Malgrat allò que alguns puguin creure, la trencadissa de Reagrupament no alegra ni a propis ni a aliens. I és que sona a cançó coneguda i non grata. Un nou cop que hom pot reconèixer en altres episodis de la nostra història. Perquè hi ha gent que s’omple la boca d’assemblearisme i democràcia mentre aquestes opcions els afavoreixen; Acostumen a ser, però, els primers a abandonar quan es veuen obligats a acatar les decisions de les majories A tothom ens passa alguna vegada que voldríem equivocar-nos. Tothom ha desitjat algun cop que les coses fossin realment com semblen i no com la desconfiança les intueix. Això passa amb qualsevol de les formes que pregui una opció independentista. I és que totes reclamen unitat d’acció mentre no es mostren disposades a cedir un pam. Durant els períodes de calma aparent, tan fàcils d’associar amb una inactivitat política, la sang reclama moviment i té tendència a buscar nous referents, algun lideratge on aferrar-s’hi. I apareix, fruit d’un desig col·lectiu més que de la realitat, potser. 

   Però després de les il·lusions, després de la demagògia, arriba l’hora de posar-se a treballar. I els líders, els mateixos que inventaven velles consignes, s’adonen que la teoria està molt bé per fer discursos ideològics però que si realment es vol fer feina, si realment es vol avançar, s’ha d’acabar trepitjant les passes que altres ja han fet mentre buscaven les mateixes dreceres. Pot resultar dur adonar-se’n i difícil defensar-ho davant dels milers de persones que han cregut que era tan fàcil obrir nous camins.

    No tenim a tocar la independència, com alguns afirmen. Diguin el que diguin, ningú sap ni com ni quan, ni si serà possible. L’únic que sabem cert, i per experiència, és que se’ns allunya cada cop que la impaciència col·lectiva o els interessos personals ens divideixen. De fet serà difícil abordar la independència mentre no siguem capaços d’entendre que sovint les coses no es poden fer com un les desitjaria. Les perspectives individuals o minoritàries només poden fer defallir un projecte. Les estratègies, les que siguin, cal consensuar-les amb generositat, que no és altra cosa que acceptar que malgrat no estar-hi d’acord, malgrat que ens semblin equivocades, hem de ser capaços d’acatar les decisions de les majories, sense defallir, sense fissures, sense perdre’ns explorant camins que ens poden distreure de l’objectiu. Sembla que estem massa lluny d’assumir aquesta simple consigna democràtica. A la mateixa distància, si fa o no fa, que d’aconseguir la independència.