He estat seguint, més o menys, la pretemporada del FC Barcelona durant les darreres setmanes. Penso que és aviat per valorar o fer una projecció de com serà la nova etapa culé sota la direcció de Guardiola. Sembla que la forma física, la rapidesa en les transicions i la pressió al contrari seran trets característics d'aquest Barça. El temps ja ens dirà si això és així i si dóna els fruits que els afeccionats esperen. Hi ha una cosa, però que no em deixa tranquil arran del cas Messi.
Penso que el Barça ha fet bé d'acudir al TAS per deixar clar qui té la raó legal en la pugna amb la FIFA sobre l'obligatorietat de cedir els seus jugadors a les seleccions estatals per a acudir als jocs olímpics. Ara ja sabem que la raó es troba ala banda dels clubs. Resolta aquesta qüestió es planteja què fer amb el fet consumat que el jugador ja és a Pequín. Perdoneu que no utilitzi el nom de Beijing. Convindria que l'IEC ens digués quin nom hem de fer servir per a anomenar la capital de la Xina.
Al que anàvem! Messi ja és a la Xina, ja ha deixat ben clar que entre el Barça i la seva selecció tria aquesta última. El Barça, ara amb la raó legal a la seva banda, ha de decidir si fa tornar el jugador cap a Catalunya o no. Pel poc que ha transcendit, sembla que el Barça volia deixar clara la qüestió legal de cara al futur i per a aconseguir alguns avantatges per la seva cessió davant l'AFA (federació argentina de futbol). Estalviar-se futures convocatòries i aconseguir alguna assegurança en cas de lesió del jugador durant els jocs sembla que eren els objectius principals del plet.
Hi ha, però, una cosa que no m'agrada de tot aquest afer. Guardiola sembla que ha dit que el més important és que el jugador estigui content. Això em rcorda l'etapa de Rijkaard i ja sabem com va acabar l'equip en aquella etapa. La satisfacció a la feina és un objectiu lloable per part de l'empleador, però té riscos. Sobretot en treballadors, en aquest cas esportius, que cobren unes quantitats tan grans. El risc de quedar-se en la satisfacció i oblidar-se de l'esforç i el compromís és alt, ja ho hem vist els darrers anys. En el cas que tractem i malgrat la complexitat que presenta jo sóc partidari de fer tornar el jugador a la disciplina del club.
Per una banda és el club al que pertany.Per altra banda la seva satisfacció no evitarà que en futures convocatòries argentines el jugador renuncïi a anar-hi, penso, doncs, que no evitarem que marxi quan toqui i vulgui. La seva satisfacció hauria de ser suficient des del punt de vista monetari, que no ho serà, i des del punt de vista de la participació en les màximes competicions de club. Jo mai he pensat que la meva felicitat depengui de la meva empresa. Només faltaria. El grau de satisfacció a la feina és un paràmetre important, però no tant com per fer dependre la meva felicitat d'això. A part que aquesta satisfació laboral depèn de molts paràmetres, salari, ambient de treball, competència, valoració, confiança, etc. Els afeccionats catalans, de moment, ja sabem que Messi prefereix els jocs més que la Champions del Barça. Si tot va bé, això no tindrà conseqüències, però si les coses es torcen, imagineu que el Barça no passa el tall de la Champions, ja imagino com els afeccionats faran pagar al jugador la seva tria i al club la seva tebiesa.
L'experiència dels galàctics del Barça i el Madrid hauria de servir per alguna cosa. La disciplina en qualsevol organització és imprescindible. Disciplina ben entesa, però disciplina. Els jugadors manen i molt, massa. Mentre pertanyen a un club es deuen a aquest, a banda de les seve necessitats i satisfaccions. Tenen obligacions com qualsevol treballador. Jo sóc partidari d'exigir-los aquestes obligacions. Ja tenen altres privilegis.
Bé, el Barça claudicarà i veurem si això el torna a situar davant una feblesa que ningú després sabrà agrair-li. Ja en sentirem a parlar. Per cert, mentre escric això sento que el tennista Nadal ha demanat als periodistes que facin les preguntes en castellà, tot i que la pregunta en qüestió anava adreçada a un altre tennista, en Robredo. Quin país el nostre! Massa porucs. Si la història ens demostrés que aquesta actitud ens ha portat coses positives podríem justificar aquestes coses, però si alguna cosa ens demostra, és que claudicar no ens ha servit per a gairebé res. Ni tan sols per rebre'n les gràcies.
