La carta web d'en Duran
08 Octubre, 2007 20:40
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
A Catalunya hem de fugir, tant com puguem, del debat basc
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
La setmana passada us deia que l’acabaria assistint a l’Alderdi Eguna (festa anual del PNB), i així va ser. La notorietat política de l’acte m’obliga a fer uns breus comentaris. Aquests dies sovint se’m pregunta quina és la meva opinió al voltant de "la divisió en el si del PNB", i sempre contesto el mateix: Unió no acostuma a furgar els problemes d’altres partits, i quan ho fa –o ho faig personalment-, ens equivoquem. Si no ho fa, doncs, o no ho ha de fer en general, menys encara pel que fa al PNB.
Aquesta posició no m’impedeix, òbviament, afegir-hi un parell de consideracions més. La primera passa per expressar l’afecte personal i polític a Josu Jon Imaz. Sempre he cregut que el sentit comú, en el cas de Josu Jon, és una de les seves moltíssimes qualitats. Sempre he pensat també que en temps de soroll i turbulències polítiques qui el practica corre el perill que se l’emporti el corrent. Més o menys això és el que ha passat, en cert mesura, a l’amic Imaz.
La segona consideració sobre la qüestió basca torna a fer referència a la proposta del lehendakari. No sé si servirà per al poble basc. Però del que estic convençut és que des de Catalunya hem de fugir, tant com en siguem capaços, d’aquest debat. Els nostres interessos són uns altres i han de ser defensats d’una altra manera. Respecte, per tant, al que ells facin, però nosaltres, a la nostra. Ja està prou carregada l’atmosfera com per afegir-hi encara més llamps i trons.
Succeeix, a més, que aquest debat corre el risc de contaminar tota la política espanyola de cara a les properes eleccions generals. ¿Hi ha alguna persona que cregui sincerament que a nosaltres ens interessa que Catalunya quedi un cop més diluïda en la confrontació entre el PP i el PSOE arran de la qüestió basca? Si n’hi ha alguna, la respecto, però no la comparteixo i faré tot el que pugui per tal que siguin les demandes, necessitats i estratègia de Catalunya les que surin en el debat polític del conjunt de l’Estat i no les d’Euskadi. I ho farem, a més, a la catalana, no a la basca. Sempre hi ha qui creu que a Euskadi li van millor les coses. És cert que ells tenen el concert econòmic i nosaltres no, i això és molt. Però nosaltres no tenim violència i ells sí. I si Ibarretxe fa aquesta proposta és perquè ells en tenen, i nosaltres - torno a dir-ho-, afortunadament no.
D’altra banda, no ens enganyem: quan cal, el PP i el PSOE –per tant, els socialistes catalans, no ho oblidem- es posen d’acord, i sense complexos. Per no anar més lluny, aquesta setmana, al Congrés dels Diputats, n’hem tingut com a mínim un parell d’exemples. El BNG (Bloc Nacionalista Gallec) ha defensat, com hem fet nosaltres moltes altres vegades, la transferència dels fons de formació professional contínua a les comunitats autònomes. Qui va votar-hi en contra? El PP i el PSOE. Hi ha hagut també un debat al voltant de les infraestructures catalanes a proposta de CiU, en el qual demanàvem que s’ajustin realment al que disposa l’Estatut de Catalunya. Qui hi ha votat en contra? El PP? Sí, però també el PSOE. "Tanto monta, monta tanto". Dia darrere dia es diuen de tot, però quan convé, i sobretot si és per fer-nos la guitza, es posen d’acord.
"Cal un debat social"
De Madrid estant, he seguit també el debat sobre portar vel o no a l’escola arran del cas de Shaima, la nena del col·legi Annexa de Girona. Em van demanar el meu parer dimarts al matí a Telecinco i ara no podria reproduir textualment el que vaig dir. Recordo que vaig demanar un debat social sobre aquesta qüestió i que cal que el govern ho reguli. I també em sembla recordar que no vaig pronunciar-m’hi a favor. En qualsevol cas, hi he pensat una mica més i vull compartir amb vosaltres les voltes que sobre això, hi he donat. Continuo pensant que cal un debat social i que quedar-nos amb el sí o el no pelats, és insuficient. A més, el debat cal fer-lo, no només sobre aquesta qüestió, sinó també sobre d’altres que van lligades a la immigració. El senyor Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, m’ha deixat com un drap brut dient que barrejo l’Islam i la immigració com a símptoma de qui pensa en clau confessional.
És lícit analitzar aquest fet només des de la perspectiva religiosa, i llavors tan legítim és dur un hijab o un vel que deixa la cara lliure, com portar un vel religiós catòlic. Però, en contra del que diu el president de la Junta Islàmica Catalana, també tenim dret a reflexionar des d’una perspectiva cultural sobre l’ús del vel. ¿O és que no és cert que l’Islam és interpretat en clau identitària per part d’alguns, i no pas religiosa? ¿O no ho és també que hi ha casos en què la nena o la dona porten el hijab perquè les obliguen el pare o el marit? Tenim també, doncs, dret i necessitat de fer aquest debat des de l’obligació de garantir la llibertat de la dona musulmana en un món on la nostra identitat cultural passa per respectar igualment la llibertat de l’home i de la dona. Lliçons, per tant, del president de la Junta Islàmica Catalana, ni una. Però disposició a parlar-ne a fons i a deixar-me convèncer si és el que més ens convé per a la llibertat i la igualtat, tota.
D’altra banda, una cosa és un vel d’una monja o un hijab d’una musulmana, i l’altra és una burka que tapa tot el cos i deixa una mena de trosset de roba que permet que la dona et pugui veure però que no se li vegis res. O fins i tot, sense anar a parar a la burka, podem parlar del xador iranià o del nigab, que l’únic que deixa destapat són els ulls e la dona, i prou. Però insistint en el debat Islam-immigració, també ho relaciono amb el debat de drets i deures. Pot ser un dret de la nena dur un mocador al cap a l’aula, però també caldria establir els deures dels pares que la seva filla no deixi de rebre cap tipus d’ensenyança pel fet que no pugui posar-se un xandall que marqui el seu cos o, encara menys, un banyador per fer natació.
També m’he preocupat aquests dies d’observar què passa al nostre entorn. La França laica no permet utilitzar vels ni altres símbols religiosos a l’escola, però sí a la universitat. Per tant, ni uns ni altres a l’escola. A Alemanya, la Cort Constitucional ha deixat clar que els estats federats poden fer el que vulguin. A la Gran Bretanya, són les escoles les que poden decidir, i quan els tribunals s’hi han hagut de pronunciar la sentència ha afirmat que "les escoles ja han fet prou concessions en permetre l’ús de la túnica islàmica". A Holanda, la burka està prohibida a qualsevol lloc públic per raons d’"ordre públic i de seguretat". A Bèlgica, no hi ha una regulació uniforme, i en l’àmbit local hi ha diversitat de legislació, i en molts casos ho prohibeixen. A Itàlia, es prohibeix la burka i s’anuncia una nova legislació per fer el mateix amb el vel.
Compte, doncs, amb la superficialitat en aquests debats. I atenció també amb la reducció d’aquest debat a una qüestió de llibertat i de pluralisme religiós, ja que en aquest cas jo no hi tindria res a qüestionar. Sé que no és políticament correcte dir-ho, però no estic d’acord amb el valor de la multiculturalitat ja que no la considero com a extensió o derivada del pluralisme, sinó com la seva negació. No busca una integració diferenciada, sinó una diferenciació multiètnica. Però, a més, per a mi no totes les cultures es mereixen respecte, ni totes el mateix respecte. Penso que la nostra, fonamentada en l’humanisme, en la llibertat i en la persona - home o dona- és superior a la dels qui neguen aquesta dignitat i la igualtat. La nostra cultura ha de respectar i enriquir-se amb les dels altres, però sempre que assegurem la convivència en llibertat i la reciprocitat.
De tot això, cal parlar-ne, i molt. I sí que té a veure amb la immigració estrangera. No amb tota, és clar! Però sí amb una part. I ho hem de fer, a més, sense complexos. No m’arronso quan Joan Saura em diu racista i menys, per tant, quan l’esmentat senyor Abdennur Prado em qualifica de sectari, prepotent i a més vol alliçonar-me sobre la Declaració Universal de Drets de l’Home. No és veritat, com ell diu, que vulguem basar el nostre concepte de nació sobre la religió. Els qui van parlant d’Estat i de religió són uns altres. En canvi, sí que és cert que sóc molt gelós que el futur del nostre país es continuï fonamentant sobre la nostra cultura, oberta com ha estat sempre a enriquir-se amb les altres, però no a ser substituïda per cap altra.
Cordialment,
Josep Antoni Duran i Lleida
Barcelona, 5 d’octubre de 2007