Escriu l'editorial de The Economist que Catalunya és el país de les prohibicions. Ho escriu el seu corresponsal ubicat a Madrid i empapat del millor espanyolisme, el més castís. Serà que Anglaterra no conté prohibicions en el seu ordenament jurídic! Per això alguns dels seus joves ciutadans vénen a pixar-se i a emborratxar-se pels carrers de Salou o qualsevol altra ciutat de la costa. Potser els de The Economist han trobat el desllorigador de legislar sense prohibir. Sembla estrany que un anglès, per molt que estigui establert a Madrid, oblidi que el seu país ha dominat mig món i que han fet i desfet al seu criteri. Deu ser que encara no han paït la traïció de la seva soberana nació cap als catalans del segle XVIII a qui van deixar a mercè de les tropes castellanes i franceses. El corresponsal de Madrid no signa el seu article, només ens indica que el va escriure des d'allà. El Senyor en qüestió no deu recordar les polèmiques caceres de la guineu, o les lluites de gossos que al seu país eren prou cèlebres. De fet, hi ha una bona mostra canina anglesa de races creades per a aquesta finalitat. El corresponsal de The Economist tampoc deu recordar la prohibició del govern de la seva soberana majestat prohibint als colonitzats indis d'agafar sal, cosa que va estimular la marxa de la sal de Gandhi. La memòria sembla que és curta quan es consulta des del centre de la península ibèrica. Imagino que l'esmentat senyor també sap els requisits que es demanen per a adquirir la nacionalitat britànica. Bé, deixem al corresponsal de The Economist en pau i donem-li algun argument més per a queixar-se que els catalans no parem en les nostres ànsies de prohibició. (Segueix)