Un apunt frívol, que ja toca. Som al voltant del 15 d'agost, la mare de Déu d'agost, el dia més festiu, estadísticament parlant, de Catalunya. Deixant l'estadística a banda, aquests dies acostumen a ser, com a mínim en el meu record, calorosos a matar. Segurament els meteoròlegs em contradirien, no ho sé, però la meva ment associa aquestes dates a molta calor. No he mirat les temperatures actuals, però la mare de Déu d'agost no ha fallat, la calor apreta de valent.

Recordo els meus anys actius com a Xiquet de Valls de la Colla Joves i els recordo inevitablement associats a les calorades de l'actuació castellera de la festa major de la Bisbal del Penedès. Pensar en la Bisbal és, per mi, sinònim de patir una calor asfixiant. I la sensació que tinc és que la calor rarament falta a la cita de mitjans d'agost. Enguany l'he passada a casa, tranquil·lament assegut al sofà de casa veient l'actuació bisbalenca per la televisió. A la fresca. Casa meva pot estar mancada de moltes coses, però el que no li falten són finestres, i quan estan totes obertes de bat a bat la casa aprofita qualsevol bri d'aire que gosa passar per allà. No tinc aire condicionat, ni en tindré mai, penso, perquè sempre puc trobar algun raconet on la més mínima brisa d'aire es fa notar. A vegades, l'airet també està rescalfat, però es pot aguantar.

Som ja 17 d'agost i la canícula segueix apretant fort, acostumen a ser els darrers dies d'estiu asfixiant. Arribo a casa després d'haver anat a dir un adéu per sempre a una amiga, un adéu físic, personal, no pas en el meu cor, en el meu profund sentiment. Em venia de gust escriure quatre ratlles superficials, que no diguessin gaire cosa, com pertoca una mica a l'estiu. Ja ho he fet. Ja m'he descarregat. Ara seguirem treballant el que resta de l'agost, tot esperant el mes de setembre, més fresquet, no tan agobiant, i espero poder gaudir d'uns poquets dies de vacances amb la família, penso que ens ho mereixem, si més no ens ho hem treballat per a arribar-hi, i segurament podrem fer, si Déu ho vol, una petita escapadeta que no vam poder fer l'any passat. Amb això no serem gaire més pobres i potser farem la nostra petita contribució a la sortida de la crisi. Nosaltres la crisi la vam viure l'any passat, a veure si ara és una mica benevolent i ens permet fer algun saltironet durant algun dia. 

En fi, mitjans d'agost, mitjans d'estiu, qui dia passa any empeny, i mentre siguem en aquest món intentarem empènyer tan com puguem, amb alegries, amb tristeses, amb la vida, amb la mort. D'aquí tres dies tindrem un record especial pel pare, fa un any ens va deixar, i endavant, mentre el cos aguanti. Després sembla que haurem de batallar amb la malhaurada grip nova, tant de bo la climatologia ens ajudi a fer-la vella ben aviat; i passi sense fer massa estralls i quedi en un record, amarg, però record. I endavant, amb els nostres, amb els qui estimem i amb els que ens estimen, però també amb els altres, amb els que ens miren amb indiferència, amb els qui ni tan sols veiem. Salut i amor, les peles? Pse, amb unes quantes ja farem, si més no ho intentarem.