29.08.10
UMIKO, LA FILLA DEL MAR
Mirant diferents coses sobre Japó, el meu monotema últimament, he trobat llegendes japoneses. Les llegendes m'agraden molt. sempre que viatjo a algun país intento buscar-ne. Aquesta llegenda, a part de trobar-la molt bonica, és significativa per mi, no per la llegenda en si, si no pel nom de la protagonista.
Si us agrada llegir històries màgiques, aquesta us gradarà molt:
Ja fa molt de temps, al fons del mar de Japó hi vivia una sirena anomenada Amara, que era l'esposa del geni del mar. Solia pujar a la superfície de les aigües i jaure a sobre d'alguna roca des de la qual pogués contemplar la ciutat, especialment de nit, quan les llums dels homes eclipsaven els estels del cel.
Tenia enveja dels habitants de la ciutat, que sempre gaudien d'aquella bonica llum que ella no trobava al fons del mar, i a més podien sentir a la cara el vent, la neu, el sol... coses que a ella li havien estat vetades.
Així doncs, va decidir que mai tenia una filla, no la privaria d'aquestes sensacions que ella no havia pogut tenir.
Poc temps després, Amara va tenir una filla i va fer realitat les seves decisions. Amb gran dolor al seu cor, però satisfeta de la decisió presa i de l'oportunitat que donava a la seva filla, la va dur fins a la muntanya que hi havia vora la ciutat, on hi havia un temple. La va besar, i la va deixar a les escales del temple.
Al poble hi vivia un matrimoni que es dedicaven a l'elaboració d'espelmes, que les venien al pelegrins que anaven al temple. Aquell dia, van decidir anar al temple a donar les gràcies al déus pel bon funcionament del negoci. Quan ja marxaven del temple, a les escales van sentir un plor de criatura. Sorpresos, va buscar d'on venia el plor, i van trobar a la petita nadona. La van recollir, i en trure-li el llençolet que dua embolicat al cos, van veure que el seu cos no era com el cos d'un nadó normal. Tenia la meitat inferior del cos coberta d'escates lluents. Era una sirena.
Li van posa de nom Umiko, que vol dir "la filla del mar".
Amb els anys, Umiko es va convertir en una dona de bellesa extraordinària. Tenia la pell suau, i els seus ulls de color maragda, transmetien una llum diferent dels ulls humans. Umiko no passava desapercebuda a la vista de ningú.
Per Umiko, la mirada de la gent era incòmode i va demanar als seus pares de fer ella les espelmes i així no havia de tenir contacte amb la gent. Així va ser que va començar a fer espelmes. Mica en mica, va començar a afegir a les espelmes dibuixos d'ocells, flors i sobretot, paisatges marins.
La venda d'espelmes va augmentar i es va extendre el rumor que les espelmes eren amulets per a qui volia fer un viatge amb vaixell.
Un dia va aparèixer un comerciant dient que volia conéixer la noia que feia les espelmes. En vaure-la va quedar enlluernat per la gran bellesa de la noia i va demanar als pares la filla en matrimoni.
De primer, els pares es van negar. Però en veure que era tanta l'insistència del comerciant, van cedir. Quan Umiko es va assabentar del que havien fet, va demanar que se'n desdissin, però ja era massa tard. Ja havien fet el tracte i no podien tirar enrera.
Aquella nit, amb els ulls plens de llàgrimes, Umiko va fer la seva última espelma. L'endemà ja partia amb un carruatge cap al port, on l'esperava el seu futur espós.
Un matí, a la casa dels pares d'Umiko, trucare a la porta i aparegué una senyora vestida de blanc (el blanc és el color del dol al Japó) que volia comprar una espelma. Va triar l'última espelma que havia fet Umiko la nit abans de marxar. Va anar al temple i la va deixar encesa a les escales. Aquella espelma va cremar amb una claror inusual.
Seguidament, es va desfermar un gran tempesta. El vaixell on anava Umiko, va voler tornar al port, però va ser en devades. Una onada gegant va enfonsar el vaixell fins al fons del mar.
El comerciant, espantat, va creure que el que passava era l'avís de la mort. Era una dona vestida de blanc i amb cua de peix que s'enduia a Umiko agafada de la mà. Era Amara, que va anar al rescat de la sea filla.
Després de la tempesta, el poble va quedar esborrat del mapa, només va quedar el temple i la seva escala.
No fa gaire, en alguns pobles del Japó venien espelmes pintades que recordaven les que pintava Umiko, la filla del mar, i que els mariners seguien comprant quan havien de navegar.