22.07.13
Publicat a
General
| 13:47
Estudiant a la Wits, vaig coneixer una noia holandesa que em va explicar la
tradició de Nadal a Holanda.
Nosaltres els catalans tenim el Caga Tió i els Reis d’Orient. Els
holandesos, doncs, tenen el 'Sinterklaasavond' or 'Pakjesavond', dia que
arriba en Sinterklaas (St. Nicolau).
Sant Nicolau és el dia 6 de desembre, però el dia 5 de desembre al vespre, en SinterKlaas
juntament amb el seu ajudant Zwarte
Piet (Pere Negre) arriben a algun
port holandès disposat a repartir regals per tots els nens i nenes del país. Potser
per nosaltres ja ens pot semblar curiós que aquest personatge arribi vint dies
abans de Nadal, i que tal com m’explicava aquesta noia, potser alguns nens
reben algun regal més el dia de Nadal de Santa Claus (que ningú no el confongui
amb St. Nicolau!), la majoria ja no tenen més regals. Tot i així, no és el més
curiós de la història. Sabeu d’on venen en SinterKlaas i el seu ajudant Zwarte
Piet? Doncs d’Espanya! Resulta que tenen
la seva residència a Madrid, vaja que són espanyols.
Nicolau encara crec que és un nom molt conegut en l’entorn nadalenc, però
Pere Negre? Negre? Doncs sí, negre (de cognom, es clar). Doncs resulta que el
tal Pere Negre és el mafiós del dos. És el que fa la feina bruta, diguéssim.
Ell es dedica a investigar els nens durant tot l’any i decideix quins són els
que s’han portat bé i quins no. Això ho comenta a St. Nicolau, i aquells nens
que s’han portat bé, els donarà regals i dolços, i als que s’han portat
malament els deixarà per al Pere Negre, que es dedicarà a perseguir-los amb un
bastó.
Enllaç permanent
22.08.12
Publicat a
Sudàfrica
| 12:19
Enllaç permanent
20.08.12
Publicat a
Sudàfrica
| 12:17
És un museu molt complert, en el que t’hi pots passar gairebé una jornada sencera de treball. Nosaltres, sense parar-nos a veure tots els vídeos que vas trobant i et van fent explicacions d’uns cinc minuts cada un, vam estar-hi com unes 3 hores. Però si realment vols parar esment en tot, necessites mínim 6 hores. Al carrer, just abans de trobar l’entrada del museu, veus els pilars en el que es fonamenta la Constitució. L’entrada ja t’insinua com pot ser un museu ple d’història
, d’una història que la majoria de sudafricans haguessin preferit no viure. Molts no la van sobreviure. Al començament del recorregut, et vas sentint fatal de ser blanc, i cridaries als quatre vents:”és la meva pell, però el meu cor és negre!” Mica en mica, t’adones que hi van haver blancs, que van estar lluitant, i alguns fins i tot morint, per la lluita contra l’apartheid (s’ha de dir que una minoria...). Ens vam quedar mirant un meeting que va fer el que era president de l’Apartheid en aquell moment, i sents com la sang et bull. A Sud-Àfrica va ser per color de la pell, però si no hagués hagut aquesta diferència tant clara, haguessin trobat alguna altra raó. Quan s’és dolent, s’és dolent (no he trobat cap altra paraula que no fos suau), i has de demostrar-ho tallant les ales a tot aquell que et pot fer ombra. Em va fer pensar molt en la situació dels rojos durant la dictadura franquista a Espanya, o els jueus en l’època nazi. I segurament sortirien molts més exemples, on uns il•luminats han decidit anar contra algú i han aconseguit infravalorar-los fins a tal punt de fer-los creure que no són ningú. Que no són, ni tant sols, res. Segons vam llegir a la guia, aquest museu no fa masses anys que està obert, però també creiem que és normal. L’abolició de l’apartheid fa tan sols una vintena d’anys que va succeir, i transformar un país, recollir la informació necessària per a omplir aquell macro-museu, no és cosa fàcil. Segurament que si haguessin tingut més terreny, l’haguessin omplert amb més material. Quan expliques l’història d’un país que ha viscut tants anys una repressió com aquella, deus pensar que potser no ho estàs plasmant tot en aquell museu, que potser et queden coses per expressar. El dia que vam anar-hi hi havia, a més, una exposició sobre la vida de Nelson Mandela, ex-president de la República de Sud-Àfrica i un dels personatges clau en la lluita contra l’apartheid. Militava l’ANC, partit que encara ara governa des de les primeres eleccions democràtiques al país. Molts militants de l’ANC van acabar torturats o executats en presons, o morts en atemptats. Vull dir que des de llavors, sempre que hi ha eleccions, guanyen. I prou! Quan vingueu a veure’ns ja el visitareu. De debò, val la pena. Per més informació:
www.apartheidmuseum.org
Enllaç permanent
17.08.12
Publicat a
Sudàfrica
| 12:15
Drakensberg és una serralada situada just a la frontera est amb Lesoto. Esta considerada els Alps de Sud-àfrica, en la que podem trobar quasi una trentena de muntanyes que sobrepassen els tres mil metres d’alçada. El més bonic del paisatge de Drakesberg és la varietat de colors de les muntanyes, algunes tallades i seques i d’altres poblades de vegetació. Vam arribar un divendres al vespre, després d’haver conduit com unes quatre hores i mitja. L’únic que ens va i
mpressionar i molt en aquelles hores on tot era molt fosc i no hi havia pràcticament llum per enlloc, va ser el cel. En pocs llocs del planeta pots veure tantes estrelles juntes i tant brillants. Es veien clarament les constel•lacions i podies distingir infinitat d’estrelles, si eres expert, es clar. Crec que l’altra vegada a la meva vida que he vist tantes estrelles també era l’Àfrica. Pel matí, quan ens vam llevar, vam sortir fora del bungalow i quin espectacle! Teníem unes planures davant nostre que no ens ho acabàvem, i acabaven amb unes muntanyes tallades de diversos colors, passaven del veig més claret al vermellós i acabant pel torrat marró fosc. Fantàstic! En aquell moment penses que val la pena fer tantes hores de cotxe a les fosques per carreteres destartalades. El primer dia, dissabte, havien organitzat una excursió per les muntanyes del parc natural. Volien anar a veure una cascada. Però quan vam arribar al parc, ens van dir que la cascada no tenia aigua, ja que era l’estació seca i aquest any ho havia estat molt, de seca. Vam decidir anar-hi igualment. El que havia pensat aquella gent era fer una marxa per les muntanyes del parc natural, i si hi havia una fita per veure millor, però si no hi era, no passava res. L’important era el recorregut i el paisatge. Primer però, vam anar a veure les pintures rupestres que eren allà mateix i un guia ens va explicar. A més d’ensenyar-nos les pintures ens va parlar de les peculiaritats del poble que restava just a l’entrada del parc. Els habitants d’aquell poble eren fins feia menys de 200 anys, canívals. I van explicar que eren molt baixets. Els més alts feien un metre vint com a molt. A mi em va venir al cap que era normal que fossin canívals, perquè sent tant petits els devia costar enfrontar-se amb els animals de la zona, ja que la majoria són grans. La resta del dia la vam passar caminant pels camins del parc i perdent-nos infinites vegades. No van trobar cap cascada seca, ni res. A més, la majoria estàvem pendents de no entrepussar per no caure, ja que els camins tenien escaletes de diferents mides i plenes de pedres. Tot i així, el poc que jo vaig poder veure, ja que la vista havia de tenir-la direcció a terra, el paisatge era fabulós. Crec que va ser llavors, amb l’ajuda de la dutxa i el mal a tot el cos posteriors, que vaig decidir que l’endemà no tenia ganes de tornar a caminar per les muntanyes i veure només el terra. El David va pensar el mateix. A més, a ell se li afegia el viatge amb cotxe de tornada, ja que marxàvem el diumenge. Doncs, l’endemà al matí, el grup ens vam dividir. Uns van anar a caminar un altre cop, i uns altres vam anar a visitar els voltants amb el cotxe. Abans de separar-nos, un noi ens va dir que prop hi havia un parc, patrimoni de la humanitat, anomenat Golden Gate. Vam decidir fer-li cas i anar a visitar-lo. Pel camí vam decidir que també podíem parar a dinar en algun poblet pel camí. El parc natural Golden Gate, és un recorregut de muntanyes tallades de diversos colors que poden recordar l’estat de Colorado. Molt maco, tot i que les fotos que vam fer, no li acaben de fer justícia. Aquell dia sí que per fi vam poder gaudir al màxim del paisatge. Fins i tot el David, que encara que conduïa paràvem cada vegada que trobàvem entrades i miradors per parar. De tornada cap a casa, també vam poder gaudir del paisatge. El divendres vam sortir de Johannesburg que ja enfosquia i vam fer tot el viatge de nit. El diumenge només vam fer de nit menys d’una hora i ja estàvem als voltants de Johannesburg.
Enllaç permanent
15.08.12
Publicat a
Sudàfrica
| 12:05
Primer cap de setmana a Sud-àfrica. Diumenge al Lion Park.
Voliem que una de les primeres excursions fos a un park natural, pero només teníem un cap de setmana i no podíem anar als parcs grans on t'hi has d'estar un mínim de 3 dies si el vo
ls veure en condicions. Així que vam optar per un parc que està relativament a propet: el lion Park.
No és un park massa gran, per no dir gens. El vam fer amb unes dues hores, i com el seu nom indica l'animal estrella és el lleó, concretament el lleó blanc. Tot i així vam veure molts animals més, com ara zebres, antílops, guepards, estruços, girafes, i altres animals que no coneixem el nom. Eren ben estranys!
El primer contacte amb els animals africans va ser curtet, pero molt emocionant!
Enllaç permanent
13.08.12
Publicat a
Sudàfrica
| 12:02
Primer cap de setmana a Sud-àfrica, dissabte a Pretòria (també anomenada Tshwane)
El dissabte al matí teníem ganes de passejar i començar a veure coses del país on ara estem vivint. De la ciutat de Johannesburg destaquen moltes coses per ve
ure les guies, però moltes d'elles estan en barris poc recomanables de passejar-t'hi sol com a turista. S'ha de fer millor amb excursió organitzada. Doncs ho vam descartar per quan en tinguéssim més ganes. És el primer dia de festadesprés d'haver arribat i encara no estem al 100%. Per tant, hem mirat la guia i ens diu que Pretòria és una ciutat molt segura i que et pots passejar pel centre de la ciutat com si res. Dit i fet, agafem el cotxe que ens va deixar l'empresa i cap a Pretòria falta gent!
Es veu ja d'entrada, una ciutat molt més petita que Johannesburg, i trobar el centre, concretament church square, ha estat molt fàcil. No ho ha estat tant tobar aparcament. I mira que al carrer hi han molts aparcaments lliures on posa que hi pots estar aparcat mitja hora o una hora, depenent de la zona. Però anem amb un cotxe que no és nostre i ens fa cosa deixar-lo al carrer. Trobar un parquing tancat no ha estat fàcil.
El primer que fem és buscar l'oficina de turisme, però tot i que molt simpàtica, la noia no ens aclareix res. Ens diu que passejem per la plaça on ja som, i que anem al zoo. Estem comprovant que els donen molta importància als animals. No tenim cap intenció d'anar al zoo perquè tenim pensat anar demà a un park natural, per tant decidim passejar per la plaça i carrers del voltant. Ens entretenim a entrar a les botigues i comparar el preus amb els de Catalunya. Anem a veure l'ajuntament i el museu d'història que hi ha al davant. Però com no som gaire museístics, no entrem. Ja a l'entrada no promet. A mitja tarda, tornem cap a Johanesburg i fi del viatge!
Enllaç permanent
10.08.12
Publicat a
Sudàfrica
| 12:01
Johannesburg és una ciutat peculiar. El David diu que està construïda a imatge i semblança de les ciutats americanes (referint-se a Estats Units), que són ciutats més aviat horitzontals, i no les típiques ciutats verticals que coneixem nosaltres.
Quan ens parlen de ciutats, les imaginem com Barcelona. Una ciutat amb blocs de pisos a banda i banda del carrer, botigues de ba
rri, voreres per passejar, semàfors, passos zebra...
Johannesburg la té aquesta part, sí. Seria la part anomenada Central Business District, que tothom aquí la coneix com el CBD. Aquesta part és on hi havien les empreses més importants de Sudàfrica, el centre de negocis de Johannesburg. Avui en dia encara queden algunes empreses importants al CBD (el David treballa allí), però mica en mica les empreses van marxant a altres zones de la ciutat. Tot això perquè als anys noranta, després de la desaparició de l’apartheid, el barri es va tornar insegur. És un dels barris més insegurs de Johannesburg, i pel que ens han dit, de les zones més insegures del món, tot i que depèn dels carrers.
Aquesta zona, en la que jo hi vaig anar per primera vegada fa un parell de setmanes, té un encant especial. Recorda la ciutat que nosaltres coneixem, potser força més deteriorada, perquè està molt descuidada, i amb els habitants de la zona una mica més foscos del que estem acostumats a les nostres ciutats. La població d’aquest barri és totalment negre. Dubto que cap blanc visqui en aquesta zona.
Nosaltres vivim en una de les zones dels blancs, crec que considerats el “nuevos ricos”. Una zona completament diferent del CBD. Per mi, amb molt menys encant. Aquest barri on vivim es diu Sandton i fa no més de deu anys eren camps de conreu. Amb aquest temps, la majoria d’empreses del CBD s’han traslladat cap aquí i s’han aixecat centenars d’hotels de categoria. A més s’han anat construint residències per la gent de classe mitja-alta.
Els carrers semblen carreteres, perquè no hi ha edificis a banda i banda i perquè no hi ha botigues. Passejar pel carrer segueix sense ser segur, tot i que durant el dia es pot fer.
Les cases, pisos o apartaments es concentren emmurallats. Són com urbanitzacions però tancades amb murs de pedra i acabats amb cablejat elèctric. L’entrada està tancada amb unes grans portes de ferro i vigilades per uns guàrdies les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l’any.
La nostra urbanització és així. Dins és ben bonic, amb carrers, un bar, tres piscines comunitàries, fonts i zones de barbacoa. I molt segur, tot i que ningú et diu que no et robin. En aquest cas, se sabria que són els jardiners o les dones de la neteja (es veu que és habitual).
Sortir de la urbanització caminant és una mica avorrit, perquè és passejar pel costat de murs, encara que hi ha moltes zones verdes i molts centres comercials per passejar. Tot i així, nosaltres no tenim res massa a prop, per tant hem d’agafar el cotxe per tot.
La majoria de gent que veus fora de les urbanitzacions són gent que corren. I és que aquí la gent fa molt esport! Bé, està clar que els rics fan molt esport. Els altres tenen altre feina... O sigui, que la gent que et trobes quan surts a passejar van amb xandall. Jo m’ho prenc amb calma, xino xano, amb texans, la Perla i amb patxorra. Crec que soc la rara!
Enllaç permanent
09.08.12
Publicat a
General
| 07:14
Diuen que el ioga ve de l'Àsia i la seva tècnica té milers d'anys. El que sembla que no queda clar és de quin país ve, però el que sí està clar és que va ser a la Índia on va tenir el seu esplendor i on van sorgir grans mestres.
Explica una llegenda que hi havia un peix que espiava al Déu Shiva com ensenyava a la seva dona, Parvati, els secrets del ioga. Un dia, el Déu Shiva el va descubrir, i furiós el va fer marxar d'allí, desterrant-lo. El peix va travessar mars i oceans fins que va arribar a les costes de la Índia.
Allí va passar un miracle: quan el peix va ser a la costa, es va convertir en home.
Els habitants d'allí el van acollir com un més i el van anomenar Matsyendra (senyor dels peixos, en sànscrit).
Matsyendra no podia estar més agraït a aquesta gent, i com agraïment els va ensenyar tot el que havia après de les tècniques del ioga.
Aquesta llegenda doncs, és una de les moltes al voltant del naixement del ioga, però, com moltes d'altres no queden clars els seus orígens. Segons aquesta llegenda, el ioga el va portar algú a la Índia, i per tant, no queda clar d'on ve.
La qüestió és que és una tècnica milenària que molta gent que la practica comenta que realment et va bé per equilibrar cos i ànima. Jo, que tot just soc una principiant, tot i fer anys que en practico, crec que em va bé per moltíssimes coses, entre elles, la meva part psicològica, la mental. T'ajuda a tenir la ment més clara i a mantenir-la neta per les coses realment importants.
Enllaç permanent
20.04.12
Publicat a
Sudàfrica
| 17:00
Aquest és el nom de la ciutat que visc temporalment durant un parell d'anyets.
Johannesburg o Jo'burg, com li diuen ells,està situada a la regió de Gauteng. És la regió més petita de tot Sudàfrica però també la més rica. Gauteng en llengua Tswana (pronuncieu-ho com pogueu) significa " país de l'or".
La ciutat està situada a un 1.800 metres d'alçada sobre el nivell del mar, i suposo que és per això que el sol pica més fort que a Catalunya. Aquest dies, tot i que ara a Catalunya és primavera i a Sudàfrica tardor, fa més o menys la mateixa temperatura. Potser a Johanesburg fa algun grau més, però durant les hores de sol, es potanar perfectament amb màniga curta. Aquí a l'hotel, la gent pren el sol amb biquini. Potser jo també ho faria si en tingués...
En fi! segueixo explicant.
Jo'burg té una altra semblança amb Catalunya i és el nombre d'habitants. Ella soleta té més de 7 milions d'habitants. Gairebé tots són negres; més del 80%.
Està considerada una de les ciutats mes perilloses del món. I la veritat és que no m'extranya despprés de tot el que ha viscut, primer amb les mines d'or i diamants i després amb el sistema de l'apartheid. Dins d'aquesta immensa ciutat de quilòmetres i quilòmetres, hi ha zones que no tenen cap risc, zones on millor anar-hi de dia i zones on millor no anar-hi a no ser que hi puguis anar amb gent del país o una excursió programada.
jo primer vaig pensar que això de les excursions programades eren una bestiesa, perquè semblava com si anessis al zoo, pero en comptes d'animals, vas a veure un barri on hi viu gent. Informant-me, he vist que no´es ben bé així (tot i que hi deu haver de tot), la gent d'aquests barris estan orgullosos que els turistes estiguin interessats pel seu modus vivendi, per la seva cultura, monuments, història... Per tant crec que haurem de fer el cop de cap i anar a visitar-los.
De moment coneixem la plaça Nelson Mandela, on hi ha una estatua del mateix Mandela unes 5 vegades més gran que una persona. Aquesta plaça està al barri de sandton, on estem allotjats. Aquest barri és nou. fa uns 10 anys, només hi havien plantacions, i ara hi han la majoria de les empreses i hotels, perquè a conseqüència de la fi de l'apartheid, el centre es va tornar molt insegur, i van decidir traslladar-se als afores. Per tant, podem dir que´es una zona de rics, però com tot esta molt distanciat, tampoc no se com passejar-m'hi.
Total, que de moment, no em conec res mes.
Ah si! que els cotxes van per l'esquerra i tenen el volant a la dreta. quin liu!!!
Enllaç permanent
19.04.12
Publicat a
Sudàfrica
| 16:51
Quan vaig començar aquest bloc, ara fa uns quants anyets, una de les intencions era explicar viatges que anava fent. Els viatges per a mi, són una part important de la meva vida.
Quan vaig conéixer al David, vaig veure que viatjar també era una part important per ell, i això em va agradar molt, perquè una passió com aquesta és molt gratificant si la pots compartir amb la teva parella.
Una de les nostres converses apassionants era sobre viatges, on anar, com organitzar-los... i un tema que vam parlar molt va ser què faríem si l'enviaven a treballar per llarg temps a l'estranger. Comentàvem que si podíem marxar els dos, no ho dubtaríem ni un moment, perquè ens agradaria viure una experiència com aquesta.
No ha sigut tant fàcil com ho he explicat, perquè hi ha molts processos burocràtics que s'han de passar i molts sentiments contradictoris de la gent que deixes aquí (que no la deixes, però t'has de mentalitzar molt i molt que no la tindràs al costat durant un temps). Després de tot aquest procés, que ha estat esgotador, més mentalment que físicament, hem arribat a Sudàfrica, concretament Johanesburg.
Sempre que haviem imaginat anar a l'estranger a treballar, ens venia al cap un país europeu, mai un país africà i molt menys l'últim país del continent africà. Bé, volíem experimentar què era viure en un país diferent al nostre, doncs aquest ho és. Almenys això creiem, perquè només fa un dia i mig que som aquí i no hem vist res. El David, la seva empresa i l'hotel i jo, només l'hotel. Però esperem poder explicar moltes coses d'aquesta ciutat i d'aquest país, perquè esperem veure'n moltes.
Per començar faré un petit tastet del país. Sudàfrica és un país 2 vegades i mitja mes gran que tot l'estat espanyol i té uns 48 milions d'habitans. Una cosa bona que té és que és una república (no té reis que vagin de cacera, i això que els elefants els tenen a prop), té 3 capitals oficials, Pretoria com a capital administrativa, Ciutat del Cap com a capital legislativa i Bloemfontein com a capital judicial. Molta gent considera Johannesburg com la capital econòmica, i possiblement sigui així, pero no és oficial.
la moneda és el Rand, que equival a 0,10€, o dit d'una altra manera, 1 euro equival a 10 rands.
El 80% de la població és negra, però jo em pensava que serien de color negre senegalès, però no, són cafè amb llet, per entendre'ns. L'altre 20% es reparteix entre blancs, indis i mestissos.
Sudàfrica té 11 llengües oficials, i infinitat de dialectes.
I molta gent, prop del 60%, viu per sota del llindar de la pobresa.
Bé, i per avui aixo és tot, que sinó, el pròxim dia no tindré res a dir.
Enllaç permanent
21.04.11
Publicat a
General
| 19:20
No el puc veure ni "adragar". (mama)
Enllaç permanent
20.04.11
Publicat a
General
| 19:03
Aquesta setmana ha començat grisa. El nostre gat ens ha deixat la matinada de diumenge a dilluns. Ha estat una mort natural, i estic segura que no ha patit gens.
El Nico, que era així com li dèiem, era un senyor gat, d'onze anys d'edat i gairebé 6 quilos de pes, un pes normal per un gat de la raça Maine Coon. No hem viscut amb ell tots aquest anys. De fet, el Nico va passejar per algunes cases abans d'arribar a la nostra. La meva cunyada se'l va trobar i se'l va quedar. Sempre ha estat incert d'on provenia. Al cap d'uns anys, ella li va regalar al David. Sabia que el cuidaríem bé. I sí, la veritat és que al Nico no li ha faltat de res.
Els records que tenim d'ell són infinits, i són els que ens dibuixen un somriure cada vegada que ens vénen en ment.
Ara ja descansa per sempre al Pont.
Un petó Nico, siguis allà on siguis.
Enllaç permanent
15.04.11
Publicat a
General
| 11:49
Aquest em fa perdre els mitjons. (Gaja)
Enllaç permanent
14.04.11
Publicat a
General
| 10:52
Soc ateu, gràcies a Déu. (David)
Enllaç permanent
02.02.11
Publicat a
General
| 19:57
Ladrogodependència és una malaltia més greu del que ningú es pugui imaginar. Quiha viscut algun cas de drogodependència d’aprop pot explicar-ho. És molt fàcilentrar al món dependent i molt difícil sortir-ne.
Jo, hevist infinitat de casos de drogodependència. També he vist molts incontrolatsfent ximpleries les nits dels caps de setmana. No ho he entès mai, possiblementperquè viure de costat d’una malaltia com aquesta, fa que entenguis que no valla pena jugar-te-la per...bé, no sé perquè. Realment, no sé què hi troben ambtot això, tot i que és una preguntat que faig sovint a la gent que pren alguntipus de droga. Només em saben dir:”perquè em sento diferent!” Segueix senseconvèncer-me.
És certque moltes vegades per sentir-te diferent has de fer coses realment diferents,però d’aquí fins a arribar a drogar-te, hi ha un abisme.
Bé, heparlat de les drogodependències que es poden agafar a les nits per mals vicis,però també hi ha aquelles drogodependències que s’agafen a conseqüència d’un problemadifícil de resoldre. Una persona que no sigui prou forta per afrontar problemesgreus, té molta facilitat a caure-hi.
Un diamirant la sèrie de sobretaula que feien abans a TV3, el Cor de la ciutat, van treureel tema. La història anava que un pare s’assabentava que la seva filla eradrogodependent, concretament de pastilles. M’he entristit força, perquè crecque, a part de la mort d’un fill, és la cosa que més mal pot fer a un pare.Deus arribar a fer-te tantes preguntes sobre perquè ho fa, en què has fallatcom a pare... A la sèrie, miraven de trobar un culpable, assenyalantdirectament al noi que li venia les pastilles, però jo crec que culpable no hoés ningú, el que s’ha de buscar són solucions, no culpables.
Enllaç permanent
