Acabem de tornar del nostre viatge a l'Alguer. Unes minivacances familiars viscudes intensament i que ens han tingut entretinguts al país dels sards al llarg de sis dies. Sis dies magnífics, radiants de sol i que ens han permès desconnectar de les penúries de cada dia durant una setmana. Sense tele ni res que ens distragués de viure i riure. Uns dies que també ens han servit per conèixer una mica el país dels sards i enllaçar amb una part de la nostra pròpia història.
El viatge va començar el 4 de setembre. De fet, feia dies que l'estàvem preparant. Ja se sap, maletes, informació, reserves i tot plegat amb molta, molta, il·lusió. Ens calia anar al port de Barcelona per a agafar el vaixell que ens havia de traslladar a nosaltres i al cotxe carregat fins dalt fins a l'illa de Sardenya. L'aventura va començar ja al mateix port de Barcelona, al moll de Sant Beltran. No feia ni dos segons que havíem deixat el cotxe en filera índia, tot esperant per a embarcar, que se'ns van acostar uns quants guàrdies civils. Anant a un país del Tractat de Schengen ja imaginava que no ens venien a demanar la documentació. El meu sisè sentit ja sabia perquè venien. Ja en tinc experiència. El que els amoïnava era la meva matrícula. Amb tota la família fora del cotxe em diuen que porto una matrícula falsa. Ja hi som, vaig pensar. Clar, el meu cotxe no porta la E que tant els agrada, porta un CAT, que és el que jo penso que li pertoca. Jo els hi vaig dir que la matrícula no era falsa, si de cas modificada. "Ya sabe que eso es un delito". Em diuen que si vaig a a un país de la UE i en confirmar-ho em diuen que això allà no existeix. Amb la meva mirada es van adonar que havien d'afegir que "bueno, aquí tampoco". Com que entre 160 cotxes que embarcaven al vaixell només el meu era el d'un país no reconegut per la UE i com que anava amb la família i hi havia altra gent, van considerar que no havien de fer un escàndol i van dir-me que això podria ser denunciable però que no farien un espectacle en aquell moment. I bé, em van deixar per inútil i jo vaig embarcar amb la meva matrícula d'un país que segons ell no existeix.
La seva gran preocupació no era la seguretat del vaixell, el que els preocupava era que jo fos ciutadà d'un país que segons ells no existeix, ni aquí, ni allà. Què hi farem. Amb la seva acció van atreure la curiositat de molts dels viatgers que passaven a mirar la meva matrícula, l'única d'un país anomenat Catalunya. L'espera al moll va ser un continu anar i venir de turistes d'arreu que comentaven el meu CAT.
Bé, el viatge fou de nit, per tant, la majoria del temps el vam passar dormint. A mig matí arribàvem a Porto Torres, al nord de l'illa de Sardenya. El dia era assolellat i radiant. A una trentena de quilòmetres teníem el nostre allotjament. Concretament a Porticciolo, a uns 16 quilòmetres de l'Alguer. Un paratge natural molt bell i mediterrani situat entre el Port del Comte i la Punta de Caça, en una petita cala arrecerada i protegida, com tantes n'hi ha a l'illa de Sardenya.
A tall d'explicació, he decidit utilitzar la nomenclatura catalana dels llocs per damunt de la italiana. Amdues són foranes dels sards, però, si més no, la catalana hi està més arrelada i té més història que no pas la italiana. Els noms sards difícilment hi apareixen.
Després de prendre possessió de l'allotjament, tocava anar fins a la ciutat de l'Alguer. Una quinzena de quilòmetres ens en separaven. Per una carretera envoltada de palmeres, baladres i eucaliptus ens hi anem apropant. Passem pel davant del Nurag de Palmavera que més tard visitarem. Els nurags són antics poblats prerromans que abunden a Sardenya.
A mesura que ens acostem a l'Alguer, una petita sensació de decepció ens envaeix. La ciutat i l'ambient ens recorda molt el de Salou o el de Cambrils. La platja a tocar, els turistes, les edificacions, el port. És la ciutat nova. La impressió, però, canvia quan ens endinsem a la ciutat vella. Neta, polida, cucona, carregada d'història. La ciutat emmurallada amb bastions i torres. Paga la pena.
La presència catalana hi és ben evident. La presència del català, si exceptuem els noms dels carrers i les explicacions en determinats monuments, ben escassa. Molt poca gent el parla, encara que alguns l'entenen.
Em crida molt l'atenció que els italians han heredat aquell costum tan espanyol de canviar els noms de carrers i places. No sols en fan la traducció. En canvien la nomenclatura.
Bé, és la realitat tal com nosaltres la vam percebre. Al llarg dels dies següents vam poder visitar la ciutat de Bosa, amb les seves costes que recorden les nostres costes de Garraf, el Port del Comte, la Punta de Caça, la ciutat de Sàsser, etc. Sardenya és una típica illa mediterrània que paga la pena de visitar. Amb història. Amb un turisme que creix gradualment, però amb molts racons naturals que conserven la seva bellesa i virginitat i que sembla que volen que així segueixi. És una sort. En el nostre país també en tenim de racons així, però molts altres els hem fet malbé irreparablement. La resta del viatge queda ja dins l'àmbit del privat, però Sardenya és una illa gran, molt gran que necessitaria molt de temps per ser descoberta. Nosaltres en vam poder fer un petit tast a la part nord-oest, la que culturalment ens ha quedat més gravada en la memòria i en la cultura. Aneu-hi, us agradarà. El dia que nosaltres en marxàvem hi anava el president del govern espanyol i en Berlusconi. Un bon dia per marxar.
