23.02.09
EL PONT NEVAT
Aquest any,els pontorrins no hem vist aquesta postal. No em digueu que no és maco el Pont nevat?
23.02.09
AMICS TÒXICS
M'agrada el programa de ràdio "l'ofici de viure", i quan tinc moments tranquils a la feina, en que no em molesa ningú em poso a escoltar programes passats per internet. Feia tant temps que no podia, que ara estic escoltant els de l'octubre, crec, però els trobo força interessants. Si més no, entretinguts.
Resulta que aquest progama és sobre creixement personal. Jo, que soc baixeta, personalment no he crescut gens des de que l'escolto... Fora bromes, no sé si et fa créixer personalment, però si sé que em distreu i m'entreté, que ja és molt en un programa de ràdio.
En un dels programes atrassats que vaig escoltar un dia d'aquesta setmana passada, parlaven dels amics nutritius, d'aquells amics que et porten algún benefici. D'aquí va sorgir el fet que parlessin d'aquells amics que no t'aporten res, o pitjor encara, d'aquells amics que per una cosa o una altra et fan sentir sempre malament. En deien els amics tòxics.
Vaig quedar parada de la quantitat d'amics tòxics que hi arriben a haver. I molts, fins i tot, podria classificar-los amb nom i cognoms (cosa que no faré, perquè crec que seria molt rastrer per la meva part).
09.01.09
ÍNDIA
Potser que us expliqui una miqueta del viatge que vaig fer aquest estiu a l'Índia. No he dit res, potser per falta de temps, potser per falta de ganes o potser perquè al ser el segon viatge que vaig fer a l'Índia, no hi ha tant per explicar...
09.01.09
EL PODER ES DINTRE TEU
Aquest és el títol del llibre que em van dur els reis. És un llibre d'aquests que es diuen d'auto reflexió i d'autoajuda, etc.
Doncs jo he de dir que m'ha deixat molt al·lucinada. D'altra banda, no diu res que ningú no sàpiga, però va bé per a reflexionar-hi i reciclar amb el tema, ja que a vegades ens desviem dels temes importants passant a donar importància a coses irrellevants.
Aquest llibre explica que les malalties te le provoques tu mateix. Quan no saps com sortir d'una situació que no t'agrada o t'és desagradable, ho enfoques de diferents maneres. Una d'elles és crear-te malalties. Hi crec completament. Sempre li he dit a la meva mare que els càncers ens els provoquem noslatres mateixos. És quan tens problemes o et sents decaigut, quan les malalties surten.
Una altra manera de matxacar-te quan la situació és difícil és creant situacions caòtiques. Jo crec que estic agafant aquest camí. Estic en una situació que em supera. No sé com enfocar-la. Doncs cada vegada s'embolica més o a mi m'ho sembla. També faig que ho vegin així els altres... I segons el llibre, només canviaré situacions d'aquestes amb pensaments positius. Potser que comenci ara mateix! Bé, segons el llibre he de dir: COMENÇO ara mateix! sempre afirmacions.
Jijijiji, ja us he dit que aquests llibres em porten a molta reflexió... Em sap greu el rotllo per aquells que m'heu llegit!
02.01.09
ANY NOU, VIDA... COM SEMPRE
Primer de tot vull felicitar les festes a tothom! Aquest any no he penjat cap felicitació perquè no me n'ha sobrat cap i no vaig pensar en escanejar-la... Glups! ho sento.
L'any 2008 va acabar fantàsticament amb raïm i balls inclosos. Durant el dia, com era de mini vacances, vaig estar pasejant per paisatges molt macos. Dels que valen la pena. A la nit, vam fer un sopar extraordinari (bé, d'anar per casa, però mooolt bó).
L'any no podia començar de la millor manera. Però ara què? Avui som dia dos i jo com molta gent (suposo) treballo. A la mateixa feina que l'any 2008. I porto una vida com la del 2008. On és la vida nova? ah! És el propòsit pel nou any... Calla, calla, que com que no ho havia demanat mai... Ves si no! Cada any demanem canviar moltes coses per l'any que comença, i què? hi ha algun canvi?
A veure, siguem clars. A mi la vida l'any 2008 em va canviar i molt. Tenia una feina nova, una casa nova i fins i tot un xicot nou.
Ara la feina comença a tenir pegues. La casa, que no està acabada, comença a cansar-me que encara estigui en obres. I el xicot, no sé. Un any 2008 massa maco fa que vegis un 2009 regular...
Així són aquestes festes: per reflexionar!
22.10.08
ESCRIURE PER ESCRIURE
Carai... No sé per on començar. Fa tant temps que no escric al bloc, que la veritat és que ja no sé si algú em llegeix.
De fet, també ho faig una mica per mi, això d'escriure. M'ajuda a aclarir (o potser a enredar encara més) les idees. Quan era petita escrivia per tot arreu. M'agradava escriure com em sentia, però el que m'agradava més era inventar històries. Feia els personatges com a mi em donava la gana i vivien com jo els feia viure. Era fantàstic! Potser fins i tot, en moments dolents del meu món real, el món de les històries inventades m'agradava més.
Avui escric perquè l'estrés d'aquestes últimes setmanes fa que necessiti evadir-me. Potser hauré d'inventar també un món irreal per descapficar-me amb tot el capdell que tinc al cap. A la feina tinc molta feina. Més del normal. Per una part bé, perquè em passen les hores volant, però per una altra part em sento moooolt cansada. L'excés de feina fa que el meu cap innovi. És en èpoques com aquestes quan em surten les millor idees. I també és en èpoques com aquestes que necessito crear.
Amb tot l'estrés, i no sols de feina, no tinc temps ni de creacions. Suposo que per aquí ve la meva saturació.
Per altra banda, també he de dir que estic vivint un moment molt dolç i que m'agrada viure'l. Per tant, tot l'estrés (bé, tot no, una gran part), queda compensat.
Quan no escric al bloc, pensar en que he d'escriure-hi em fa mandra. I el dia que hi escric penso que com és que no escric més sovint si em va la mar de bé per a desconnectar. Almenys per posar els pensaments per escrit!
22.10.08
ÈPOCA DE CRANCS
Cada cop som més els cranc que conec. No em refereixo a l'animal, està clar, si no a la gent que ha nascut sota el signe de cranc. Jo en soc una, i suposo que és per això que hi paro més atenció.
El dia 14 va néixer el fill d'un amic, el Cisco, i li va posar de nom, com no, Francesc (junior?). Però es que el mateix dia 14 ja conec dues persones més que fan anys, el Jordi i l'Eva. No sé si tenim el mateix caràcter, però alguna similitud hem de tenir, no? Jo crec que l'ascendent deu acabar de fer les diferències entre cada un.
Una gran amiga meva, la Maria, va néixer el dia 29 de juny. Just dos dies abans que jo. Potser sí que som les dues força tossudes, però tenim el caràcter molt diferent. Qui sap, potser hi havia canvi de lluna.
M'agrada trobar-me per la vida gent que ha nascut el mateix dia que jo. Crec que, encara que sigui en anys diferents, el fet d'haver nascut el mateix dia ens uneix. Encara no he analitzat en quin sentit ens uneix, però alguna cosa ens deu unir.
De moment i que jo sàpiga, només en conec 3 i jo. Bé, deu ni dó! El pare de la Cristina, una amiga meva. La Jaqueline, una amiga de ma germana i el Ramon, el fill d'una ex-companya de feina.
Som d'edats molt diverses, però tot i així, analitzaré quina similitud podem tenir tots 4.
El que més em capfica, i és una cosa que intento prestar-hi molta atenció, és com ens afecta la posició de la lluna o dels astres en general segons l'època en que neixes. I perquè ens diuen crancs als crancs? RECULEM????
10.09.08
INDEPENDÈNCIA
Aquesta setmana he pensat que era adient parlar d'independència. No de la del país. De la meva (per alguna cosa es comença...).
Com ja sabeu el que aneu llegint els meus articles, em vaig independitzar fa uns mesos. M'agrada la independència que he aconseguit. M'ha fet sentir bé, fins al punt de sentir-me jo mateixa.
Fins el moment d'independitzar-me, m'havia sentit lligada a moltíssima gent i per diferents raons. Ara, l'obligació més gran la tinc en mi i en el meu benestar. Valoro molt, i els necessito, els moments de soledat.
El meu viatge a l'Índia i la tornada de cop al món laboral i social, ha fet que no encaixi gaire bé la situació d'ara. No trobo cap moment per mi. No tinc temps per la reflexió que tant necessitava. De fet, el millor moment que he trobat per la reflexió és la nit. Però també he comprobat que no és bò, perquè llavors no dormo i les reflexions no són les adequades.
Cada viatge que faig, experimento una sensació de llibertat que em costa molt d'experimentar durant el dia a dia. Una sensació que fa que cada any tingui la necessitat de marxar per tornar-la a sentir. Potser necessito aquesta llibertat, no sé. Ara, a la tornada, m'he adonat que una de les il·lusions més grans, a part d'una que no ve al cas, és pensar on aniré l'estiu que ve. Ja he pensat en diferents destins, tots ells segurs que maquíssims. Aquest any tinc una nova il·lusió en els meus viatges, i és pensar que potser els compartiré amb una persona important a la meva vida, que respecta i ha seguit respectant la meva llibertat.
08.09.08
ESTELADA
Des del bloc de Ddriver, he rebut una iniciativa que m'ha agradat molt. Feia molts, però que molts dies que no escrivia res. Ni tan sols el viatge que he fet aquest any a l'Índia, però he de dir que quan es parla de casa meva, del meu país, em toca la fibra i he de intervenir. Puc fer poc, però almenys col·laboro amb aquesta aportació que se'm demana.
24.07.08
M'AFAITARÀS!
En aquesta imatge es reflexa clarament el ritus d'afaitar-se. Hi ha moltíssims "barbers ambulants" que s'ofereixen a afaitar. Les navalles són de virtud veure-les. Per agafar el que sigui! I les condicions... bé, la foto ho demostra.
La veritat però, és que és un espectacle més de l'Índia, digne d'admirar.
Sigui com sigui, o en les condicions que sigui, ells van ben afaitadets.
02.07.08
MADURAI
El diumenge pel matí, potser ja migdia, estava mirant un dels pocs programes de televisió que es poden veure. Parlaven de l'Índia, la meva debilitat, concretament de la ciutat de Madurai i el seu gran temple. Em va fer molta gràcia perquè jo a Madurai no he estat però la tenim com una de les ciutats previstes per visitar aquest estiu. El Temple és preciós.
02.07.08
UN ANY MÉS
Cada any quan s’acosta el meu aniversari em passen un munt de coses pel cap. La primera cosa és que la meva mare tenia raó quan deia que com més gran et fas més ràpid et passa el temps. Segur que és una frase que heu sentit de molta gent gran o fins i tot heu dit alguna vegada. Doncs, és certa. Altres coses que em passen pel cap, és el que passa pel cap a molta gent per cap d’any. Tot allò dels propòsits. Doncs a mi em passa dos cops l’any. Està bé, perquè el meu aniversari és l’1 de juliol, i com que cau al mig de l’any, és com fer un repàs de tots aquells propòsits que t’havies fet per cap d’any i mirar si els has complert o no. Sí, la veritat és que decaic una mica quan veig que jo mateixa em falto a la meva pròpia paraula, i cada any igual i què hi farem! Diguem que ja intento complir amb tots els objectius, però potser em poso el llistó més alt del que jo puc complir. A favor meu però, diré que aquest any he complert forces propòsits i estic bastant contenta amb mi mateixa, per no dir molt, començant per la meva gran i esperada emancipació. Per sort, ja visc sola, tot i que encara tinc un vincle de dependència amb els meus pares, no pel fet que visquin damunt de casa meva, si no perquè, potser per error, vaig decidir anar igualment a dinar a casa d’ells cada dia durant els dies laborables. Aquest vincle s’està convertint amb lligam i fins i tot amb control per part d’ells. La veritat és que vaig decidir fer-ho perquè ells m’ho van demanar. El meu pare em va dir fins i tot, que si no hi anava semblava que estigués enfadada amb ells. Uf! Pressió!A part d’aquesta gran decisió que he pres durant aquest any d’anar a viure sola, crec que em falten molts altres objectius no complerts i dels quals em començo a penedir de debò. Dos d’aquests objectius no complerts i en la mateixa mesura, són objectius que hauré de començar passat l’estiu (ja se sap que a l’estiu no es pot prometre res...). He d’estudiar perquè m’agradaria opositar aquest any vinent i he de fer més esport perquè estic farta de penedir-me cada vegada que m’he de posar alguna peça de roba i crec que em cau malament. No per grassa, si no per “fofa”.Bé, amb l’edat, per cert n’he fet 34, em permeto el luxe de filosofar amb les meves paranoies i el meu bloc. Entendreu que ja tinc una edat!Ara bé quan em torno una mica bleda i dono les gràcies a tots els meus amiguets que m’heu felicitat (que ja sabeu que m’encanta, encara que jo soc una deixada i a vegades no us ho retorno). Un petonàs!03.06.08
THE SECRET
Heu llegit el llibre? Heu vist la pel·lícula? Jo sí. Em va encantar.
Aquest llibre, i sembla una tonteria, m'ha fet de psicòleg. Com que no tinc ni diners ni ganes d'anar a una persona desconeguda a explicar-li les meves misèries, sempre he estat del parer de autosolucionar els meus problemes. Sé que em costaria menys si em deixés ajudar, però el meu orgull no m'ho permet. Així que em faig autoteràpia i normalment no funciona, però he de dir que aquest llibre m'ha anat força bé. Millor dit, em va força bé, perquè encara hi estic treballant.
Me'l van regalar per Sant Jordi. Bé, uns dies abans. La Míriam i el Xavi. La Míriam se l'estava llegint i li va agradar molt. Va decidir regalar-me'l. Jo l'he recomanat a tothom. Li vaig deixar a la Roser i de tant de parlar-ne vaig fer que l'Eva acabés comprant-se'l.
El fons del que t'explica el llibre, ja el sap tothom. El que costa és posar-ho en pràctica. Jo ho estic intentant, però em costa una mica. No he estat mai persona de reflexes ràpids, per tant, sé que em portarà temps.
La base de tot és tenir pensaments positius. Qualsevol cosa que pensis, ho has de pensar en positiu.
És sabut per tothom que quan les coses et van malament i les veus negres, cada cop t'aniran pitjor i les veuràs més negres. Per què passa això? Doncs molt senzill: els pensaments negatius atrauen pensaments negatius.
Solució: s'han de tenir sempre pensaments positius perquè són aquests els que atrauen als pensaments positius. Si practiques això, cada vegada les coses t'aniran millor.
Prova-ho!
16.05.08
LA FOTO D'AVUI: RICKSHAW
El millor transport per anar per les ciutats de l'Índia. Els conductors són simpatiquíssims i vas molt segura dins aquest taxi-moto.
Quan vam estar a la Fundació Vicenç Ferrer, un nen cec imitava molt bé tot tipusde sons. Un só dels que va imitar va ser el del Rickshaw i la seva bocina! Va ser espectacular! El vam aplaudir fins que ens vam cansar de tant picar de mans.
09.05.08
DOL
Ha estat una malaltia molt llarga, que en un principi ell no va sentir ni notar res.
Tots diuen que ha viscut 6 anys regalats, perquè ja fa sis anys que els metges no li donaven gaires esperances. Potser uns mesos més, però no tants anys.
A ell no se li va dir res, però no era tonto. Sabia què tenia en tot moment. I no deia res per no fer patir la dona. La dona, no li deia res perquè ell no patís. "S'enfonsaria, si ho sabès", deia ella. Però ell ho sabia. Sabia que s'apagava com una espelma, que cada dia té menys per cremar i es va consumint a poc a poc.
Els últims dies, no se'n va adonar de res. La medicina ha canviat molt aquests últims anys, i ell no va fer ni quimioteràpia ni res d'això. Això sí, li donaven pastilles que fan el mateix efecte que la quimioteràpia, o potser porten els mateixos components. No sé, tant se val.
Jo, ara feia potser un mes i mig que no el veia. El dimarts, vaig tenir l'oportunitat de veure'l, però vaig decidir no fer-ho. No el vull recordar al llit. Moribunt. Prefereixo recordar-lo a la seva cadira de casa seva, tot i que ja no estava al 100% l'últim dia que el vaig veure, era el meu tiet, encara. Dimarts no.
El dimecres ens va deixar. El fil de la vida, que ens manté en aquest costat, es va trencar i ens va deixar. No crec que hagi patit massa, perquè donen molts sedants. Patien els que el veien cada dia i cada nit com s'anava apagant. Ell, un home alt i fort, ha pogut lluitar per aconseguir viure uns anys més del que li tocaven.
Ahir però, tiet, et vam dir adéu, fins un altre. Qui sap, potser algun dia, ens retrobem.
Decansa en pau.
