Ahir van donar el premi nobel de la pau a Barak Obama. Els premis nobel de la pau, sovint, acostumen a ser controvertits. Segurament perquè són més fàcilment valorables pel conjunt de la població que no pas els que s'atorguen en l'àmbit del camp de la ciència.

En la meva memòria retinc premis nobel de la pau que m'han semblat encertats i merescuts i d'altres que m'han semblat poc menys que escandalosos perquè no he sabut veure'n els mèrits dels guardonats. A vegades m'ha semblat que els membres del jurat no saben descobrir de debò els lluitadors de la pau que hi ha en el nostre món. També reconec que el nobel de la pau no és, no ho pot ser, un premi neutre. és un guardó compromès per qui l'atorga. Sembla que els que han atorgat el premi d'enguany a l'Obama ho han fet seguint en certa manera la filosofia de la guerra preventiva dels cèlebres Bush, Blair i Aznar. En aquest cas, però, amb la intenció de reforçar i estimular l'amo de l'imperi a apostar per la pau mundial. Tant de bo aconsegueixin l'objectiu, encara que tinc els meus dubtes. El que tinc bastant clar és que no és un premi guanyat per mèrits passats, més aviat sembla pensat perquè faci mèrits en el futur. 

El que m'ha mogut a escriure aquest apunt, però, és el discurs del guardonat. No era gens fàcil per a un mandatari com ell que comanda un país enfrescat en dues guerres, una d'elles clarament il·legal i l'altra sense arguments per a ser catalogada com a guerra defensiva. Obama ha parlat d'un tema molt vell. Un tema del qual ja van parlar l'Abat Oliva, Bernat de Claravall, Mahoma, papes i reis. Sens dubte, gent molt més sàvia que no pas qui escriu aquestes ratlles. Però malgrat tot, gent amb qui discrepo sobre aquesta qüestió. Em refereixo al concepte de guerra justa o guerra santa, termes equivalents que varien només segons les motivacions esgrimides. Tots ells ho han fet en defensa d'aquest concepte.

El concepte, en la meva opinió, té un problema d'orígen. Un problema semàntic. No sóc capaç de veure com l'adjectiu "justa" o "santa" pot casar amb el nom que acompanya. És com dir que una guerra pot ser bonica. Són conceptes antònims. Tothom que ha promogut alguna guerra ha tingut la necessitat de revestir la seva causa d'honorabilitat, de causa justa. En quantes guerres els contendents no han invocat el mateix déu perquè els atorgués la victòria. El pobre déu de torn devia patir esquizofrènia, o pensava "ja us ho fareu".

La guerra no ennobleix, gens ni mica, el gènere humà. Ni tan sols quan es fan desfilades de la victòria. Les guerres sempre necessiten revestir-se de raons perquè en si mateixa ja és el paradigma de la no-raó. Però per a mi són raons que patinen. Fer la guerra és matar. No conec cap guerra que no causi morts. Morts dels combatents, morts de civils, anomenats ara com a danys col·laterals, homes, dones, nens, vells. La humanitat ha legalitzat fins i tot la mort, l'acte de matar. La pena capital n'és un exemple, pena capital que s'aplica al país del premi nobel de la pau que ell mateix dirigeix. Les guerres declarades dins les convencions del dret internacional també són formes de matar legalment. Per tant, l'home ha hagut de revestir de legalitat i de justícia alguns àmbits en els quals es pot matar.

Malgrat tot això, penso que ni la legalitat ens permet dir que existeixen guerres justes o santes. En alguns casos podria compartir les raons que alguns han esgrimit per a anar a la guerra. Però mai en diria guerra justa. Jo penso que hi ha guerres inevitables. Vull dir que s'han esgotat totes les vies possibles abans d'arribar a la guerra. I que aquestes vies han fracassat. Vies que, fins i tot, poden comportar costos, o és que la guerra no en comporta de costos? Però malgrat que cregui que hi ha guerres inevitables, aquestes mai no podran tenir la categoria de justes o santes perquè són conceptes incompatibles.

Jo no em considero un pacifista. Sí que crec en la no-violència. Però la no-violència, "ahimsa", no és una actitud passiva o neutral, és una acció. De fet cal parlar d'acció no-violenta. Gandhi n'és el paradigma. Ell va adoptar una postura activa aliant-se amb els opressors del seu poble per lluitar contra el nazisme i l'imperi japonès. Això li va portar no pocs problemes amb alguns dels seus amics i col·laboradors. No era fàcil d'entendre, però Gandhi ho tenia clar. Aquella era una guerra inevitable i calia prendre-hi part, no esmunyir-se. Però això, en la meva opinió, no la convertia en una guerra justa o santa, perquè aquest tipus de guerra no existeix, no pot existir.

Obama es mereixia el nobel de la pau? És una aposta de futur? Bé, no ho sé. Per mi hi ha moltes altres persones que a dia d'avui es juguen la pell cada dia per  assolir un món més lliure que respecti els drets de les persones i dels pobles. Ara mateix en tenim una a Lanzarote. El que sí que tinc clar, però, és que per molt inevitable que pugui ser una guerra, mai no serà ni justa, ni molt menys santa.