Tal dia com avui, ara ja fa sis anys, va morir el poeta català Miquel Martí i Pol. Aquell dia vaig llegir poemes. Poemes de l’escriptor perdut, per recordar-lo. I la seva poesia tenia un familiar regust de melangia. Aquell 11 de novembre les seves lletres em van fer conscient de la  importància de seguir amb vida i per primer cop, en molt temps, vaig començar a celebrar anys sense lamentar sumar-ne.  

 

Avui, com aleshores, he llegit un poema. Un poema de l’escriptor perdut i el vull transcriure, per evocar-lo.  

 

Deixeu-me dir que ja és temps d’oblidar,

que ja és temps de creure altra cop en la puresa

i de repintar les cases amb colors alegres.  

 

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble

seran cridats a retornar 

i una nit qualsevol 

el vent s’endurà totes les paraules 

que hem malmès de tant dir-les sense amor. 

I l’endemà serà com si ens alcéssim 

desprès d’una nit de vint segles. 

Deixeu-me dir que ja és temps d’estimar, 

que ja és temps de creure en els prodigis 

i que tant se val de les noies que no hem conegut; 

que el poble és com abans

i que algun dia 

hi haurà flors al jardí 

i vent als arbres 

i paraules inventades de nou 

només per a nosaltres. 

 

Deixeu-me dir. Miquel Martí i Pol. Publicat per Edicions 62