En aquests moments en que les noticies de corrupció van caient, una rere l’altre, i despullen entrellats ignorats durant anys. En aquests moments en que la prostitució econòmica va deixant un panorama desolador de sospites generalitzades. En aquests moments en que el regust amarg de la impotència és fa col·lectiu, m’adono que els lladres mai prenen només diners. Sigui quin sigui el botí, quan els lladres entren a casa s’emporten també il·lusions deixant rere seu inseguretat i desconfiança. L’instint i el desengany fa que la gent barri portes i finestres per evitar futures amenaces i es dóna, així, la incongruència que en comptes de tancar els delinqüents som nosaltres els tancats.  

  Una mica és això el què ens passa quan un càrrec públic decideix ficar la mà on no toca o parar-la quan no deu. La tendència natural és tancar-se en banda, declarar que el poder és sense excepció corrupte i, en nom del desengany, declarar tots els polítics enèmics públics. 

  La confiança costa molt de guanyar i ben poc de perdre, deia l’àvia. També deia, però, que s’ha de tenir molta cura abans d’afirmar que les zebres són totes iguals pel fet de tenir ratlles.

  Recordant això, i malgrat la indignació, avui m’agradaria reivindicar la feina d’una gran majoria de persones que fan política des d’una entitat, des d’un poble, des d’un Consell Comarcal o des d’un Parlament. Gent que coneixem i que sabem que treballen des del convenciment que es poden fer grans coses i que cal que algú s’hi posi a fer-les. Homes i dones que, malgrat l’estigma social que els penja del coll, dediquen moltes hores, que no sempre cobren, a fer reunions, a negociar, a canviar normes, a buscar recursos i/o a impulsar projectes per intentar, com poden, millorar les  nostres condicions de vida. Resulta injust permetre que un grapat d’indesitjables aconsegueixin fer invisible tanta feina.

Article publicat a El Vallenc. 06/11/2009