Com passa el temps :-(.
Quantes vegades m'han vingut al cap aquestes frases...
És com el plor d'un saxo vell fora de to,
ens diu amor, abraça'm fort, ballem com si fos l'ultim ball d'amor.
15 anys sense el Carles Sabater
Com passa el temps :-(.
Quantes vegades m'han vingut al cap aquestes frases...
És com el plor d'un saxo vell fora de to,
ens diu amor, abraça'm fort, ballem com si fos l'ultim ball d'amor.
Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de nèixer, està sorprés,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de còrrer
i li'n queda el rostre plé
com les estàtues de Roma.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Una noia li ofereix
un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descubreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l'enten
perquè és mestre d'una escola.
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.
És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.
Doble concert per a la nit de dimecres
Tal com ja he comentat alguna vegada m'agrada bastant com sona el Lluís Cartes. Em vaig enterar per un comentari que va publicar ell mateix al meu bloc de que dimecres dia 23 hi havia un concert a Luz de Gas. I naturalment m'ho vaig apuntar a l'agenda com acte imprescindible :-D.
Amb la 3a i el Sergi vaig fer cap a la porta de Luz de Gas a les 21:40 i quan vam comentar al segurata de l'entrada que teniem unes invitacions al nostre nom ens van deixar entrar sense cap problema. Ni tant sols van revisar la llista! A dins l'ambient era bastant cool. Gent gran, gent jove, gafapastas, una mica de tot. Alto standing. Al no ser un músic molt conegut no em va sorpendre massa.
A les deu més o menys s'aixeca el teló (conye, el concert comença mitja hora abans de lo previst? El món al reves?) i apareixen dalt de l'escenari tots els acompanyants del cantant, però.... eren tots... com dir-ho... molt adults. Vaja, que com a minim devien tenir 50 anys. Primera sorpresa de la nit. Comencen a tocar i apareix el cantant. Ejem, aquest no és el Lluís Cartes! Els meus amics i jo mirant-nos amb cara d'estranyesa. Jo pensant que potser era el teloner :-/. La gent cantant les cançons tope emocionats.
Ens vam enterar de qui eren perquè la 3a ho va preguntar a una noia joveneta que hi havia per allà. Los salvajes. Llavors va ser quan realment vaig ser conscient de que m'havia equivocat de concert. Vam estar tres cançons. No estava malament però no era el que jo volia veure :-(.
Sort que un amable cambrer ens va comentar que a Luz de Gas hi havia una altra sala que era més petita i que estava just al costat. Doncs cap allà vam anar! I a l'entrada també vam comentar que teniem unes invitacions al meu nom, però la pobre noia no ens trobava al llistat, però ens va deixar passar igualment. Mola aixó d'anar de concerts per BCN per tot el morro :-). El meu nom obre portes!
Un cop dins... quina diferencia, tot era gent jove, cool igual, però més normalillo, més com nosaltres. Al cap d'una estoneta van entrar els germans Cartes i el concert no va trigar massa en començar. El local era petitet, i li donava un aire al concert molt intim. La majoria del public eren amic dels musics, i li donava a tot plegat un aire molt familiar. Hi havia gent sentada pel terra i gent de peu. I jo no tenia ningú al davant que m'emprenyes. Es podria dir que estavem a dos pams dels musics.
Lluís Cartes es va fer acompanyar d'un grup andorrà, uns tals fluxes, que jo no coneixia de res, però que ara ja m'interesen una mica més.
I en resumen del concert, doncs va estar molt bé. Va tocar totes les cançons del disc més alguna altre que jo no coneixia. Va ser curios esta emboltats de famosetes com el Marc Cartes i el Marc Parrot (siiiii, el vam tenir dos files darrera nostre tot el concert!!!!). Cada vegada m'agraden més aquestos concerts tant privats i casolans. Llastima del preu de les cervesses... joer, 7€, quin robatori!
Gracies Jan per les invitacions i gracies a tots per un concert tan collonut! :-D. Fins la propera!
He de ser sincera i reconeixer que les cançons que havia sentit fins ara del Quimi Portet no m'han agradat massa. Han generat en mi bastant indiferencia, ni fu ni fa, ni m'agrada ni em desagrada. Doncs anit per fer-li un favor a una amiga la vaig acompanyar al concert d'aquest senyor a Tarrega. I realment m'ho vaig pasar be, i em vaig descollonar de riure més d'una vegada i més de dues.
Abans del concert vam estar a la fresca parlant amb els músics mentre preniem una birra.
Més que un concert és un espectacle on la música només hi te un paper circunstancial.
Si hagués d'escollir una banda sonora de la meva vida, la majoria de les cançons serien dels lax'n'busto. Desde el 16 anys m'han acompanyat. Ells anaven evolucionant com artistes, jo anava creixent com a persona. Cada nou cd que treien, me'l comprava amb ilusió. Hi ha moltes cançons amb les que m'identifico, em porten al cap escenes de la meva vida, sentiments ja passats, situacions viscudes.
Segurament també deu ser el grup que he vist més vegades en concert. Tenir-los tant propers geograficament ha sigut una sort. Fins i tot recordo quan vaig estar vivint a Vilafranca del Penedes, era del tot normal trovar-me el guitarrista passejant pel nucli antic de la ciutat.
Doncs avui, he viscut l'inici de la nova etapa dels laxen. A La Palma, a Reus. Estrenen cd, cantant i directe. Se m'ha fet molt estrany no veure el Pemi dalt de l'escenari, els seus vots, el seu salt final, el seu carisma, els seus gestos. Però ha sigut agradable veure que el Salva tampoc ho fa malament, te una personalitat propia. Es nota que és actor, que exagera una mica els gestos, els moviments de braços i mans, però crec que se li pot perdonar, segur que amb el temps millora :-).
Quan vaig veure el Salva fent de pirata Ozzman a Mar i Cel fa dos anys... mai hagues imaginat que substituiria un dels meus mites erotics. Ells canvien de cantant, però per mi també hi ha quelcom que canvia.
S'ha acabat l'epoca dels bo aixo. Comença una nova era. Adeu Pemi, et portare sempre al meu cor. Hola Salva, encantada. Molta sort a tots!
Tornem a començar,
no ens deixem perdre
la millor oportunitat.
El mestre ara és el passat
que ens ha ensenyat com ser més forts,
com esborrar els pitjors errors,
sense res a justificar.