[General ] 19 Desembre, 2010 09:35

Ja fa 5 anys que vaig començar aquest blog, se que no ha sigut un gran entreteniment per als meus lectors però es que tampoc n'era l'intenció.

Simplement ha sigut un lloc on quan jo he volgut hi he penjat coses que en aquell moment de la meva vida m'estaven marcant o influenciant d'alguna manera.

Miro en rera 5 anys i veig les coses que han canviat, i m'adono de que han sigut bastants. Llavors jo feia poc que treballava a Vilafranca del Penedes, encara vivia amb els pares tot i que poc despres m'hi vaig anar a viure-hi en un pis compartit. Ara visc sola a Tarragona, i treballo a Cambrils. En el pla professional es podria dir que he anat a millor, almenys la feina que faig ara m'agrada moltissim més. I em permet pagar les meves factures, que ja és molt!

En el pla familiar també han canviat coses. Ma mare ja no hi és. Tinc una neboda de tres anyets discapacitada que necesita tota l'ajuda i carinyu que li poguem donar. La resta seguim aguantant.

I en el pla personal, si llavors estava en un bache intentant oblidar certa relació ara es podria dir que estic plenament satisfeta de la situació actual :-). 

A veure d'aqui 5 anys... 

[Música ] 16 Desembre, 2010 14:45

 

Sol de llauna, cel de glaç 
dins el calaix d'un armari, 
draps de dona i un infant 
amb un regust enigmàtic, 
ve de nèixer, està sorprés, 
té uns grans ulls Modigliani, 
absents, tristos, verds i oberts 
i una vida fins que els tanqui. 
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés, 
les orenetes faran nius als seus cabells. 
Quan ja té tres anys no surt 
a empaitar les papallones, 
quan un gos lladra no fuig 
i els vestits paguen la broma, 
quan la neu remou el cel, 
ell la mira en lloc de còrrer 
i li'n queda el rostre plé 
com les estàtues de Roma. 
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés, 
les orenetes faran nius als seus cabells. 
Més grandet troba un ocell 
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre, 
ell no es mou i un excrement 
li fa blanc a mitja cara, 
troba la nina d'un ull i la voldria per companya 
però no la mira ni acull 
i la nina se'n va a França. 
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés, 
les orenetes faran nius als seus cabells. 
Una noia li ofereix 
un clavell per la solapa, 
ell se'l mira però no el pren 
i el clavell se l'endú un altre, 
un estiu quan ell ja és gran, 
l'amor ve amb tres candidates, 
ell les mira afalagat 
però l'amor té pressa i marxa. 
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés, 
les orenetes faran nius als seus cabells. 
Un bonic dia d'abril 
tot són flors i ell les olora 
però surt l'amo d'un jardí 
i li fa una cara nova, 
descubreix que no està bé 
i vol dir-ho a una senyora, 
la senyora no l'enten 
perquè és mestre d'una escola. 
És l'home estàtic, la tristesa el té corprés, 
les orenetes faran nius als seus cabells. 
Han passat anys, s'ha fet gran 
i assegut davant la porta 
i esperant l'enterrament 
d'aquell de la cara nova, 
cel de vidre, lluna d'or 
dins d'un caixó sense potes 
jeu el cos d'un home mort 
ningú riu i ningú plora. 
És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat, 
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.