir el PSOE per explicar què ha fet el govern. La roda de premsa per presentar la campanya va ser convocada així: "José Blanco preZenta a las treZe horaZ la campanya balanZe del gobierno del PSOE. FerraZ, 70. Salón de actoZ". La campanya arrenca, a més, amb un vídeo on Rodríguez Zapatero afirma que "tot es pot dir amb un somriure". Sincerament, tot no. El pZoe hauria de Zaber que a Catalunya eZtem finZ el capdamunt que Ze’nZ prengui el pèl encara que eZ faci Zomrient.

El 21 de desembre el govern socialista vol tallar la cinta del TAV a Barcelona. Tant de bo que es pogués fer abans. Convergència i Unió hauria volgut, i així ho va proposar i defensar, que el PSOE la tallés ja l’any 82. Però volem sobretot seguretat per a l’AVE i bon servei per a les rodalies. I el PSOE no està garantint ni una cosa ni l’altra. Ara la prioritat és resoldre aquest parell de dèficits: seguretat i servei. No em refio de res del que em digui Rodríguez Zapatero sobre infraestructures. Si ens ha enganyat fins ara, per què he de creure que no ho està fent també de cara a les properes setmanes? Ara està molt bé córrer, però si hi ha seguretat i si no es fa incompatible amb un bon servei a rodalies. Si no se sap fer, que s’esperin quinze dies, que segurament ens permetran guanyar vides. Al cap i a la fi, si ens hem esperat vint-i-cinc anys, ho podem fer vint-i-cinc anys i quinze dies. I que ningú digui que el que volem és que s’endarrereixi l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona. Ja està bé que tallin la cinta abans de les eleccions. Si fos per nosaltres, ja ho he dit abans, l’AVE seria aquí, des de fa molt de temps i estaria arribant ja a la frontera francesa i connectant amb Europa. Que tallin la cinta, però que la tallin amb serietat i que no posin en risc la vida de les persones i el servei imprescindible que els que vivim a Catalunya necessiten dels trens de rodalies.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Barcelona, 19 d’octubre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Article a El Periódico: Per una puça que hi ha als llençols, cal cremar el llit?

15 Octubre, 2007 14:30
Publicat per csala, Medi Ambient i Habitatge

 

 

 

Per una puça que hi ha als llençols, cal cremar el llit?

És conegut, que Convergència i Unió no s’ha afegit a la signatura del Pacte per a l’Habitatge pel desacord que mantenim amb el Govern sobre l’expropiació de l’ús de pisos buits com a instrument per a forçar-ne el seu lloguer.

No ha faltat, al llarg de la negociació, qui ens ha indicat que aquest no era motiu suficient per a negar-nos a signar l’acord, que s’havia mitificat una mesura que tothom prediu que tindrà una aplicació limitada. Nosaltres confiem, que si finalment el lloguer forçós figura a la Llei, i en el supòsit que quedi validada la seva aplicació per la justícia, més enllà d‘intentar alguna actuació de caràcter ‘exemplificant’ i mediàtica, no serà significativa la xifra de vivendes expropiades. Però com a model, Convergència i Unió, no pot acceptar, independentment del número d’habitatges a que acabi afectant el lloguer forçós, que subsisteixi en la Llei una amenaça que intimida la llibertat d’actuació del ciutadà.

Aquests dies, han estat majoritàries les veus, en tertúlies, articles d’opinió i enquestes que s’han mostrat contràries a l’aplicació del lloguer forçós. Fins i tot, la mateixa Ministra de l’Habitatge, refusa proposar mesures punitives contra els propietaris com a instrument per afavorir el mercat de lloguer.

Tampoc han estat poques, les entitats signants del Pacte, que tenint una opinió contrària al lloguer forçós, s’han afegit a l’acord perquè se’ls hi ha explicat que en el Pacte no es contempla l’expropiació de pisos buits. Cal corregir aquesta creença. Si rellegim atentament el Pacte podem trobar que l’Objectiu 1.3 diu que es pretenen mobilitzar i posar en el mercat de lloguer social un total de 62.000 habitatges del parc desocupat, dels quals 22.000 en quatre anys. Per assolir aquestes xifres, caldrà fer efectiu, entre d’altres, el que exposa el procediment número 71, on sentencia que a través de l’aprovació de la Llei del dret a l’habitatge, que regula la funció social de la propietat, podran aplicar-se de forma efectiva tots els mecanismes que es preveuen per activar la introducció d’habitatges desocupats en el mercat de lloguer. I evidentment la Llei contempla que la funció social d’un habitatge s’incompleix quan aquest està desocupat, i per tant, encara que no ho mencioni explícitament, entre ‘tots els mecanismes’ que disposa la Llei, està el que s’ha conegut com a lloguer forçós.

Per tant, bé sigui a través de la Llei, o per aplicació de la mesura 71 del Pacte, qualsevol ciutadà que, per exemple, hagi decidit viure fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, i s’hagi guardat el seu pis per si algun dia decideix tornar, o per als seus fills, ha de saber, que si l’Administració ho detecta podrà acorralar-lo per a que posi obligatòriament aquest pis seu en lloguer, i si no, l’Administració li expropiarà l’ús durant cinc anys, i el llogarà a un tercer.

Entenem des de Convergència i Unió, que el ciutadà no ha de carregar amb la conversió del mercat de propietat en mercat de lloguer. L’Administració és la que ha mantingut a l’Estat espanyol a la cua d’Europa en el mercat d’habitatges de lloguer, a més, fa moltes dècades, masses segurament, que està instal·lada la convicció en la nostra societat, i en l’espanyola per extensió, que la inversió en la compra d’un habitatge era la millor opció pel refugi dels estalvis de molts anys, i això no es canvia d’avui per demà.

En el Pacte, Convergència i Unió, hi ha incorporat mesures prou importants que facilitaran que, joves, gent gran, famílies nombroses, o amb ingressos baixos, trobin noves facilitats per mantenir i/o accedir a un habitatge. Ara tan sols cal, que el Govern no exclogui a la força majoritària del país del Pacte, per a fer-ho, per a que ens hi puguem incorporar, tan sols cal fer un petit pas, treure del projecte de Llei, com venim dient des del primer dia una mesura més ideològica que efectiva, el lloguer forçós.

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Article a El Mundo: El Pacto por la Vivienda y el pecado de Onán.

14 Octubre, 2007 21:37
Publicat per csala, Medi Ambient i Habitatge

 

El Pacto de vivienda y el pecado de Onán

 

Con un alto grado de autocomplacencia por parte de los partidos que forman el Gobierno catalán, y sin la participación de los grupos políticos de la oposición, se ha firmado en Cataluña el Pacto por la Vivienda.

Dicho pacto, que viene negociándose desde el mes de abril, y tramitándose de forma conjunta con un proyecto de ley sobre la materia, contiene toda una serie de medidas de carácter coyuntural pero también, y con gran diferencia a las anunciadas por la ministra Chacón, posicionamientos de carácter estructural, que intentan atacar el grave problema de mantener o acceder a una vivienda.

El Gobierno tripartito, exultante tras conseguir un acuerdo con los promotores, y con la finalidad de autosatisfacerse aún más, está empecinado en mantener una medida que ha resultado ciertamente polémica porque puede comportar la expropiación del uso de una vivienda que cualquier persona pueda tener en propiedad. La inclusión del alquiler forzoso hacía gozar reiteradamente a la militancia ecosocialista, porque además de entusiasmarles la medida, implicaba la expulsión de sus oponentes políticos e ideológicos del Pacto y de la Ley, y con ello la interrupción de todas la aportaciones y negociaciones que hasta la fecha con gran provecho se habían realizado.

Viviendo el tripartito en el limbo de la felicidad, y tan acostumbrados como nos tienen a la continua y retórica autoalabanza sobre sus grandes propuestas sociales y progresistas, yo particularmente no atisbo aún qué tiene de social y progresista expropiarle a nadie durante cinco años el uso de una vivienda.

Reflexión que hago teniendo en cuenta nuestro contexto. Vivimos en un país en el que durante muchos años se ha considerado con convicción, que el mejor refugio a los ahorros de cualquier trabajador asalariado era la adquisición de una vivienda. Un país que, además, está, desde siempre, a la cola de Europa en la oferta de inmuebles de alquiler, y ello porque ninguna de las Administraciones ha hecho adecuadamente sus deberes. Así pues, ya me contarán ustedes, por qué cabe valorar como progresista y social hacer pagar al ciudadano la conversión del mercado de propiedad en mercado de alquiler y la desidia institucional expuesta.

Pero ellos, a lo suyo, se han quejado muchos años de la fiebre constructora que ha invadido nuestro país, y ahora su coherencia conlleva que a través de la Ley o a través del Pacto, cualquier ciudadano -porque la Ley no distingue rentas- que se haya querido guardar un piso, comprado o heredado, bien porque se ha ido a vivir fuera de las grandes áreas metropolitanas y piensa volver o porque desea conservar para sus hijos dicha vivienda, si la Administración se fija en ello, o su vecino lo denuncia, van a acorralarle, tratarlo de insolidario y especulador. Y si no le convencen para que alquile su propiedad, pues se la van a quitar durante cinco años para alquilarla a un tercero.

Aún hay quien piensa que esta medida no justifica que algunos partidos políticos no hayamos firmado el Pacto, pero particularmente defiendo esta posición porque no puede permitirse la política de la amenaza, pues aunque fueran pocas la viviendas cuyo uso se expropie a sus propietarios, lo cierto es que de permanecer el instrumento del alquiler forzoso en la Ley, la intimidación que dicha cuestión comporta coarta la libertad del ciudadano.

Argumentados los principios bajo los cuales damos la suficiente importancia al hecho como para encontrarnos excluidos del Pacto y de la Ley, es también mi obligación exponer que desde la federación de Convergència i Unió sentimos el acuerdo también como nuestro, puesto que hemos aportado elementos que entendemos resultan muy importantes en la configuración del mismo, y que deben facilitar -si el Govern aplica con eficacia el acuerdo- la aparición de nuevas medidas que darán apoyo a jóvenes, gente mayor, y a las familias numerosas o con escasos recursos económicos.

Sirva de ejemplo la aportación por parte de Convergència i Unió de la medida bautizada en su día como convenios de copropiedad, por los cuales la Administración puede adquirir el dominio de hasta el 20% de una vivienda. La propuesta es una innovación legislativa que ha de permitir que los jóvenes dejen de preocuparse por el hecho de no disponer de dinero suficiente para pagar la entrada de la compra de un nuevo piso. O las medidas que se han dispuesto para paliar la constante escalada del precio del dinero, que tienen que venir a aliviar el recibo hipotecario a aquellas unidades familiares que más lo necesiten. Y podría continuar con las propuestas propositivas para el propietario que ponga su vivienda en alquiler, como lo es la de contratar una póliza de seguro para los cinco años de duración del contrato, o toda una retahíla de medidas fiscales que, si bien algunas de ellas no son competencia autonómica, si podrían formar parte de la negociación presupuestaria estatal.

Medidas todas ellas pensadas para ayudar a superar el difícil momento tras un decenio de burbuja inmobiliaria. Seguramente el Pacto llega tarde, pero las necesidades en el escenario actual aún son muchas, y debe atacarse el problema con seriedad y sin adoptar medidas estratégicas por parte de los partidos que tengan como única finalidad la de autocomplacer a la militancia, y por tanto, excluir a otros de la necesaria unidad política en las materias más sensibles para la ciudadanía.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

14 Octubre, 2007 13:28
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

No tot el que es va fer al llarg de la República es va sustentar en valors democràtics. 

Benvolgudes amigues, benvolguts amics,

Com que aquesta setmana no hi hagut sessió plenària al Congrés l'he pogut aprofitar més per escoltar la gent i fer visites a entitats. Si bé és cert que dilluns o dimarts vaig ser a Lisboa com a president de la Comissió d'Exteriors en el marc dels treballs de la semestral presidència de Portugal de la UE, tant dimecres, dijous, com avui divendres m'he reunit amb entitats socials de Barcelona, he visitat el Supercomputador MareNostrum, i acompanyaré aquest matí els aragonesos en la missa que faran amb motiu del dia del Pilar.

He de dir-vos que tots aquests contactes han estat molt gratificants. Es parla molt de pessimisme i de desorientació, però aquest tipus de visites permeten ratificar-me aquella idea que la desorientació i el pessimisme es donen més en el si de la política que en altres àmbits de la ciutadania. És reconfortant, per exemple, compartir amb l'equip directiu del consorci de Barcelona Supercomputer Center la posició capdavantera de Catalunya en aquest àmbit i la il·lusió i dedicació de l'equip que hi ha al capdavant perquè pugui ser elegit com a centre de referència europea. Ho és també dedicar unes quantes hores a persones que, ja sigui en l'àmbit de la infància, en el dels discapacitats fisicopsíquics, o en el de la gent gran, supleixen amb la seva vocació els dèficits socials que existeixen en el nostre país. i especialment a la ciutat de Barcelona. Precisament en aquesta ciutat on portem tants anys de govern tripartit, l'Ajuntament ha tancat tots els seus programes de garantia social. I d'això se'n diu forces polítiques de progrés amb enorme sensibilitat social!

Les visites i trobades amb responsables d'entitats socials m'han permès també reforçar els arguments contra l'esteticisme de la llei de dependència. D'entrada, de cara als malalts mentals és com si no existís. En general, posa, a més, de relleu que és un pedaç més en un sistema que pateix del vici i de l'origen d'estar malestructurat i de ser víctima del funcionament a base d'eslògans, fent veure que es donen respostes però sempre conjunturals, i a l'hora de la veritat no arriben. Com no ha arribat ni un sol cèntim d'euro a cap persona dependent.

Ja he dit abans, però, que si bé no hem tingut sessió plenària, sí que hi ha hagut activitat parlamentària dins i fora del Congrés. Dimecres va reunir-se la ponència de la llei de memòria històrica que enceta el debat parlamentari sobre un projecte que ha fet parlar molt. El PP, amb el suport d'alguns mitjans, la presenta com una llei que divideix la societat. El PSOE, conscients de la sensibilitat que la llei produeix, intenta projectar la sensació que ja hi ha un pacte entre tots, llevat del PP i ERC, és a dir, dels extrems. Ni una cosa ni l'altra. De pacte sobre continguts, encara no n'hi ha cap. Almenys no n'hi ha entre el PSOE i nosaltres, i us puc ben assegurar que molt menys encara entre nosaltres i el conjunt de grups parlamentaris.

CiU, l'únic que ha expressat avui per avui, i també dimecres a la ponència, és estar d'acord perquè el debat - que fa dies que s'arrossega pels mitjans de comunicació a partir de filtracions interessades- es faci amb llum i taquígrafs a la comissió i al ple. Per fer-ho a la comissió i després al ple cal que prèviament passi per la ponència. Quina és la nostra posició davant la llei? N'hem parlat altres vegades però convé tornar-ho fer.

Convé recordar que el govern socialista va presentar el projecte de llei a remolc d'una iniciativa d'ERC i IU-IC-Verds, i també que a Catalunya hi ha endegat tot un procés que, aixoplugat sota el concepte de memorial històric, aborda la mateixa qüestió però amb un esperit molt més sectari. A Madrid, des del principi, la dialèctica dels autors de la iniciativa i la del mateix president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, han configurat tot aquest procés com una veritable revenja. Vindria a ser, més o menys, quelcom tan senzill com que si el franquisme va reivindicar els seus, ara que governen les esquerres reivindiquem els nostres. Segurament la reducció és massa simplificada i, per tant, pot ser injusta. També sé que pot aparèixer com a molt maniqueista, però d'això sí que entenia molt el plantejament dels proponents: els uns, els bons, i els altres, els dolents.

Nosaltres pensàvem i seguim pensant que la llei era innecessària, la qual cosa no vol dir que no calgués que es prenguessin mesures que complementessin les que s'han anat prenent d'ençà del 15 de juny del 77 per culminar tot el procés de reconeixement de les víctimes del franquisme. Per complementar, però, aquest procés no calia una llei com la que inicialment defensava ERC i IU-ICVerds, i encara menys presentar-la amb tant de soroll i amb tanta exaltació republicana, oblidant que no tot el que es va fer al llarg de la República i en nom de la República i els tres anys de la Guerra Civil es va sustentar en valors democràtics.

La llei, a més, tal com era presentada no tenia en compte que la memòria és plural i que tot procés que no admeti aquesta pluralitat és un procés esbiaixat i sectari. El sectarisme dels impulsors de la llei feia que es desfigurés la historia real d'aquells temps. La història ha de ser per als historiadors, i la memòria és personal. Però aquesta llei presentava una falsa bipolarització: hi va haver víctimes en la banda franquista, però ja les va reivindicar, honorar i compensar després la dictadura i, en canvi, de les que en van ser del franquisme ningú se n'ha ocupat i aquesta llei vol recuperar i honorar la seva memòria. Justament aquesta simplificació de la complexitat d'aquella part de la història del nostre país és una agressió a la veritat i un reduccionisme de la pluralitat. Era, en el fons, la història de sempre: una Espanya sobre l'altra, i els que no en representaven ni l'una ni l'altra eren marginats de la memòria històrica. Avui això és corregit. La llei també reconeix els que van patir injustícies o agressions no només per motius polítics sinó també per raons ideològiques o de creences religioses. A més, no solament declara la legitimitat dels tribunals i altres òrgans penals i administratius que durant la guerra es van constituir, sinó també la dels jurats, en clara referència als jurats populars que es van establir aquells anys i que van ser responsables de violència i d'assassinats exercits sobre persones i la memòria dels quals el franquisme mai va honorar perquè eren catalanistes, fossin de la Lliga, d'Unió, fejocistes, sacerdots o persones anomenades deien d'ordre o amb un determinat estatus social. Avui això també està corregit.

Convergència i Unió, de moment, ha aconseguit passar el ribot a tot l'esperit sectarista d'aquesta llei, però encara no hem acabat encara la feina. Hem de trobar fórmules que ens permetin acceptar un substitutiu de l'anul·lació de sentències com la que va comportar l'assassinat de Carrasco i Formiguera. A més, hi ha altres aspectes de la llei que encara hem de procurar corregir per tal que ningú pugui dir que és una llei que torna a intentar imposar una Espanya sobre l'altra. Nosaltres que no som ni l'una ni l'altra ho entenem millor que ningú. Es per tot això que insistim i que lamentem el reduccionisme que tots els menys el PP i ERC hi estem d'acord. Això no és veritat. Estem parlant, i caldrà negociar molt encara. Ens quedem esmenes per debatre, i ja veurem quina serà la seva sort i, per tant, també la de la llei.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 12 d'octubre de 2007

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

08 Octubre, 2007 20:40
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

A Catalunya hem de fugir, tant com puguem, del debat basc

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

La setmana passada us deia que l’acabaria assistint a l’Alderdi Eguna (festa anual del PNB), i així va ser. La notorietat política de l’acte m’obliga a fer uns breus comentaris. Aquests dies sovint se’m pregunta quina és la meva opinió al voltant de "la divisió en el si del PNB", i sempre contesto el mateix: Unió no acostuma a furgar els problemes d’altres partits, i quan ho fa –o ho faig personalment-, ens equivoquem. Si no ho fa, doncs, o no ho ha de fer en general, menys encara pel que fa al PNB.

Aquesta posició no m’impedeix, òbviament, afegir-hi un parell de consideracions més. La primera passa per expressar l’afecte personal i polític a Josu Jon Imaz. Sempre he cregut que el sentit comú, en el cas de Josu Jon, és una de les seves moltíssimes qualitats. Sempre he pensat també que en temps de soroll i turbulències polítiques qui el practica corre el perill que se l’emporti el corrent. Més o menys això és el que ha passat, en cert mesura, a l’amic Imaz.

La segona consideració sobre la qüestió basca torna a fer referència a la proposta del lehendakari. No sé si servirà per al poble basc. Però del que estic convençut és que des de Catalunya hem de fugir, tant com en siguem capaços, d’aquest debat. Els nostres interessos són uns altres i han de ser defensats d’una altra manera. Respecte, per tant, al que ells facin, però nosaltres, a la nostra. Ja està prou carregada l’atmosfera com per afegir-hi encara més llamps i trons.

Succeeix, a més, que aquest debat corre el risc de contaminar tota la política espanyola de cara a les properes eleccions generals. ¿Hi ha alguna persona que cregui sincerament que a nosaltres ens interessa que Catalunya quedi un cop més diluïda en la confrontació entre el PP i el PSOE arran de la qüestió basca? Si n’hi ha alguna, la respecto, però no la comparteixo i faré tot el que pugui per tal que siguin les demandes, necessitats i estratègia de Catalunya les que surin en el debat polític del conjunt de l’Estat i no les d’Euskadi. I ho farem, a més, a la catalana, no a la basca. Sempre hi ha qui creu que a Euskadi li van millor les coses. És cert que ells tenen el concert econòmic i nosaltres no, i això és molt. Però nosaltres no tenim violència i ells sí. I si Ibarretxe fa aquesta proposta és perquè ells en tenen, i nosaltres - torno a dir-ho-, afortunadament no.

D’altra banda, no ens enganyem: quan cal, el PP i el PSOE –per tant, els socialistes catalans, no ho oblidem- es posen d’acord, i sense complexos. Per no anar més lluny, aquesta setmana, al Congrés dels Diputats, n’hem tingut com a mínim un parell d’exemples. El BNG (Bloc Nacionalista Gallec) ha defensat, com hem fet nosaltres moltes altres vegades, la transferència dels fons de formació professional contínua a les comunitats autònomes. Qui va votar-hi en contra? El PP i el PSOE. Hi ha hagut també un debat al voltant de les infraestructures catalanes a proposta de CiU, en el qual demanàvem que s’ajustin realment al que disposa l’Estatut de Catalunya. Qui hi ha votat en contra? El PP? Sí, però també el PSOE. "Tanto monta, monta tanto". Dia darrere dia es diuen de tot, però quan convé, i sobretot si és per fer-nos la guitza, es posen d’acord.

"Cal un debat social"

De Madrid estant, he seguit també el debat sobre portar vel o no a l’escola arran del cas de Shaima, la nena del col·legi Annexa de Girona. Em van demanar el meu parer dimarts al matí a Telecinco i ara no podria reproduir textualment el que vaig dir. Recordo que vaig demanar un debat social sobre aquesta qüestió i que cal que el govern ho reguli. I també em sembla recordar que no vaig pronunciar-m’hi a favor. En qualsevol cas, hi he pensat una mica més i vull compartir amb vosaltres les voltes que sobre això, hi he donat. Continuo pensant que cal un debat social i que quedar-nos amb el sí o el no pelats, és insuficient. A més, el debat cal fer-lo, no només sobre aquesta qüestió, sinó també sobre d’altres que van lligades a la immigració. El senyor Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, m’ha deixat com un drap brut dient que barrejo l’Islam i la immigració com a símptoma de qui pensa en clau confessional.

És lícit analitzar aquest fet només des de la perspectiva religiosa, i llavors tan legítim és dur un hijab o un vel que deixa la cara lliure, com portar un vel religiós catòlic. Però, en contra del que diu el president de la Junta Islàmica Catalana, també tenim dret a reflexionar des d’una perspectiva cultural sobre l’ús del vel. ¿O és que no és cert que l’Islam és interpretat en clau identitària per part d’alguns, i no pas religiosa? ¿O no ho és també que hi ha casos en què la nena o la dona porten el hijab perquè les obliguen el pare o el marit? Tenim també, doncs, dret i necessitat de fer aquest debat des de l’obligació de garantir la llibertat de la dona musulmana en un món on la nostra identitat cultural passa per respectar igualment la llibertat de l’home i de la dona. Lliçons, per tant, del president de la Junta Islàmica Catalana, ni una. Però disposició a parlar-ne a fons i a deixar-me convèncer si és el que més ens convé per a la llibertat i la igualtat, tota.

D’altra banda, una cosa és un vel d’una monja o un hijab d’una musulmana, i l’altra és una burka que tapa tot el cos i deixa una mena de trosset de roba que permet que la dona et pugui veure però que no se li vegis res. O fins i tot, sense anar a parar a la burka, podem parlar del xador iranià o del nigab, que l’únic que deixa destapat són els ulls e la dona, i prou. Però insistint en el debat Islam-immigració, també ho relaciono amb el debat de drets i deures. Pot ser un dret de la nena dur un mocador al cap a l’aula, però també caldria establir els deures dels pares que la seva filla no deixi de rebre cap tipus d’ensenyança pel fet que no pugui posar-se un xandall que marqui el seu cos o, encara menys, un banyador per fer natació.

També m’he preocupat aquests dies d’observar què passa al nostre entorn. La França laica no permet utilitzar vels ni altres símbols religiosos a l’escola, però sí a la universitat. Per tant, ni uns ni altres a l’escola. A Alemanya, la Cort Constitucional ha deixat clar que els estats federats poden fer el que vulguin. A la Gran Bretanya, són les escoles les que poden decidir, i quan els tribunals s’hi han hagut de pronunciar la sentència ha afirmat que "les escoles ja han fet prou concessions en permetre l’ús de la túnica islàmica". A Holanda, la burka està prohibida a qualsevol lloc públic per raons d’"ordre públic i de seguretat". A Bèlgica, no hi ha una regulació uniforme, i en l’àmbit local hi ha diversitat de legislació, i en molts casos ho prohibeixen. A Itàlia, es prohibeix la burka i s’anuncia una nova legislació per fer el mateix amb el vel.

Compte, doncs, amb la superficialitat en aquests debats. I atenció també amb la reducció d’aquest debat a una qüestió de llibertat i de pluralisme religiós, ja que en aquest cas jo no hi tindria res a qüestionar. Sé que no és políticament correcte dir-ho, però no estic d’acord amb el valor de la multiculturalitat ja que no la considero com a extensió o derivada del pluralisme, sinó com la seva negació. No busca una integració diferenciada, sinó una diferenciació multiètnica. Però, a més, per a mi no totes les cultures es mereixen respecte, ni totes el mateix respecte. Penso que la nostra, fonamentada en l’humanisme, en la llibertat i en la persona - home o dona- és superior a la dels qui neguen aquesta dignitat i la igualtat. La nostra cultura ha de respectar i enriquir-se amb les dels altres, però sempre que assegurem la convivència en llibertat i la reciprocitat.

De tot això, cal parlar-ne, i molt. I sí que té a veure amb la immigració estrangera. No amb tota, és clar! Però sí amb una part. I ho hem de fer, a més, sense complexos. No m’arronso quan Joan Saura em diu racista i menys, per tant, quan l’esmentat senyor Abdennur Prado em qualifica de sectari, prepotent i a més vol alliçonar-me sobre la Declaració Universal de Drets de l’Home. No és veritat, com ell diu, que vulguem basar el nostre concepte de nació sobre la religió. Els qui van parlant d’Estat i de religió són uns altres. En canvi, sí que és cert que sóc molt gelós que el futur del nostre país es continuï fonamentant sobre la nostra cultura, oberta com ha estat sempre a enriquir-se amb les altres, però no a ser substituïda per cap altra.

Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida

Barcelona, 5 d’octubre de 2007

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Article a EL PAIS: Pacte per a l’habitatge: ¿un acord efectiu i intel·ligent?.

06 Octubre, 2007 18:48
Publicat per csala, Medi Ambient i Habitatge

Mimèticament a com ho havia fet uns dies abans en Chaves a Andalusia, des del Govern espanyol, amb excés d’exhibicionisme, abundant electoralisme i menystenint les Comunitats Autònomes s’han presentat mesures de caràcter no estructural per afrontar el problema de l’habitatge, fent esclatar una vergonyant espiral de promeses sense fi per part dels uns i dels altres sobre una qüestió molt sensible que preocupa i ocupa a un ventall cada cop més ampli de població.

Aquest any 2007, que ha estat el darrer de la ‘bombolla’ immobiliària, algunes Administracions, tard com sempre, han decidit després de 10 anys fer populisme electoral tot ‘rascant-se la butxaca’ per suavitzar els greus perjudicis que ha provocat una dècada d’increment d’entre el 15% i el 20% anual en els preus d’adquisició dels habitatges.

Catalunya, des del mes d’abril s’està negociant més seriosament el Pacte per a l’Habitatge. Amb un horitzó temporal d’aplicació a 10 anys, els col·lectius amb dificultats haurien de poder trobar facilitats per mantenir o accedir al lloguer o a la compra d’un habitatge, el Pacte, si se sap aplicar, conté les mesures directes, urgents i massives, que no aportava a curt termini el projecte de Llei pel dret a l’habitatge que també es troba en tràmit en aquest moment.  Conscients i conseqüents de la greu situació des de Convergència i Unió hem restat oberts i hem fet propostes, la gran majoria acollides pel Govern en el text actual del Pacte, per assolir aquest acord. Entre d’altres, els joves, la gent gran, les persones amb diversitat funcional, els sense sostre, les famílies nombroses i les que tinguin ingressos baixos, són els principals col·lectius a qui s’adreça el Pla i els que n’han de sortir més beneficiats. 

Al llarg d’aquests mesos, tots hem cedit posicions a favor de l’acord, però a darrera hora el lloguer forçós ha encallat el Pacte.

El lloguer obligatori dels pisos buits que preveu la Llei, és un dels mecanismes que es podria utilitzar, per part del Govern, a través del Pla, per a mobilitzar alguns dels habitatges desocupats.  Aquesta és una mesura que no podem acceptar, i així ho venim advertint i defensant d’una manera coherent i continuada des del primer dia, perquè més enllà de la seva dubtosa viabilitat legal, té una forta càrrega ideològica i restringeix, a través de l’amenaça, la llibertat del ciutadà. I aquest no té perquè veure’s perjudicat pels encerts i els errors d’una Administració que ha mantingut a l’Estat espanyol a la cua del parc d’habitatges en lloguer, essent moltes les famílies que amb el seu modest treball han confiat en l’adquisició d’un habitatge el refugi dels seus estalvis.  

Veus autoritzades, i poc sospitoses de simpatitzar amb els nostres postulats ideològics, com les del director de la Societat Pública de Lloguer del Govern Central, Alejandro Inurrieta, sostenen sense prejudicis que la penalització dels immobles buits és una via “poc efectiva i poc intel·ligent”, amb tot el transfons que la pronunciació d’aquesta afirmació conté contra el Govern català. 

Però tot i això, des de Convergència i Unió, amb voluntat de sumar-nos a aquest pacte hem volgut trobar una línia de confluència en aquest punt, formulant alternatives. Sembla però, que l’acord d’inicis de setembre entre la Conselleria d’Habitatge i els promotors, ha provocat una reacció entre els militants i alguns quadres de la formació ecosocialista que sembla que no podrien tolerar una segona dosi de confluència de voluntats entre els seus representants al Govern i els seus oponents, en aquest cas, polítics. Quina llàstima!!. Que grotesc resulta que el Govern, pel tacticisme electoral pugui acabar excloent del Pacte a la principal força política del Parlament, i tot per no voler tirar enredera una  disposició absolutament incompatible amb els nostres postulats. 

És el moment de la valentia política, si realment és pretén activar seriosament un acord polític de caràcter nacional en matèria d’habitatge, no s’hi valen posicions estratègiques de partit, nosaltres hem estat molt, molt flexibles, ara li toca al Govern. Si realment volen Pacte Nacional ho tenen senzill, molt senzill.   

Carles Sala Roca.

Diputat ponent de la Llei pel Dret a l’Habitatge del Grup Parlamentari de Convergència i Unió.                         

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La carta web d'en Duran

01 Octubre, 2007 09:35
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Hi ha setmanes que acostumo a descriure com a intenses. D’altres vegades he parlat de setmanes mogudes. Aquesta ha estat intensa i moguda, entenent sempre aquest segon qualificatiu com a sinònim de viatjada, de moviments d’un indret a l’altre.

Efectivament, dilluns i dimarts era a Praga per lliurar personalment, acompanyat de Rosa Maria Carrasco i d’altres dirigents d’Unió, la medalla Carrasco i Formiguera a l’expresident de l’exTxecoslovàquia, l’intel·lectual Václav Havel. Un acte íntim però emotiu i intens. Havel ens va dedicar molt més temps del previst, fet que és d’agrair, atesa la seva fràgil salut. Fins i tot vam trucar per telèfon a l’opositor cubà i comú amic, Oswaldo Payà, per parlar-hi tots dos alhora i donar-li ànim, conversa que el va fer enormement feliç.

Si la setmana la vaig començar a Praga, l’acabaré aquest dissabte a Bilbao per anar a l’Alderdi Eguna, festa del PNB, després de passar aquesta tarda per la Fira de Sant Miquel de Lleida. I enmig, sessió de control al Congrés dels Diputats i especial atenció al debat de política general del Parlament català.

Del que volia parlar sobretot és del Congrés de Diputats i de la presentació per part del govern de Rodríguez Zapatero del projecte de pressupostos per al 2008. La maquinària socialista ha començat a repetir, per tal d’intentar que al final quedi com una veritat allò que no ho és, que la tesi del govern central ara sí que compleix amb les previsions de l’Estatut sobre inversió pública de l’Estat a Catalunya. “Cumple escrupulosamente el Estatuto de Catalunya”, em va respondre dimecres el president del govern des del seu escó.

Bé, a veure fins a quin punt això és veritat. D’entrada una primera reflexió: si ara és així, és a dir, si aquests pressupostos compleixen ara l’Estatut, vol dir que s’està reconeixent que els que van aprovar l’any passat no ho feien. Això per què? Perquè de cara als pressupostos del 2008 ja no només es contemplen els ministeris de Foment i Medi Ambient com a ministeris inversors en infraestructures, sinó que s’amplia a algun altre. Conclusió primera: l’any passat tenia raó CiU quan defensava que el concepte d’inversió en infraestructures no podia limitar-se només als dos ministeris esmentats. I, per tant, conclourem també que el govern, el PSOE i el PSC van enganyar la ciutadania.

Continuem: als pressupostos vigents, discutits ara fa un any a iniciativa de Convergència i Unió i pactant-los amb el vicepresident Pedro Solbes, van incloure-hi la següent disposició addicional: “Durante el primer trimestre de 2007 la comisión bilateral Estado-Generalitat establecerà y pondrá en marcha la metodologia a utilizar para determinar el cumplimiento de la disposición adicional tercera del Estatut”. És a dir, aquella que diu que cal invertir durant set anys com a mínim l’equivalent a la nostra aportació al PIB espanyol (riquesa global de l’Estat). A què treia cap aquesta descripció que forma part de la llei de pressupostos del 2007? Justament perquè el fet que no estàvem d’acord amb el criteri socialista sobre el que s’ha d’entendre per inversió en infraestructures i amb l’esmena - que, reitero, avui ja és llei- obligàvem el govern de l’Estat a posar-se d’acord amb el de Catalunya per pactar exactament què volia dir inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya. A canvi d’això, ens vam abstenir. No vam votar a favor dels pressupostos com, falsejant la realitat, va afirmar el president de la Generalitat, José Montilla, en resposta a l’Artur Mas en el debat de política general aquesta setmana al Parlament català.

Bé, què ha passat en aquesta previsió dels pressupostos vigents per al 2007? ¿El govern de l’Estat i el govern de la Generalitat es van posar d’acord el primer trimestre de 2007, és a dir, abans del 31 de març, per establir la metodologia per calcular les inversions a Catalunya segons l’Estatut? No. El govern de la Generalitat ha estat incapaç de fer complir al de l’Estat el compromís que CiU va forçar. El govern de la Generalitat, tan amic del de Madrid, només ha arribat a un acord sobre el càlcul d’inversions a mitjan setembre, quan el govern de l’Estat ja tenia el pressupostos quadrats i quatre dies abans, només, d’aprovar-los al Consell de Ministres. És a dir, quan Madrid ha volgut i no quan la llei diu. Segona conclusió, per tant: tenim un govern incapaç de defensar els interessos de Catalunya.

Continuem, però, el raonament. Realment, ¿els pressupostos previstos per al 2008 ara sí que respecten escrupolosament l’Estatut català? No. Explicaré el perquè. Si agafem la pàgina 219 de l’Informe Econòmic i Financer dels pressupostos del 2008, hi ha un quadre de la distribució territorial de la inversió real per al proper any per a comunitats autònomes que parla claríssim. A Catalunya s’hi dedica el 14,9% del total de la inversió de l’Estat i no el 18,72 (percentatge del nostre PIB en relació al total espanyol); a Andalusia, per exemple, el 17,8... Si girem full i arribem a la pàgina 290 en el mateix informe que compara els pressupostos, el govern ja ens adverteix que “el concepto de inversión pública derivado de los estatutos de autonomía no tiene porqué coincidir necesariamente con el concepto presupuestado en inversión real”. Primer senyal inequívoc que ens tornen a aixecar la camisa (això sí, una mica menys). Si continuem llegint, arribem a la clau de l’avís anterior quan diu que el compliment dels estatuts s’explica en els següent termes:

Cataluña.- “La disposición addicional tercera del Estatuto de Autonomía de Cataluña supone dotar de un importe de 4365,30 millones de euros en inversiones en infraestructuras (18,72% de la base de cálculo). Para ello, se contemplan dotaciones por 3642,50 millones de euros, a los que se añadirán el importe de otros proyectos pendientes de determinar, e inicialmente no regionalizados, y los peajes de autopistas, por un importe total de 722,80 millones de euros, lo que da cumplimiento a la citada disposición. “

Però, en canvi, per a Andalusia diu el següent:

Andalucía.- “De acuerdo con lo establecido en la disposición addicional tercera del Estatuto de Autonomía de Andalucía, la cifra de inversiones en la citada comunidad autonoma (4345 millones de euros) se eleva a 17,8%, porcentaje que coincide con el del peso de la población andaluza sobre el total nacional. “

Quina casualitat, a Andalusia el percentatge del 17,8 és el que coincideix amb el de la inversió real, i el de Catalunya, no. Nosaltres, només el 14,9. A Andalusia, el 17,8 a l’hora d’explicar-ho i el 17,8 a l’hora de la inversió real. I a més, en el cas de Catalunya per arribar al 14,9% de la inversió regionalitzable se’ns diu que s’afegirà l’import d’altres projectes pendents a determinar. Conseqüentment, tercera conclusió: Andalusia ho cobra tot, i al comptat; nosaltres, una part, i a terminis. M’alegro que es compleixi el que diu l’Estatut d’Andalusia, és el que han de fer. Que ningú ens busqui les pessigolles per aquí. No ens queixem del tracte a Andalusia, sinó del que nosaltres no rebem.

Però encara hi ha més raons per contradir el “cumple escrupulosamente el Estatuto” que va afirmar el president del govern. L’esmena pactada amb Solbes, abans esmentada, i insisteixo a recordar que avui és llei, deia també que “el acuerdo al que se llegase fuese diferente al utilizado para los presupuestos para el 2007 se tendrá en cuenta la diferencia para su compensación en los presupuestos que restan dentro del periodo de siete años”. Aquest és el segon any i malgrat que hi ha un reconeixement que els pressupostos del 2008 utilitzen un mètode de càlcul del que cal invertir a Catalunya diferent del de 2007 i caldria que això es traduís que s’ens pagués una diferència de diners, no hi ha ni una sola partida pressupostària que ho prevegi. Per tant, quarta i última conclusió: si bé ara es diu que el pressupostos compleixen escrupolosament l’Estatut, perquè han modificat el concepte d’inversió en infraestructures que l’any passat defensaven i que també ens venien com que complia l’Estatut, encara no se’ns reconeix la participació en tota la inversió regionalitzable com es fa per a Andalusia. Part del que ens pagaran arribarà més endavant, no sabem com. I a més a més no ens paguen ni un euro del diferencial a favor de Catalunya segons les seves mateixes tesis per no complir els pressupostos del 2007, la normativa concertada per ells com a bona pel 2008.

Potser hi ha algú a qui interessa, des de la política o des d’altres instàncies, fer veure que els pressupostos compleixen l’Estatut. Tot es pot entendre en aquesta vida. Però el que no pot pretendre’s és que la resta combreguem amb rodes de molí. Feina, tindreu.

Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida
Barcelona, 28 de setembre de 2007

Comentaris | 0 RetroenllaçOs