Sant Fèlix ha tornat a portar castells a Vilafranca del Penedès. En general, m'atreveixo a dir que ha estat una bona jornada castellera. Hem vist grans castells i totes les colles s'han superat a si mateixes. Perdoneu que no utilitzi expressions com "castells de gamma extra" tan en boga a dia d'avui, però que són expressions que en la meva cultura castellera no hi tenen cabuda. Digueu-me antiquat, si voleu, però què hi voleu fer!
Aquesta temporada sembla que els castells en directe han tornat a la Televisió de Catalunya. No en sé els motius, no sé si és per un acord amb la Coordinadora de Colles o si es deu a la plasticitat televisiva del fet casteller, m'agradaria saber-ne les raons, per curiositat. No em sembla ni bé ni malament la retransmissió en directe d'una diada castellera, crec que els castells tenen una audiència determinada, però no sé fins a quin punt per fer-ne retransmissions en directe de diades que es fan força interminables. Per això en voldria saber les raons. Veig claríssima la raó de la informació castellera, però veig discutible la retransmissió en directe. Si el propòsit de les retransmissions és portar gent a les places, tinc por que s'aconsegueixi el contrari, quan la gent vegi que una diada castellera important dura al voltant de quatre hores.
Un membre dels Minyons de Terrassa entrevistat a peu de plaça, en Ramon Codina, ha dit algunes coses que ben segur que no han agradat als responsables de TVC i a la majoria d'informadors castellers d'avui dia. No negaré la plasticitat visual dels castells, però sí que em veuria en cor de discutir la filosofia informativa actual sobre el fet casteller, basada en una qüestió matemàtica de punts, seguint els rànquings castellers i les bases dels concursos castellers de TGN. Aquesta polèmica no és nova, diria que té desenes d'anys d'antiguitat, ara però, contextualitzada en l'era global i televisiva. No sóc un purista jo, però sempre he defensat el caràcter cultural del fet casteller, caràcter que no és incompatible amb la competitivitat inherent al propi fet casteller, però ho he dit en múltiples ocasions, avui dia sembla que aquest darrer aspecte s'ha imposat per damunt de tota altra consideració.
Bé, no volia parlar de tot això, però no em sembla sobrer reiterar aquest meu punt de vista. Trobo que la informació castellera als mitjans de comunicació s'ha empobrit, s'ha simplificat massa, davant el complex fet casteller.
Avui dia, quan sento els propis representants de les colles castelleres avaluant les seves pròpies actuacions em sembla sentir de fons la mateixa filosofia que regeix els representants polítics valorant uns resultats electorals. Sembla que aquesta manera de fer ha calat fons. Tothom guanya. Hom pot comparar els resultats propis en funció del què més li convé. Si el que convé és comparar-se amb si mateix per dir que l'actuació ha estat un èxit, utilitzarem aquest paràmetre. Si el que convé és comparar-se amb un altre, també ho farem, si no convé, obviarem aquest aspecte. Si reduir les actuacions castelleres a una qüestió numèrica ens convé, la defensarem, si no la menysprearem. I així podríem seguir. Trobo a faltar aquells cronistes castellers que no tenien por a suscitar les ires de determinats dirigents castellers. Entenc, però, que la majoria no vulguin anar més enllà d'allò més neutral.
Una crònica castellera, al meu gust, de la diada d'avui hauria de contenir elogis i crítiques per tots i cadascun dels diferents actors. Lloances per haver assolit els propis reptes, crítiques per portar a plaça objectius que s'han vist clarament llunyans a les pròpies possibilitats, crítiques o valoracions situant cadascú al seu lloc, encert en l'estratègia o desencert, errors manifestos, etc. Anàlisi de l'aspecte festiu de la diada, anàlisi del fet casteller des de la rauxa i des del seny de la pròpia activitat castellera. Tot és explicable, tot és raonable. Els èxits castellers al llarg de més de dos-cents anys han tingut motivacions diferents. Estratègia, treball, rauxa, improvisació. Aquestes mateixes motivacions han dut, també, però, al fracàs. No tot és blanc o negre, i hi ha grisos, matisos, però agrairia que algú els posés damunt la taula.
Avui a Vilafranca, com després d'unes eleccions, tothom haurà sortit aparentment content. És la filosofia imperant. Per damunt de tot, desitjo que els vilafranquins hagin tingut una bona festa major, sobretot perquè sense les festes majors els castells no serien el que han estat i són. Podrien haver estat una altra cosa, però són el que són, i si volem o pretenem que siguin patrimoni immaterial de la humanitat és en base a la seva pròpia història, a la seva tradició. Faríem bé de conservar-la i ser-hi fidels.
