dpalma

He rebut un correu que m’adreça a un article d’un antic col·laborador de Softcatalà, que ara treballa per Google, sobre la importància de navegar en català.

M’ha semblat que era important fer-ne difusió i per això el penjo al bloc. Us convido, si més no, a llegir-lo.

A la darrera publicació de l’any 2008, la revista El Temps destina la seva portada a la recuperació de la memòria maçònica impulsada per la Biblioteca Pública Arús de Barcelona. Dotze completes pàgines d’informació dedicada a despertar la curiositat envers una organització datada a Europa des del segle X i que, com moltes altres, va ser perseguida i represaliada durant el període franquista. El temps, l’anonimat forçós, el desconeixement i possiblement la falta de rigorositat de molts historiadors, han potenciat la imatge sectària, relacionada fins i tot a rituals ocultistes, que perviu dins la ment d’una gran majoria. Així el concepte maçònic desperta,  (Segueix)

Quan vaig venir a viure al poble vaig començar a assabentar-me dels diferents mots que els vilatants utilitzaven per identificar els nouvinguts: forasters, pixapins, camacos, de cal fanga (vinguessin o no de la capital).Encuriosida per algunes d’aquestes definicions, durant un temps em vaig dedicar a observar si me’n trobava gaires, de visitants arrambats als pins en posició de reg. Em vaig fixar que n’hi havia molts que pixaven cunetes, però regadors d’arbres no en vaig saber veure cap. D’altra banda, i en honor a la veritat, he de confessar que em vaig sentir clarament identificada com a “camaca” i des d’aleshores utilitzo el “que bonic” com expressió habitual de sorpresa.

Ara, ha sortit un terme nou per definir la gent que forma part d’un fenomen migratori que omple masies i pobles. Els diuen “neorurals”  (Segueix)

He conegut una noia de Cunit que es diu Marta. Quan li he parlat de Santes Creus m'he adonat, per la seva cara, que no tenia idea d'on parava aquest poble. “Santes Creus”, li he repetit, “On hi ha un dels tres monestirs del Cister” “Prop de Valls, la capital del calçot”. Tampoc coneixia Valls, per descomptat. Això m’ha fet adonar que el poble de Santes Creus el coneixen més els turistes que els mateixos catalans, per aquest motiu he decidit dedicar un apartat a aquest bonic poble per si algú vol descobrir-lo i com diuen que una imatge val més que mil paraules….

Una bandera espanyola penjada a la finestra d’un quart pis, al passeig per on transcorria la manifestació, va provocar els ànims dels convocats. S’ha de dir que l’escridassada col·lectiva i els xiulets continuats van aconseguir la retirada del símbol. L'altra cara de la moneda van ser els veïns que mostraven el seu suport amb samarretes i bufandes blau-grana.

Quan estàvem a Brussel·les ens vam assabentar que la policia belga havia comptabilitzat en 7 mil els participants a la "mani". En arribar a Barcelona ja vam sentir la xifra de 4 mil. Més tard, TV3 informava de 3 mil. I no fa gaire, llegint per internet, alguns mitjans ho han deixat en 2.900. Totes les dades, diuen, segons la policia belga. Jo hi vaig ser. Bé, jo i uns quants més de 2.900, de 3 mil i de 4 mil. Tot això fa pensar que o bé la policia belga es descompta o que s'han anat perdent manifestant durant el viatge de tornada. Així que m'he proposat esbrinar quants érem en realitat. Però com que no sabia a qui creure, he col·locat les meves 150 fotografies en fila i he anat comptant els manifestants un per un. Me'n surten 10.362, comptant els dos veïns belgues que donaven suport amb samarretes blau-granes des dels seus balcons (ja penjaré les fotos dels culés, pels incrèduls) i sense comptar-me jo, (que per una raó òbvia no sortia a les fotos).

Malauradament a la imatge només hi caben unes quantes, però eren milers les persones de tot arreu que es van desplaçar per donar suport a la manifestació independentista. Només és una petita mostra de la gentada que va omplir els carrers de Brussel·les per tal que els qui no vareu poder anar (però que hi éreu amb el cor) pugueu veure imatges de la primera concentració per la independència catalana a Europa.

Tinc un amic que té una amiga que treballa en un jutjat. Explica l’amiga del meu amic que quan va començar a treballar va quedar astorada amb la realitat laboral que allà dintre es viu. Sembla ser que poden disposar d’una gran flexibilitat horària, tant d’entrada com de sortida, i que l’única condició que se’ls posa és la de treballar les hores marcades en conveni. Poden, a més, entrar i sortir quan volen per comprar, passejar o per fer aquells esmorzars de dues hores tan necessaris per compensar l’estrès laboral. Els controls de totes aquestes entrades i sortides es fan mitjançant fitxes personals, d’aquelles que deixes als companys/es per tal que puguin marcar-te-la en els casos que tu no hi ets. No és d’estrany que als arxius, segons explica, els expedients s’amunteguin sense que ningú es preocupi d’organitzar-los.  (Segueix)