Els origens de la majoria de les llegendes es desconeixen. Potser siguin històries transformades per la imaginació o, tal vegada, sigui la imaginació que acava convertida en història. Santes Creus té un grapat de llegendes, la majoria amb un rerefons espiritual relacionat amb el Monestir. Aquest que transcric és un original relat que m'ha fet arribar en Manel i que demostra que les llegendes existeixen perquè algú, en algun moment, va tenir la gossadia d'imaginar-les.  

"Aïnea era una jove d’Occitània. Per casament pertanyia a una família de pastors cerdanyesos que baixaven a la tardor els seus remats seguint, de nord a sud, els camis de transhumància des de les valls de Ribes fins  a les contrades de la vall de les Santes Creus, a un dia de la mar. La seva gent pasturava ramats de bens, cabres, mules i cavalls i els guardaven amb l’ajut d’uns gran cans ferotges amb les feres, tant alts i grossos com un ruc, però lleials al seu ramat i a son amo. Des de feia ja uns anys a l’ hivern pasturaven lluny de casa en unes terres on no hi havia neu ni glaç.

   Aquesta nombrosa família era lliure, descendents tots de la casa d’ Urtx, que tenia la baronia d’aquelles collades. Els pastors eren una família seguidora de la doctrina dels bons homes càtars i fugien de les persecucions papals i dels templers.

   Els darrers esdeveniments de persecució els feren fugir per sempre de casa seva, decidiren arrelar en noves terres per a  poder practicar ses creences. Sentir-se lliures de tota persecució.

   Aquella bona gent coneixia les herbes medicinals, les pocions i els rituals per curar als seus animals i a la seva gent. Compartien generosament les seves arts i pràctiques curatives, la qual cosa els havien portat la malfiança de les autoritats eclesiàstiques de la Seu, doncs hi veien en elles l’heretgia i l’ombra del diable.

   D’ entre tots ells, l’Aïnea era la més destre en la preparació dels remeis i cures. Havia heretat la saviesa de les dones més velles de la família. Era molt jove, la més bonica de totes i l’esposa d’un dels fills del pastor. Mai havia estat prenyada encara, tot i el gran l’amor que es tenien amb el seu espòs. Pensava que Déu no l’havia beneït per ser mare, però sí per curar a la seva gent i als seus animals.

    Coneixien, en un indret segur de les noves terres on pasturaven protegides per les creus clavades a terra, just a la fondalada de ponent del castell del Montmell, una font de la qual hom havia vist brollar aigua tèbia i clara després de que hi caigué un llamp, durant una gran tempesta. Aquell llamp va fer ferida fonda a la roca. De la font hi brollava aigua santa que curava totes les ferides.    Aquella font santa no rajava sempre, sinó que ho feia de manera ocasional. Ningú podia ni sabia quan, ni quant temps hi brollaria novament l’aigua.   La font era poc coneguda, només pels pastors bons homes, uns  monjos del Cister i uns cavallers de l’ordre dita de l’Hospital.

   Guardaven molt bé el secret del seu indret. Deien que la font només brollava a voluntat de Déu i que si algú gosava lucrar-se amb l’aigua, un llamp el partiria en dos trossos, de dalt a baix.

   Aquell hivern, en arribar a les terres de pastura d’hivern, la família de pastors demanà a l’abat del nou monestir que s’hi construïa els drets de pastura per la vall del riu fins vora la mar durant tot l’any.

    No  pretenien donar a conèixer el seu origen ni la seva condició de bons homes, ara perseguits. Explicarien que volien beure de l’ aigua de la font santa per tal que les seves esposes quedessin prenyades i els seus fills creixessin sans. A canvi, donarien al monestir una part de les cries d’ovelles, cabres i cavalleries nascudes cada any, a més d’uns jornals en l’obra del monestir.   Coincidí tot plegat amb que el rei Pere, de tornada de la revolta de Balaguer acompanyat per un  grapat de nobles i fidels cavallers, va anar al monestir de les Santes Creus on havia decidit que s’hi construís la seva tomba. Abans va voler fer estada breu a Poblet on hi era enterrat son pare, el rei Jaume I, a qui professava molta admiració com a rei i molt poca devoció com a pare. No havia assistit al seu enterrament perquè guerrejava a València contra els sarrains de Xàtiva.

    Coneguda era la gran afició del rei per la caça i de la seva destresa amb l’arc. Tenia uns cans fidels, eren hàbils caçadors. Tant els estimava, que manà al segon cronista escriure sobre ells.

    El rei era astut i valent. Acostumat a dormir al ras i fer grans travesses a cavall i en vaixell. Era el llegat dels seus fidels Almogàvers amb els qui s’havia fet home. El rei era, també, molt temorós de Déu.

   En un dia ventós de març, a poc de creuar el coll que té la forma d’una esquena de cabra, ja fora del domini dels templers de Barberà, a menys de mig dia del monestir, cavalcava el rei pel camí dels dos monestirs a prop de l’ermita de Sant Pere perseguint a un gran senglar ferit de la seva fletxa.

    Caigué el rei del cavall i la bèstia ferida que perseguia li clavà els seus afilats ullals en el seu ventre. Mal ferit, el rei quedà ajagut a terra. S’havia allunyat dels seus cavallers i estava a mercè de la bestia que, una vegada i altra, li esquinçava les vestidures i li clavava els ullals al cos.

    Però, heus aquí una oportuna pedra, sortida de la fona d’un  pastor, allunyà d’ell l’animal i d’un destre cop de bastó esberlà el cap a la bestia ferida. No en va aquell pastor havia de defensar amb la fona els seus remats de les dents del llop i, amb el bastó, guardar-los de les urpes de l’ós i dels atacs dels bandits.   Amb el ventre mig obert, el rei fer sonar el corn. Arribaren els cavallers i veient la lletja ferida temeren per la vida del seu senyor. El pastor oferí atendre’l i curar-lo amb les seves herbes dins una propera barraca de pedra que els feia de resguard de la pluja i del fred de la nit.

    Durant tot un dia i tota una nit restà el rei a recer del foc de la barraca de pedra, damunt l’herba seca, ajagut sobre les pells de cabra. Era atès amb herbes i pocions per l’Aïnea, la jove esposa del pastor.

    Els pastors tan sols conegueren que era el Rei, quan els cavallers i servents el conduïren amb llitera de fusta i pells a una cambra calenta del monestir. Manà el rei ser acompanyat per la jove pastora. Era tanta la febre en el seu cos que convençut estava el gran rei, que aquella jove era un àngel enviat per Déu i no una dona.

    L’Aïnea, tenia una bellesa captivadora, un cos prim i estirat. Els seus ulls  verds i lluminosos eren com els prats que la van veure néixer i créixer i tenia la pell fina i blanca com la neu. El seu rostre era bell, molt bell, i estava emmarcat pels rinxols dels seus negres cabells. La seva veu era fina, dolça  com si fos un estol de rossinyols.

   Les herbes, les pocions i les atencions de la bella pastora, que acaronava amb les seves petites mans el bell rostre del senyor, curaren les ferides del ventre. El rei Pere és refeia de les ferides, però la bellesa de la pastora, la mirada dels seus grans i lluminosos  ulls verds, les seves fines carícies i el xiuxiueig d’una dolça cançó, obriren una ferida incurable en el seu cor. La ferida de l’amor.

   El rei Pere, era tan formós de cos, tan bell de cara que no existia dama, dona, ni femella que es resistís als seus encants. Ni tan sols la bella i bona dona Aïnea se’n podria lliurar.

    Esdevingué que després de gaudir dels plaers del cos amb el seu senyor, quan encara aquets dormia, la pastora de genolls resava a la verge Maria amb un gest inequívoc de la pràctica càtar. Veient-lo, el rei és confongué. 

   Aquell gest propi dels perseguits càtars, espantà tant el rei que, empunyant sa daga, preguntà a la pastora:

- “He jagut amb dona heretge?  D’on  sou i com heu arribat a aquestes terres?

- “No sóc heretge, sóc serva del meu únic senyor Jesucrit. Sóc dona dels bons homes, respectuosa de Déu, seguidora de la doctrina humil de Jesús i dels homes que l’estimen. Amb vos he jagut, a vos he donat mon cos, a Jesús mon ànima i a mon estimat espòs el meu cor. No sóc doncs heretge, sóc serventa humil de Jesús i devota de la Verge Maria. Som d’una terra que us guarda fidelitat, de la casa dels Urtx, però en el cor de la nostra gent no existeix més senyor que el nostre bon Jesús”.    Veient el rei tanta veritat, bondat i bellesa en ella respongué:

- “No temeu , heu curat les meves ferides, heu obert mon cor i complagut mes passions. No són la bona gent els meus enemics”

 -“Sou just senyor, res temo, res m’acovardeix perquè tinc la força del meu senyor Jesús, l’amor del meu espòs i la llavor del rei dins el meu ventre”.

  En aquells dies d’amor amb la pastora havia posat el rei la vida en el seu ventre. Era tanta la passió d’ aquell amor retronant pels murs del monestir,  que l’abat obligà els monjos a posar-se cera a les orelles per a no caure en les temptacions dels pensaments i de la carn.   A nova lluna, determinà el rei marxar a Vilafranca i emportar-se amb ell a la seva Aïnea, de qui no es separava ni un instant, car en la seva companyia hi trobava la passió, la dolçor, la serenor, la bellesa i l’amor, més tot allò que es pot desitjar d’una dona.   Però en aquella nit fosca de lluna nova, a l’Ainea li semblar escoltar els cants del seu desconsolat espòs, a qui ja havia oblidat. Cantava una trista cançó d’amor a la vora de la font santa. Esperava que brollés l’aigua per curar-se de la ferida d’amor, de desesperació, de tanta tristó que li causava  l’absència de la seva estimada i poder així oblidar-la.

    De matinada, Aïnea explicà al Rei l’existència de l’aigua de la font santa i convencé el seu amant d’anar-hi a curar definitivament les ferides del seu ventre abans de viatjat a Vilafranca. Així ho feren, arribaren a la font abans del migdia i allà trobaren el trist pastor resant de genolls amb molta devoció.  La campana del monestir tocava l’hora de l’Àngelus.

    De genolls el rei, la pastora i el desolat pastor invocaren a la Mare de Déu perquè fes brollar aigua a la font. La Verge els escoltà i la font brollà aigua santa.

   L’aigua santa els curà totes les ferides. Al rei, curà tant les que tenia al ventre com les ferides del cor, fetes de la seva follia amorosa per l’Aïnea. A la dolça pastora, l’aigua santa curà també la boixa passió amorosa amb el rei, a més fer-li sentí la vida nova que portava ja en el seu ventre i al desesperat pastor el curà de la melangia i de l’enyor malaltís que tenia per la pèrdua de la seva estimada.

    Davant d’aquell fet excepcional el Rei veié la mà de Déu, prometé respectar de per vida tota la família dels bons homes i permeté que pasturessin els seus ramats per les terres del riu fins a mar, per les terres de les Santes Creus.   Aïnea tornà doncs amb el seu espòs, renunciant acompanyar el rei a la cort. Aquella era la seva gent estimada i amb ella es quedava. El rei veient tanta bondat, bellesa d’ànima i de cos en ella, beneí als dos esposos i a la seva família. Allà mateix els tres plegats, de genolls resaren novament a la Verge Maria per la seva intervenció en fer brollar de la font l’aigua santa.

    L’aigua seguí brollant durant tota la lluna nova, d’ella en begueren els cavallers i els seus cavalls, tots eren fills de Déu. En begueren els monjos per reafirma la seva devoció, en begueren tots els servents, els pastors, les ovelles, els cans i totes les criatures fetes pel creador que vivien en aquells indrets. Tots sanaren de les seves malalties, ferides, penes i follies.    Donaren tots gràcies a Déu a qui juraren guardar per sempre el secret d’aquella font.   Marxà el rei amb els seus cavallers i servents a Vilafranca prometent a l’Aïnea que tornaria al lloc.

- Quan tornareu senyor? Preguntà la pastora

- No ho sé, potser tornaré demà

- Però quan serà demà, senyor?- No ho sé, ningú no ho sap.

     Cada vespre cantava la pastora lloances a la Verge Maria per agrair la vida nova que portava en el seu ventre. Seria el primer dels seus nombrosos fills.Però no tothom respectà el jurament fet a la font santa.

   Arribaren al cap d’un temps uns cavallers errants de les creuades que portaven els ulls plens de foc i els cors de ferro.Invocant la força de les seves espases, preguntaven  quan brollaria de nou l’aigua santa de la font.

- Quan rajarà de nou la font?, preguntaven a la pastora

- No ho sé senyor, qui sap si demà.

- I quan serà demà?, - insistiren els cavallers del cor de ferro i ulls de foc.

- Qui sap quan serà demà senyors, qui ho sap?    Enfurismats els cavallers amb la pastora volgueren treure de la cintura les espases per manllevar-li la vida, però llavors l’aigua de la font brollà amb tanta força que apagà el foc dels seus ulls i també la llum.   Els cavallers, cecs i embogits fugiren derrotats. El ressò dels seus crits i el tro del galop des seus cavalls retronaren amb tanta força per la muntanya que caigueren grans pedres des dels cims, sepultant-los en vida.

Mai més ningú ha vist brollat aigua de la font. Ningú gosa preguntar si potser brollarà demà.Demà?, quan serà demà? Ningú no ho sap.

    Aïnea, la pastora, parí un primer fill que fou un baró alt, fort, formós i bell com cap altre. Per a tota la seva família aquell fill era el fruit de l’aigua santa. L’hereu, a qui posaren el mateix nom del rei, arrelà en aquelles noves terres de pastura i de cultius. 

   Els altres  nombrosos fills i filles creixerien tots sans, escampant-se pels nous i pels vells territoris conquerits sota l’espasa i la bandera del rei Pere, a una banda i altra de la mar. Passaren molts hiverns, però un demà el rei tornava a aquelles terres. Veient de nou la bellesa d’Ainea, sentí de nou el rei bategar amb força el seu cor. El rei volgué compartir el sostre, el pa i la sal amb aquella família, lluny dels seus cavallers, de la seva cort. Dormí com ells al ras, menjava del seu plat i caçava per a ells. Fou molta la joia que compartiren plegats.   Sentia renéixer amb tanta força la passió per la seva pastora que desitjà jeure de nou amb ella. Recordà llavors, com va brollar l’aigua de la font santa per voluntat de Déu.

    Temorós de Déu, s’allunyà d’ells tot demanant als esposos un present de cadascú. Al pastor li demanà un dels seus grans cans de guarda que fos ferotge amb els enemics però fidel amb els seus amos. El pastor li lliurà el seu millor can, que li seria fidel fins la mort. A l’Aïnea li demanà un fill, per acompanyar-lo a la cort. Era sa voluntat formar-lo en les arts de la física per sanar, perquè perdurés el record de les cures fetes per la seva mare.

    Aïnea no li lliurà l’hereu, sinó el segon baró que tenia per nom Cristòfol, el nom del patró de la vall verda i llunyana que havien deixat. Tenia el ulls verds i lluminosos de la mare. Anys més tard el jove marxà de la cor al consolat de Nàpols on s’instruí en noves arts curatives. Esdevingué protegit del rei i formà sa família en terres del consolat.

    Decidí el rei no tornar en vida al monestir de Santes Creus. Era presoner del record amorós d’Aïnea, captiu de sa mirada, encegat per la llum dels seus ulls, embogit per la dolçor de la seva paraula. Envejava la vida senzilla que amb tant d’amor compartien els dos esposos. Amb ells havia compartit una obra de Déu i no volia caure en la temptació d’ofendre’l.

   El monestir de les Santes Creus va créixer amb l’ajut dels seus nombrosos monjos i les donacions dels nobles fidels. Edificaren dins l’església major una gran tomba que acolliria les despulles del gran rei Pere.   El rei feu guardar sota clau el relat d’aquests fets. Cap dels seus cavallers ni cronistes havia de pronunciar mot ni explicar els fets d’Aïnea.

   Dictà que, en morir, lliuressin l’espasa a son fill primogènit i fos enterrat només amb una senzilla capa de fil blanc amb la creu que cobrís tot el seu cos. Al seu costat dret volia un estoig de cuir, amb les cròniques que de sa mà escrigué, sa daga lligada a la cintura i l’arc menut de castanyer damunt el seu pit.

   Aïnea, va veure créixer i prosperar la seva nombrosa família, a ella acudien gent d’arreu per gaudir dels seus remeis. La complaïa veure com el seu fill gran Pere creixia de cos i de cor, en bondat i en valentia, a res ni a ningú temia i a tothom respectava.

    Mostrà la font de l’aigua santa primer als seus fills i filles, després als fills dels fills i quan li preguntaven quan tornaria a rajar l’aigua santa de la font, sempre contestava.

  “Potser rajarà demà

I quan serà demà?

No ho sé, ningú no ho sap.”