En pocs dies, diverses persones m'han comentat que, de tant en tant, fan visites al meu bloc per veure què s'hi explica, per veure què hi ha de nou. Quan veuen que m'adormo una mica, m'estiren les orelles. Penso que són persones molt generoses i que m'estimen una mica i volen que, de tant en tant, en deixi anar alguna. Tot plegat, m'ha fet adonar que això de mantenir un bloc actiu és una responsabilitat i que adormir-se una mica, deixar-lo inactiu massa temps, és una manca de respecte.
A mi ningú no m'ha obligat a obrir aquest bloc. Quan el vaig crear, sentia que era una necessitat. Sempre m'ha agradat escriure, no sóc cap literat, però mira, he passat molts bons moments escrivint tota mena de coses. Tinc pàgines i pàgines de consum exclusivament personal i que mai no veurà ningú. Quan van aparèixer els blocs vaig pensar que era una forma perquè el que hom escriu no es perdi entre els fulls desordenats d'un arxiu. Mai, però, hauria pensat que pogués tenir algun interès per a una tercera persona. De tota manera, encara que inconscient, segur que darrera hi havia un punt de vanitat. Alguna esperança que algú pogués passar un bon moment, agradable, divertit, llegint-lo. Segur que sí.
Ara m'adono, però, que en crear el bloc vaig adquirir un compromís universal, hipotètic, amb aquelles persones a qui el que jo anava penjant els podia semblar d'algun interès. I que el que comporta aquest compromís és un major rigor per la meva part de ser present a la blocosfera de forma regular. Tot un repte, però penso que exigible. I jo tinc el deure de complir-lo.
Així doncs, agafo el compromís d'escriure, com a mínim, cada dimarts i dijous. L'hora no m'atreveixo a dir-la, segurament cap al capvespre o la nit. Però no em sento capaç d'afinar tant. Bé, aquest és el meu compromís que agafo amb tu, qui siguis, que has tingut la mala idea de fer un tomb per aquí, encara que potser no tornaràs.
