La carta web d'en Duran
14 Octubre, 2007 13:28
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
No tot el que es va fer al llarg de la República es va sustentar en valors democràtics. Benvolgudes amigues, benvolguts amics, Les visites i trobades amb responsables d'entitats socials m'han permès també reforçar els arguments contra l'esteticisme de la llei de dependència. D'entrada, de cara als malalts mentals és com si no existís. En general, posa, a més, de relleu que és un pedaç més en un sistema que pateix del vici i de l'origen d'estar malestructurat i de ser víctima del funcionament a base d'eslògans, fent veure que es donen respostes però sempre conjunturals, i a l'hora de la veritat no arriben. Com no ha arribat ni un sol cèntim d'euro a cap persona dependent. Nosaltres pensàvem i seguim pensant que la llei era innecessària, la qual cosa no vol dir que no calgués que es prenguessin mesures que complementessin les que s'han anat prenent d'ençà del 15 de juny del 77 per culminar tot el procés de reconeixement de les víctimes del franquisme. Per complementar, però, aquest procés no calia una llei com la que inicialment defensava ERC i IU-ICVerds, i encara menys presentar-la amb tant de soroll i amb tanta exaltació republicana, oblidant que no tot el que es va fer al llarg de la República i en nom de la República i els tres anys de la Guerra Civil es va sustentar en valors democràtics. La llei, a més, tal com era presentada no tenia en compte que la memòria és plural i que tot procés que no admeti aquesta pluralitat és un procés esbiaixat i sectari. El sectarisme dels impulsors de la llei feia que es desfigurés la historia real d'aquells temps. La història ha de ser per als historiadors, i la memòria és personal. Però aquesta llei presentava una falsa bipolarització: hi va haver víctimes en la banda franquista, però ja les va reivindicar, honorar i compensar després la dictadura i, en canvi, de les que en van ser del franquisme ningú se n'ha ocupat i aquesta llei vol recuperar i honorar la seva memòria. Justament aquesta simplificació de la complexitat d'aquella part de la història del nostre país és una agressió a la veritat i un reduccionisme de la pluralitat. Era, en el fons, la història de sempre: una Espanya sobre l'altra, i els que no en representaven ni l'una ni l'altra eren marginats de la memòria històrica. Avui això és corregit. La llei també reconeix els que van patir injustícies o agressions no només per motius polítics sinó també per raons ideològiques o de creences religioses. A més, no solament declara la legitimitat dels tribunals i altres òrgans penals i administratius que durant la guerra es van constituir, sinó també la dels jurats, en clara referència als jurats populars que es van establir aquells anys i que van ser responsables de violència i d'assassinats exercits sobre persones i la memòria dels quals el franquisme mai va honorar perquè eren catalanistes, fossin de la Lliga, d'Unió, fejocistes, sacerdots o persones anomenades deien d'ordre o amb un determinat estatus social. Avui això també està corregit. Convergència i Unió, de moment, ha aconseguit passar el ribot a tot l'esperit sectarista d'aquesta llei, però encara no hem acabat encara la feina. Hem de trobar fórmules que ens permetin acceptar un substitutiu de l'anul·lació de sentències com la que va comportar l'assassinat de Carrasco i Formiguera. A més, hi ha altres aspectes de la llei que encara hem de procurar corregir per tal que ningú pugui dir que és una llei que torna a intentar imposar una Espanya sobre l'altra. Nosaltres que no som ni l'una ni l'altra ho entenem millor que ningú. Es per tot això que insistim i que lamentem el reduccionisme que tots els menys el PP i ERC hi estem d'acord. Això no és veritat. Estem parlant, i caldrà negociar molt encara. Ens quedem esmenes per debatre, i ja veurem quina serà la seva sort i, per tant, també la de la llei.
Com que aquesta setmana no hi hagut sessió plenària al Congrés l'he pogut aprofitar més per escoltar la gent i fer visites a entitats. Si bé és cert que dilluns o dimarts vaig ser a Lisboa com a president de la Comissió d'Exteriors en el marc dels treballs de la semestral presidència de Portugal de la UE, tant dimecres, dijous, com avui divendres m'he reunit amb entitats socials de Barcelona, he visitat el Supercomputador MareNostrum, i acompanyaré aquest matí els aragonesos en la missa que faran amb motiu del dia del Pilar.
He de dir-vos que tots aquests contactes han estat molt gratificants. Es parla molt de pessimisme i de desorientació, però aquest tipus de visites permeten ratificar-me aquella idea que la desorientació i el pessimisme es donen més en el si de la política que en altres àmbits de la ciutadania. És reconfortant, per exemple, compartir amb l'equip directiu del consorci de Barcelona Supercomputer Center la posició capdavantera de Catalunya en aquest àmbit i la il·lusió i dedicació de l'equip que hi ha al capdavant perquè pugui ser elegit com a centre de referència europea. Ho és també dedicar unes quantes hores a persones que, ja sigui en l'àmbit de la infància, en el dels discapacitats fisicopsíquics, o en el de la gent gran, supleixen amb la seva vocació els dèficits socials que existeixen en el nostre país. i especialment a la ciutat de Barcelona. Precisament en aquesta ciutat on portem tants anys de govern tripartit, l'Ajuntament ha tancat tots els seus programes de garantia social. I d'això se'n diu forces polítiques de progrés amb enorme sensibilitat social!
Ja he dit abans, però, que si bé no hem tingut sessió plenària, sí que hi ha hagut activitat parlamentària dins i fora del Congrés. Dimecres va reunir-se la ponència de la llei de memòria històrica que enceta el debat parlamentari sobre un projecte que ha fet parlar molt. El PP, amb el suport d'alguns mitjans, la presenta com una llei que divideix la societat. El PSOE, conscients de la sensibilitat que la llei produeix, intenta projectar la sensació que ja hi ha un pacte entre tots, llevat del PP i ERC, és a dir, dels extrems. Ni una cosa ni l'altra. De pacte sobre continguts, encara no n'hi ha cap. Almenys no n'hi ha entre el PSOE i nosaltres, i us puc ben assegurar que molt menys encara entre nosaltres i el conjunt de grups parlamentaris.
CiU, l'únic que ha expressat avui per avui, i també dimecres a la ponència, és estar d'acord perquè el debat - que fa dies que s'arrossega pels mitjans de comunicació a partir de filtracions interessades- es faci amb llum i taquígrafs a la comissió i al ple. Per fer-ho a la comissió i després al ple cal que prèviament passi per la ponència. Quina és la nostra posició davant la llei? N'hem parlat altres vegades però convé tornar-ho fer.
Convé recordar que el govern socialista va presentar el projecte de llei a remolc d'una iniciativa d'ERC i IU-IC-Verds, i també que a Catalunya hi ha endegat tot un procés que, aixoplugat sota el concepte de memorial històric, aborda la mateixa qüestió però amb un esperit molt més sectari. A Madrid, des del principi, la dialèctica dels autors de la iniciativa i la del mateix president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, han configurat tot aquest procés com una veritable revenja. Vindria a ser, més o menys, quelcom tan senzill com que si el franquisme va reivindicar els seus, ara que governen les esquerres reivindiquem els nostres. Segurament la reducció és massa simplificada i, per tant, pot ser injusta. També sé que pot aparèixer com a molt maniqueista, però d'això sí que entenia molt el plantejament dels proponents: els uns, els bons, i els altres, els dolents.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 12 d'octubre de 2007