El bloc d'en Climent

El dictador ha marxat. Avui és un dia de joia per a la humanitat, si més no, per als que creiem en la democràcia, malgrat els seus dèficits. Els egipcis han fet un primer pas important, importantíssim. Estic content per ells i pel món àrab en general. Tenen ara una oportunitat de desenvolupament democràtic com mai no han tingut.

Vull dir, però una cosa. Va dirigida al món occidental, un món occidental que es creu el rei del mambú i que ha conviscut amigablement amb el dictador caigut perquè els interessava. Els interessava més el profit propi que no pas el benestar del poble egipci. El que ara no pot fer occident, sigui qui sigui, és voler tutelar el desenvolupament polític egipci. El nostre món hipòcrata no ha de voler treure profit del nou escenari que s'obre a Egipte. Deixem-los en pau i si ens necessiten, ja ens ho diran, ja ens ho demanaran. Estic content. Una nova generació d'egipcis han estat capaços d'encomanar tot un país dels seus anhels. M'hi sento unit. Tant de bo que el camí que enceten avui culmini amb èxit per a ells. Jo ho celebro i ho celebraré. El procés serà llarg, no els empenyem, la revolució és seva i de ningú més. Molta sort per a ells.

Tunísia, Egipte, el Iemen, ... Aquests dies aquests països són a les portades de tots els diaris, als sumaris de totes les notícies de la ràdio i la televisió. Molts ciutadans d'aquests països s'han mobilitzat per enderrocar els règims polítics que els han estat governant durant dècades. Règims tirànics, dictadures, algunes d'elles disfressades de democràcies orgàniques, com aquella que aquí vam viure durant anys de fèrria dicatadura. On van tots aquests països? Fem una lectura correcta de tot el que està passant en el món islàmic durant aquests dies? Som davant una espontània demanda de llibertat? Quin ha estat el detonant? Com s'ha escampat com una taca d'oli la revolta tunisiana? Aquestes són algunes de les qüestions que ens haurien d'assaltar davant dels fets que s'estan produint. Perquè seguim veient en les imtages que ens envien els mitjans de comunicació una absència total de la dona en tot aquest moviment? (Segueix)

Jo no sé si algú s'acaba de creure les acusacions de caire sexual de la justícia sueca contra el senyor Assange. Jo no sé què hi ha de cert en tot aquest afer, però no seria sincer si no digués que tot plegat fa pudor de socarrim. El món està ple de coincidències, però aquesta coincidència acusatòria amb l'aparició dels documents secrets de les ambaixades nord-americanes, és molta coincidència.  (Segueix)

Passen els mesos i no sembla que els brots que se'ns insinuen tinguin prou força per a brostar. Dic brots, sense l'adjectiu verd, perquè els brots acostumen a ser verds. Per tant, l'adjectiu no aporta cap novetat al que ja expressa el substantiu. Les grans empreses tornen a guanyar diners a dojo, però els problemes financers continuen i els ciutadans europeus seguim finançant i afiançant models i bancs que més ens valdria que s'enfonsessin. En el pla social les coses no sembla que millorin, més aviat el contrari. Les crisis ens assoten arreu i per tot. Sempre es diu que de les crisis sempre se'n poden extreure lliçons positives, que són una oportunitat per al creixement, ja sigui personal, ja sigui col·lectiu. La realitat actual no convida a l'esperança. Des del meu punt de vista, el més greu de l'actual crisi no és la multiplicitat d'efectes negatius pels quals ens fa passar en aquests moments, sinó més aviat la incapacitat que la nostra societat demostra per a extreure'n les lliçons adequades per a superar-la. Com que cada dia els mitjans i els representants polítics en parlen, sembla que alguna cosa s'estigui movent, però és un miratge. L'objectiu és que res no es mogui. Els interessos econòmics, el poder, la capacitat d'influència, l'enriquiment fàcil i ràpid és el que compta. Les persones i el seu benestar és el que menys importa. (Segueix)

Mentre la progressia catalana està enfeinada per fer la guitza a la visita que el Papa ha de fer a la ciutat de Barcelona per a consagrar el temple de la Sagrada Família com a basílica, a l'Iran hi ha una noia que està pendent de ser executada, no se sap ben bé si pel mètode de la lapidació o de la forca. Es tracta de Sakineh Mohammadi Ashtiani. Si no em falla la memòria té 41 anys i té dos fills. És a la presó des de l'any 2005. El 2006 la van condemnar a rebre 99 fuetades per haver mantingut relacions amb dos homes i posteriorment un tribunal la va condemnar a morir lapidada per mantenir una relació extramatrimonial. Segons explica Amnistia Internacional, Sakineh va ser condemnada per tres dels cinc magistrats que la van jutjar, tot i que no hi havia cap mena de prova que la inculpés. Després d'algunes revisions per part del tribuanal suprem iranià la sentència va ser confirmada i si a dia d'avui encara és viva es deu a la pressió internacional sobre el règim iranià. Malgrat tot, aquesta mateixa setmana s'ha sabut que Sakineh pot ser executada de forma imminent.  (Segueix)

Arran dels actes de vandalisme (es veu que els vàndals van fer furor per allà el segle V) que van passar a Barcelona la tarda de la passada vaga general, les diferents forces polítiques i els mitjans de comunicació s'han afanyat a despotricar, amb diferents matisos, contra els moviments antisistema. I tots tan panxos. Així d'una revolada intenten carregar-se tot allò que surti dels canals habituals i controlables que ells pretenen dirigir. De fet, es referien als brètols que surten cada ocasió que hi ha aglomeracions de persones, ja sigui per qüestions polítiques, sindicals o esportives, i que emparats en l'anonimat aprofiten per descarregar la seva ira, per robar el que no és d'ells o per fer el que en aquell moment els vingui de gust. De fet, parlem de persones amb un clar historial delictiu i amb característiques antisocials. Uns trets que disten, i molt, d'aquelles persones i organitzacions batejades com a antisistema. Els qui fan aquesta política de confusió no ho fan de forma innocent. Si aprofiten tota ocasió de vandalisme per carregar contra els que ells anomenen antisistema és perquè volen confondre la ciutadania perquè rebutgin tota temptació d'exercercir la seva llibertat d'expressió i mobilització al marge dels canals establerts, o sigui, els seus. Als brètols els coneixen prou bé. O sigui que, si volen, poden actuar-hi fàcilment. Però em fa la impressió que és gent que d'una manera o altra serveixen els interessos dels que en teoria vetllen per la bona marxa de la societat, és a dir, els del poder que no vol que res escapi al seu control. (Segueix)

Després d'uns dies sense donar la tabarra en el bloc ja tornem a ser aquí. Enguany estic fent unes vacances una mica peculiars. En podríem dir que les gaudeixo a glopades. Els calendaris laborals condicionen, i molt, el plantejament d'unes vacances. Enguany no teníem previst d'anar enlloc ja que la família no gaudeix d'un període de vacances perllongat. Bé, la canalla sí, però a nosaltres aquest període ja ens ha passat. Però a vegades la planificació se'n va en orris. És ben veritat que no dominem massa les circumstàncies futures. De no tenir previst d'anar enlloc ens va sorgir l'oportunitat d'anar uns dies al Pirineu. Una bona amiga ens deixava la seva casa durant uns dies i després de valorar la possibilitat vam acceptar amb molt de gust l'oferta generosa. A tres dies d'anar-hi, però, les coses van donar un tomb inesperat. Inesperat i fulminant. En un dia vam decidir que podríem anar a Venècia. El mateix dia en que aquesta idea ens passava pel cap vam concertar el vol pels quatre membres de la família i vam llogar un apartament. Tot molt ràpid. Si no hagués anat així em sembla que no hauríem marxat. El plantejament que ens vam fer va ser el d'oblidar-nos per un moment de la raó i deixar-nos guiar pel cor. L'any que ve qui sap on serem i com estarem. Doncs aprofitem-ho ara que ens ve de gust. (Segueix)

Ahir van donar el premi nobel de la pau a Barak Obama. Els premis nobel de la pau, sovint, acostumen a ser controvertits. Segurament perquè són més fàcilment valorables pel conjunt de la població que no pas els que s'atorguen en l'àmbit del camp de la ciència. (Segueix)

Acabem de tornar del nostre viatge a l'Alguer. Unes minivacances familiars viscudes intensament i que ens han tingut entretinguts al país dels sards al llarg de sis dies. Sis dies magnífics, radiants de sol i que ens han permès desconnectar de les penúries de cada dia durant una setmana. Sense tele ni res que ens distragués de viure i riure. Uns dies que també ens han servit per conèixer una mica el país dels sards i enllaçar amb una part de la nostra pròpia història. (Segueix)

Sóc a casa després d'haver passat en el dia d'avui per cal dentista i tenir un dolor terrible que espero que passi ben aviat. Però no és d'això del què volia parlar-vos. La setmana passada vaig ser, per motius de feina, a Budapest, la capital d'Hongria. L'estada en aquesta ciutat centre-europea dóna per parlar de moltes coses i en aquest apunt n'aniré desgranant algunes. (Segueix)