Ens aixequem amb el cas Palau i el darrer cognom que sentim abans d’anar-nos a dormir és el d’en Millet. El sensacionalisme mediàtic repeteix la mateixa noticia un cop rere l’altre, sense afegir-hi cap informació nova que justifiqui la insistència. Sort en tenim que els somnis siguin espais inexpugnables, encara! 

I és que la saturació informativa converteix en agonia mediàtica qualsevol tema i el sensacionalisme i la falta de rigorositat provoca cansament i desconfiança a la majoria de mortals que, davant de la impotència, acaben optant per la resignació. Ben mirat, potser sigui aquest l’objectiu, oi? 

   Els mitjans de comunicació, amb periodistes especialitzats en política, esports, dret o premsa rosa, han estat durant temps el malson dels diferents poders fàctics. Les possibilitats de manipulació informativa, i l’ús o abús que alguns “professionals” en fan, mantenen en alerta constant a tots els sectors socials, públics i privats. 

   Però, com acostuma a passar amb qualsevol poder que ostenta sistemàticament la seva situació de privilegi, els diferents espais mediàtics, la televisió inclosa, comencen a ser dominats per altre tipus de professionals que han decidit aprendre i adaptar-se al nou llenguatge comunicatiu per poder participar i influir directament sobre l’opinió pública, sense necessitat d’intermediaris subjectius. 

   L’espectacle està servit: entre còmics que creen opinió, famosos que informen, periodistes que actuen, polítics que capgiren les entrevistes, entrevistadors que capgiren la política... apareix l’advocat d’en Millet, presentant el seu defensat com una víctima social. Com si el fet d’autoinculpar-se (un cop enxampat) fes el seu client menys lladre que el Dioni. L’estratègia? utilitzar periodistes i mitjans per explicar la minoració de culpabilitat de l’acusat. Resultat? S’aconsegueix desviar l’interès del cas i traslladar la ràbia pública del lladre al jutge. Conseqüències? jutges que qüestionen públicament les decisions judicials i les estratègies fiscals, trencament del blindatge corporatiu i primera compareixença de la fiscalia als mitjans, forçada a justificar les seves actuacions. Benefici per al ciutadà? Cap ni un. Benefici social? Tampoc. 

Dit així pot semblar una sèrie veneçolana de poc pressupost. Però, ha quedat demostrat que la llibertat d’informació que esgrimeixen molts professionals de la comunicació no és garantia de veracitat, ans al contrari. En la majoria de casos només s’utilitza per manipular l’opinió pública, que d’estar desinformada passa a estar mal informada, i per pressionar els poders polítics i judicials.

  El cas Millet és, doncs, un exemple de l’espectacle que es produeix quan tots els poders (l’econòmic, el polític, el judicial i l’anomenat“quart poder”) decideixen fer us dels mitjans de comunicació per aportar les seves “informacions”. Un desgavell tediós i vergonyant del qual no se’n lliura ni l’apuntador. Si més no, en Perry Mason ho acabava tot en una hora (amb els anuncis inclosos).