Xavier Sabaté

Aquest matí hem col.locat aquesta placa: " Fossa comuna de soldats republicans del cementiri de la Torre de Fontaubella ". Un periodista m'ha preguntat què significava això per a mi i he dit :

" Un acte de justícia històrica per als qui van defensr la legalitat i els ideals republicans i d'esquerres però també un acte que significa refer Catalunya, completar-la. Perquè un país que no té en compte tots els seus fills i filles i només en recorda una part, no és un país complet sinò amputat."

L'acte s'emmarcava en les activitats organitzades per diversos ajuntaments del Priorat i l'Associació " No jubilem la memòria  ", iniciativa sorgida de persones interessades a conservar la historia recent, especialment els fets històrics  i la memòria de la IIa República i la Guerra Civil Espanyola a la comarca del Priorat. També hi era l'alcalde Jaume Rofes i els historiadors britànics Paul Preston i Angela Jackson.

Abans de marxar he sentit la presentació de "L'Associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona" que ha nascut amb la primera intenció d'aconseguir la construcció d'un monument de reconeixement i record per a les 771 persones enterrades en les dues fosses comunes del cementiri de la ciutat. Montserrat Giné, la seva presidenta, ha explicat que fins ara només han trobat impediments per part dels propietaris privats del cementiri. Ha afegit que en un futur pretenen ampliar la seva actuació per dignificar la situació de les fosses comunes de la demarcació de Tarragona on hi hagi 'mancança de reconeixement'.

Un cop a casa, he llegit una excel.lent entrevista a Emilio Lledó al diari El País. Lledó, de 80 anys, conserva una extraordinària lucidesa. Referint-se a aquest fet de la recuperació de la nostra memòria diu:

" Pero claro que tiene que haber memoria histórica. Un país que no tenga memoria, ¿ qué es un país que no tenga memoria ? ¿ No decimos que el alzheimer es una mala enfermedad individual ? ¡ Pues el alzheimer colectivo es una enfermedad mortal ¡ "

I parlant d`alzheimer social, al mateix diari apareix una entrevista que ens hauria de fer reflexionar titulada " Presos de locura ". Un periodista ha conviscut tres dies al siquiàtric penitenciari de Sevilla amb 186 interns amb un doble estigma: presó i bogeria. Presos sense condemna per als qui no hi ha remissió de pena. Un estudi de les presons espanyoles demostra que un de cada quatre reclusos pateix una patologia siquiàtrica.

Dijous passat visitava el taller Baix Camp amb la Consellera de Treball Mar Serna. Les persones ateses en aqeust centre tenen la sort d'haver superat un altre alzheimer social: el de les persones discapacitades. I això gràcies a la preocupació dels seus familiars i de la cada cop més sensible Administració del nostre país. Però ens falta encara molt per fer i d'aquí el Pla Estratègic 2007-2010 que ha elaborat l'Associació de Pares de Minusvàlids del Baix Camp.

Penso que tenim alguns alzheimers socials a banda dels individuals i personals. Totes són malalties que no podem oblidar ni deixar de fer memòria.

Per ser un país complet.

La febre privatitzadora del PP

Rajoy " no se anda con chiquitas " i anuncia que privatitzarà els aeroports si guanya les eleccions.

No ens sorprèn. Els governs Aznar als quals va pertànyer van privatitzar a tort i a dret i van col·locar un bon grapat d`amics al capdavant d`empreses que es van constituir o van mantenir situacions de privilegi i monopoli que encara perduren. Per no recordar com durant els anys dels seus governs van proliferar tant le semprees de seguretat privada i van minvar en deu mil persones els cossos de seguretat públics de la Guardia Civil i de la Policia. (Segueix)

 

Aquest diumenge 28 d’octubre de 2007 a la tarda, a l’auditori de Caixa Tarragona hem pogut fruir d’un magnífic concert amb el Cor Tempus. Al programa figurava el títol “ Concert, música poètica “, s’inscriu en la “ Tardor literària de Tarragona “ i eren peces musicals sobre poemes diversos.

Però el concert del Cor Tempus ha estat molt més que una simple successió de peces musicals magníficament interpretades per la vintena de joves de Reus, Tarragona i Valls que conformen aquesta agrupació coral i dirigits esplèndidament per Albert Cid i Aragonès.

Costa d’entendre:  

1 - Que es vessi petroli al mar en ple segle XXI si no és per un accident greu i que aquest arribi a la platja .

2 - Que al lloc on les aigües ja estan abrigades i quan el vaixell petrolier està pràcticament aturat es puguin produir vessaments.

3 - Encara més, que aquests fets es vagin repetint i que en el que portem d’any això hagi succeït en tres ocasions

4  -Que a hores d’ara encara l’empresa no hagi donat més xifra que 470 litres. I que només quan s’han començat a qüestionar aquesta quantitat s’ha dit que aquesta quantitat era la que s’havia vessat inicialment. És gairebé d’EGB que és incontestable que en algun moment del dimarts devien ser 470 litres. Però avui encara no ens han donat cap altra informació ni que sigui aproximada. (Segueix)

Em demanen quelcom de la meva relació personal i no  política amb Pasqual Maragall i la primera imatge que recordo d’ell és la d’un jove amb barba que seia a terra amb texans potser als caputxins de Sarrià. Devia ser 1.977 i me’l van presentar com el net del poeta Maragall.

He viscut amb Pasqual moments d`entesa i de feeling extraordinaris seguits o precedits de desencontres tempestuosos com quan el tercer dia dels Jocs Olímpics del 92 va voler sopar amb el President del Port de Barcelona i amb mi per agrair-nos com estaven sortint de bé les coses amb tants creuers i milers de persones que hostatjàvem. Aquella nit va estar molt carinyós però durant els dos anys anteriors ens barallàvem sovint perquè no es creia que ho preparéssim bé. O quan el 13 de maig de l`any passat em nomenà Conseller del seu darrer Govern. En canvi mai no oblidaré les dues vegades que ens vàrem penjar el telèfon – la primera ell, la segona jo – quan el setembre de 1999 em va demanar – i al final hi vaig accedir - que no encapçalés la candidatura al Parlament de Catalunya quan ja ho havíem acordat i fet públic. (Segueix)

Aquest cap de setmana, a Valls els dos principals partits han debatut en assemblea sobre un possible acord entre els dos per governar la ciutat.

Tots dos han concedit un marge de confiança a les seves caps de files per continuar parlant de la qüestió encara que sembla que la de CiU i actual alcaldessa ho considera insuficient i  atura el procés que ella mateixa va iniciar.

La Vella dels Xiquets de  Valls el 1881 a Tarragona

S'acaba així una etapa que ha durat uns mesos d'ençà de les eleccions municipals en què CiU, que no va obtenir la majoria absoluta, ha governat en minoria. (Segueix)