Malgrat allò que alguns puguin creure, la trencadissa de Reagrupament no alegra ni a propis ni a aliens. I és que sona a cançó coneguda i non grata. Un nou cop que hom pot reconèixer en altres episodis de la nostra història. Perquè hi ha gent que s’omple la boca d’assemblearisme i democràcia mentre aquestes opcions els afavoreixen; Acostumen a ser, però, els primers a abandonar quan es veuen obligats a acatar les decisions de les majories  (Segueix)
 

Les consultes són mecanismes que permeten donar la veu als ciutadans i, siguin o no vinculants, serveixen per prendre el pols a la població sobre determinades qüestions que sovint els interessos d’alguns grups polítics i la incompetència dels altres impedeixen abordar.

  Se’ns va consultar si hi volíem ser o no a la, per a molts, desconeguda OTAN. Se’ns va demanar parer sobre un, per a molts llunyà Tracta Constitucional europeu, que amb el temps ha quedat en paper mullat i no s’ha arribat a aplicar, la qual cosa posa en entredit la utilitat d’aquell referèndum que no era vinculant. Fins i tot, varem ser capaços de refrendar en pocs mesos un Estatut que a tots els juristes junts del Tribunal Constitucional els està portant anys interpretar. Malgrat tot això, existeix una clara resistència política a acceptar que els ciutadans puguin proposar consultes sobre temes que els interessen i els afecten directament.

 Als representants públics que argumenten que les consultes populars són il·legals cal recordar-los que per evitar la il·legalitat només cal legislar i que fer-ho forma part de la tasca política i, per tant, és responsabilitat exclusiva dels polítics. Que qualsevol norma és simplement un instrument funcional que cal adaptar a les diferents etapes i realitats socials i que, quan el poble vol expressar-se lliurement i pren la iniciativa de convocar consultes, si aquestes resulten il·legals es pot plantejar sense embuts que alguns porten massa temps sense fer la feina que els pertoca.

 De ben segur que a molts ens hauria agradat que la capital de l’Alt Camp hagués estat entre les primeres poblacions a recolzar la consulta independentista. Tanmateix vull aprofitar aquest escrit per felicitar a les regidores i regidors vallencs que han tingut el coratge de donar suport a la iniciativa popular, especialment a aquells que han sabut prioritzar el consens renunciant al protagonisme. I dels altres, què dir? Es miri com es miri, negar el dret a decidir dels ciutadans deslegitima el polític, que ho és precisament per una decisió ciutadana expressada en unes urnes.

Publicat a El Vallenc. 22/01/2010


 

   Explica la llegenda que Bernat Calvó, Abat del Monestir de Santes Creus, havia estat des de jove un home pacient i afable a qui no costava gaire esforç escoltar i atendre les necessitats dels seus germans i dels feligresos que s’acostaven al Monestir. Se li reconeixia també una gran intel·ligència darrera d’aquella discreció tan pròpia de les persones humils. Tanmateix, la seva exemplar modèstia el feia ignorar que l’atractiu del seu físic i aquell somrís, que desvetllava unes dents blanques i alineades, despertava l’admiració femenina i l’enveja de no pocs homes.

 Diuen que un dia, en sortir de l’església, dues dones...  http://senseanarmeslluny.blogspot.com/    
 

Per a tots els pares i mares que creuen que la innocència és un do privilegiat que es perd massa aviat. Per a tots els pares i mares que pensen que la màgia de la nit de reis ha de formar part de l’imaginari de la infància però es troben en el difícil moment d’enfrontar-se amb la inevitable pregunta infantil sobre l’existència dels Reis Mags. Per a tots ells he adaptat una bonica història que va arribar a les meves mans. Perquè sé, com tots ells, que les il·lusions infantils s’encomanen i permeten als adults gaudir de moments incomparables i perquè crec que cap infant hauria d’estar privat de la possibilitat d’imaginar.

 La secreta història del tres Mags de l’Orient.

Com cada dia en arribar a casa, el pare es va seure disposat a escoltar les explicacions que la seva filla feia de les activitats de l’escola. Però aquesta, amb veu baixa, com si tingués por que algú més pogués escoltar-los, li va dir: - Pare?
 
- Sí, filla, explica’m...
 
- Escolta, avui vull que em diguis… la veritat.
 
- És clar, filla. Sempre te la dic –va respondre el pare una mica sorprès.
 
- És que... -titubejà la Maria
 
- Digues, filla, digues.
 
- Pare, existeixen els Reis Mags de l’Orient?
 
El pare de la Maria emmudí, va mirar la seva dona intentant descobrir l’origen d’aquella pregunta però només va poder veure un rostre tan sorprès com el seu que el mirava.
 
- Les nenes de l’escola diuen que són els pares. És veritat?
 
La nova pregunta de la Maria l’obligà a tornar a mirar la nena i engolint saliva li va dir:
 
- I tu què en penses, filla?
 
- Jo no ho sé, pare: que sí i que no. Per una banda em sembla que si que existeixen perquè tu no m’enganyes; però, com les nenes diuen això...
 
- Mira, filla, efectivament són els pares els que posen els regals però...
 
- Aleshores és veritat? – va tallar la nena amb els ulls humitejats. M’heu enganyat!
 
- No, mira, mai t’hem enganyat perquè els tres Mags de l’Orient si que existeixen- va respondre el pare agafant amb les seves mans la cara de la Maria.
 
- Aleshores no ho entenc, pare.
 
- Seu, Marieta, i escolta aquesta història que et contaré perquè ja ha arribat l’hora de que puguis comprendre-la – va dir el pare, mentre assenyalava amb la mà un seient al costat seu


 La Maria es va asseure entre els seus pares desitjosa d’escoltar qualsevol cosa que la tragués del dubte i el seu pare es va disposar a contar la veritable història dels Reis Mags. Un secret tan ben guardat que fins i tot molts adults desconeixen. “Quan el Nen Jesús va néixer, tres Mags que venien de l’Orient guiats per un gran estel es van acostar al Portal per adorar-lo. Li portaven regals com a mostra d’amor i de respecte i el Nen es va posar tan i tan content i semblava tan i tan feliç que el més vell de tots, en Melcior, va dir: - És meravellós veure tan feliç a un nen! Hauríem de portar regals a tots els infants del món i contemplar com en serien de feliços.
 
- Oh, i tant! -exclamà en Gaspar-. És una magnífica idea! però és molt difícil de fer. No serem capaços de portar regals a tants milions de nens i nenes com hi ha al món.
 
Baltasar, el tercer dels Mags de l’Orient, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d’alegria, va comentar:
 
- Certament, seria fantàstic, però en Gaspar té raó i, tot i que som mags, ja som molt vells i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer lliurant regals a tots els infants. Però seria tan bonic, oi?.
 
Els tres Reis es van posar molt tristos pensant que el seu desig era impossible d’assolir. El Nen Jesús, que des del seu pobre bressol semblava escoltar-los molt atentament somrigué i, de sobte, una veu misteriosa s’escoltà al Portal:
 
- Sou molt bons, estimats Reis Mags, i en agraïment pels regals que heu portat des de tan lluny us ajudaré a aconseguir el vostre generós desig. Digueu-me: què necessiteu per a poder portar regals a tots els infants del món?
 
- Oh, Senyor! –van dir els tres Reis agenollant-se.- Necessitaríem milions i milions de patges, quasi un per a cada criatura, que poguessin portar al mateix temps a cada casa els nostres regals, però… no podem tenir tants patges… no n’hi ha tants!.
 
- No us preocupeu per això –va dir la Veu- Jo us en donaré, no un sinó dos patges per a cada nen i per a cada nena que hi ha al món.

- Seria fantàstic! Però, com és possible? –van dir tots alhora, amb cara de sorpresa i admiració.
 
- Digueu-me, no és veritat que els patges que us agradaria tenir han d’estimar molt els nens i les nenes? -preguntà la Veu.
 
- Si, és clar, això és fonamental – afirmaren els tres Reis.
 
- I, veritat que aquests patges haurien de conèixer molt bé els desitjos dels nens i de les nenes?
 
- Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -respongueren cada vegada més entusiasmats els tres.
 
- Doncs digueu-me, estimats Reis: hi ha algú que estimi més els infants i els conegui millor que els seus propis pares?
 
Els tres Reis es van mirar assentint amb el cap i començant a comprendre les intencions d’aquella veu misteriosa quan de nou es tornà a sentir:
 
- Doncs, com així ho heu volgut i per a que en nom dels Tres Reis Mags de l’Orient tots els nens i les nenes del món rebin regals, JO, ordeno que per Nadal, commemorant aquest moment, tots els pares i mares es converteixin en patges vostres i que, en el vostre nom i de part vostra, portin als seus fills els regals que desitgin. També ordeno que, mentre les nenes i els nens siguin petits els regals es lliurin com si ho fessin els mateixos Reis Mags però, quan els infants siguin prou grans per entendre tot això, els pares els explicaran aquesta història i a partir de llavors, tots els Nadals, els fills faran també regals als seus pares com a mostra d’estimació i, al voltant del pessebre, recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots poden ser una mica més feliços. 

 

Quan el pare de la Maria va acabar d’explicar aquesta història, la nena es va aixecar i, donant un gran petó als seus pares, va dir:
 

- Ara sí que ho entenc tot pare i estic molt contenta de saber que m’estimeu i que per això heu estat anomenats patges dels Reis Mags.
 
La Maria va marxar corrents cap a la seva habitació i va tornar amb la seva guardiola a la mà mentre deia:
 
- No sé si tindré prou per a comprar-vos un regal, però per a l’any vinent ja intentaré guardar més diners.

Tots es van abraçar i de ben segur que des del cel Tres Mags contemplaven aquella escena completament satisfets.
 
 
Tal dia com avui, ara ja fa sis anys, va morir el poeta català Miquel Martí i Pol. Aquell dia vaig llegir poemes. Poemes de l’escriptor perdut, per recordar-lo.  (Segueix)
 
 En aquests moments en que les noticies de corrupció van caient, una rere l’altre, i despullen entrellats ignorats durant anys. En aquests moments en que la prostitució econòmica va deixant un panorama desolador de sospites generalitzades. En aquests moments en que el regust amarg de la impotència és fa col·lectiu, m’adono que els lladres mai prenen només diners. Sigui quin sigui el botí, quan els lladres entren a casa s’emporten també il·lusions deixant rere seu inseguretat i desconfiança. L’instint i el desengany fa que la gent barri portes i finestres per evitar futures amenaces i es dóna, així, la incongruència que en comptes de tancar els delinqüents som nosaltres els tancats.  

  Una mica és això el què ens passa quan un càrrec públic decideix ficar la mà on no toca o parar-la quan no deu. La tendència natural és tancar-se en banda, declarar que el poder és sense excepció corrupte i, en nom del desengany, declarar tots els polítics enèmics públics. 

  La confiança costa molt de guanyar i ben poc de perdre, deia l’àvia. També deia, però, que s’ha de tenir molta cura abans d’afirmar que les zebres són totes iguals pel fet de tenir ratlles.

  Recordant això, i malgrat la indignació, avui m’agradaria reivindicar la feina d’una gran majoria de persones que fan política des d’una entitat, des d’un poble, des d’un Consell Comarcal o des d’un Parlament. Gent que coneixem i que sabem que treballen des del convenciment que es poden fer grans coses i que cal que algú s’hi posi a fer-les. Homes i dones que, malgrat l’estigma social que els penja del coll, dediquen moltes hores, que no sempre cobren, a fer reunions, a negociar, a canviar normes, a buscar recursos i/o a impulsar projectes per intentar, com poden, millorar les  nostres condicions de vida. Resulta injust permetre que un grapat d’indesitjables aconsegueixin fer invisible tanta feina.

Article publicat a El Vallenc. 06/11/2009


 

S’explica que després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va patir llarg temps els saquejos de lladres que s’acostaven al recinte per emportar-se tot allò que pogués servir-los...

(segueix) http://senseanarmeslluny.blogspot.com/2009/10/la-lleialtat-de-roger-de-lluria.html


 

Ens aixequem amb el cas Palau i el darrer cognom que sentim abans d’anar-nos a dormir és el d’en Millet. El sensacionalisme mediàtic repeteix la mateixa noticia un cop rere l’altre, sense afegir-hi cap informació nova que justifiqui la insistència. Sort en tenim que els somnis siguin espais inexpugnables, encara! 

I és que la saturació informativa converteix en agonia mediàtica qualsevol tema i el sensacionalisme i la falta de rigorositat provoca cansament i desconfiança a la majoria de mortals que, davant de la impotència, acaben optant per la resignació. Ben mirat, potser sigui aquest l’objectiu, oi? 

   Els mitjans de comunicació, amb periodistes especialitzats en política, esports, dret o premsa rosa, han estat durant temps el malson dels diferents poders fàctics. Les possibilitats de manipulació informativa, i l’ús o abús que alguns “professionals” en fan, mantenen en alerta constant a tots els sectors socials, públics i privats. 

   Però, com acostuma a passar amb qualsevol poder que ostenta sistemàticament la seva situació de privilegi, els diferents espais mediàtics, la televisió inclosa, comencen a ser dominats per altre tipus de professionals que han decidit aprendre i adaptar-se al nou llenguatge comunicatiu per poder participar i influir directament sobre l’opinió pública, sense necessitat d’intermediaris subjectius. 

   L’espectacle està servit: entre còmics que creen opinió, famosos que informen, periodistes que actuen, polítics que capgiren les entrevistes, entrevistadors que capgiren la política... apareix l’advocat d’en Millet, presentant el seu defensat com una víctima social. Com si el fet d’autoinculpar-se (un cop enxampat) fes el seu client menys lladre que el Dioni. L’estratègia? utilitzar periodistes i mitjans per explicar la minoració de culpabilitat de l’acusat. Resultat? S’aconsegueix desviar l’interès del cas i traslladar la ràbia pública del lladre al jutge. Conseqüències? jutges que qüestionen públicament les decisions judicials i les estratègies fiscals, trencament del blindatge corporatiu i primera compareixença de la fiscalia als mitjans, forçada a justificar les seves actuacions. Benefici per al ciutadà? Cap ni un. Benefici social? Tampoc. 

Dit així pot semblar una sèrie veneçolana de poc pressupost. Però, ha quedat demostrat que la llibertat d’informació que esgrimeixen molts professionals de la comunicació no és garantia de veracitat, ans al contrari. En la majoria de casos només s’utilitza per manipular l’opinió pública, que d’estar desinformada passa a estar mal informada, i per pressionar els poders polítics i judicials.

  El cas Millet és, doncs, un exemple de l’espectacle que es produeix quan tots els poders (l’econòmic, el polític, el judicial i l’anomenat“quart poder”) decideixen fer us dels mitjans de comunicació per aportar les seves “informacions”. Un desgavell tediós i vergonyant del qual no se’n lliura ni l’apuntador. Si més no, en Perry Mason ho acabava tot en una hora (amb els anuncis inclosos).


 

Aquest cap de setmana la celebració de la Diada tindrà la mirada fixada en Arenys de Munt, la primera població que ha estat capaç d’impulsar una consulta sobre la independència de Catalunya. La iniciativa popular va ser aprovada pel Ple de l’ajuntament el passat més de juny i els veïns i veïnes d’Arenys quedaren convocats a les urnes per al 13 de setembre.

  Potser, el silenci estival va fer pensar a molts que el diumenge electoral podria transcórrer amb normalitat. Però no.  (Segueix)


 

Els origens de la majoria de les llegendes es desconeixen. Potser siguin històries transformades per la imaginació o, tal vegada, sigui la imaginació que acava convertida en història. Santes Creus té un grapat de llegendes, la majoria amb un rerefons espiritual relacionat amb el Monestir. Aquest que transcric és un original relat que m'ha fet arribar en Manel i que demostra que les llegendes existeixen perquè algú, en algun moment, va tenir la gossadia d'imaginar-les.   (Segueix)