10.08.12
Publicat a
Sudàfrica
| 12:01
Johannesburg és una ciutat peculiar. El David diu que està construïda a imatge i semblança de les ciutats americanes (referint-se a Estats Units), que són ciutats més aviat horitzontals, i no les típiques ciutats verticals que coneixem nosaltres.
Quan ens parlen de ciutats, les imaginem com Barcelona. Una ciutat amb blocs de pisos a banda i banda del carrer, botigues de ba
rri, voreres per passejar, semàfors, passos zebra...
Johannesburg la té aquesta part, sí. Seria la part anomenada Central Business District, que tothom aquí la coneix com el CBD. Aquesta part és on hi havien les empreses més importants de Sudàfrica, el centre de negocis de Johannesburg. Avui en dia encara queden algunes empreses importants al CBD (el David treballa allí), però mica en mica les empreses van marxant a altres zones de la ciutat. Tot això perquè als anys noranta, després de la desaparició de l’apartheid, el barri es va tornar insegur. És un dels barris més insegurs de Johannesburg, i pel que ens han dit, de les zones més insegures del món, tot i que depèn dels carrers.
Aquesta zona, en la que jo hi vaig anar per primera vegada fa un parell de setmanes, té un encant especial. Recorda la ciutat que nosaltres coneixem, potser força més deteriorada, perquè està molt descuidada, i amb els habitants de la zona una mica més foscos del que estem acostumats a les nostres ciutats. La població d’aquest barri és totalment negre. Dubto que cap blanc visqui en aquesta zona.
Nosaltres vivim en una de les zones dels blancs, crec que considerats el “nuevos ricos”. Una zona completament diferent del CBD. Per mi, amb molt menys encant. Aquest barri on vivim es diu Sandton i fa no més de deu anys eren camps de conreu. Amb aquest temps, la majoria d’empreses del CBD s’han traslladat cap aquí i s’han aixecat centenars d’hotels de categoria. A més s’han anat construint residències per la gent de classe mitja-alta.
Els carrers semblen carreteres, perquè no hi ha edificis a banda i banda i perquè no hi ha botigues. Passejar pel carrer segueix sense ser segur, tot i que durant el dia es pot fer.
Les cases, pisos o apartaments es concentren emmurallats. Són com urbanitzacions però tancades amb murs de pedra i acabats amb cablejat elèctric. L’entrada està tancada amb unes grans portes de ferro i vigilades per uns guàrdies les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l’any.
La nostra urbanització és així. Dins és ben bonic, amb carrers, un bar, tres piscines comunitàries, fonts i zones de barbacoa. I molt segur, tot i que ningú et diu que no et robin. En aquest cas, se sabria que són els jardiners o les dones de la neteja (es veu que és habitual).
Sortir de la urbanització caminant és una mica avorrit, perquè és passejar pel costat de murs, encara que hi ha moltes zones verdes i molts centres comercials per passejar. Tot i així, nosaltres no tenim res massa a prop, per tant hem d’agafar el cotxe per tot.
La majoria de gent que veus fora de les urbanitzacions són gent que corren. I és que aquí la gent fa molt esport! Bé, està clar que els rics fan molt esport. Els altres tenen altre feina... O sigui, que la gent que et trobes quan surts a passejar van amb xandall. Jo m’ho prenc amb calma, xino xano, amb texans, la Perla i amb patxorra. Crec que soc la rara!
Enllaç permanent
09.08.12
Publicat a
General
| 07:14
Diuen que el ioga ve de l'Àsia i la seva tècnica té milers d'anys. El que sembla que no queda clar és de quin país ve, però el que sí està clar és que va ser a la Índia on va tenir el seu esplendor i on van sorgir grans mestres.
Explica una llegenda que hi havia un peix que espiava al Déu Shiva com ensenyava a la seva dona, Parvati, els secrets del ioga. Un dia, el Déu Shiva el va descubrir, i furiós el va fer marxar d'allí, desterrant-lo. El peix va travessar mars i oceans fins que va arribar a les costes de la Índia.
Allí va passar un miracle: quan el peix va ser a la costa, es va convertir en home.
Els habitants d'allí el van acollir com un més i el van anomenar Matsyendra (senyor dels peixos, en sànscrit).
Matsyendra no podia estar més agraït a aquesta gent, i com agraïment els va ensenyar tot el que havia après de les tècniques del ioga.
Aquesta llegenda doncs, és una de les moltes al voltant del naixement del ioga, però, com moltes d'altres no queden clars els seus orígens. Segons aquesta llegenda, el ioga el va portar algú a la Índia, i per tant, no queda clar d'on ve.
La qüestió és que és una tècnica milenària que molta gent que la practica comenta que realment et va bé per equilibrar cos i ànima. Jo, que tot just soc una principiant, tot i fer anys que en practico, crec que em va bé per moltíssimes coses, entre elles, la meva part psicològica, la mental. T'ajuda a tenir la ment més clara i a mantenir-la neta per les coses realment importants.
Enllaç permanent
20.04.12
Publicat a
Sudàfrica
| 17:00
Aquest és el nom de la ciutat que visc temporalment durant un parell d'anyets.
Johannesburg o Jo'burg, com li diuen ells,està situada a la regió de Gauteng. És la regió més petita de tot Sudàfrica però també la més rica. Gauteng en llengua Tswana (pronuncieu-ho com pogueu) significa " país de l'or".
La ciutat està situada a un 1.800 metres d'alçada sobre el nivell del mar, i suposo que és per això que el sol pica més fort que a Catalunya. Aquest dies, tot i que ara a Catalunya és primavera i a Sudàfrica tardor, fa més o menys la mateixa temperatura. Potser a Johanesburg fa algun grau més, però durant les hores de sol, es potanar perfectament amb màniga curta. Aquí a l'hotel, la gent pren el sol amb biquini. Potser jo també ho faria si en tingués...
En fi! segueixo explicant.
Jo'burg té una altra semblança amb Catalunya i és el nombre d'habitants. Ella soleta té més de 7 milions d'habitants. Gairebé tots són negres; més del 80%.
Està considerada una de les ciutats mes perilloses del món. I la veritat és que no m'extranya despprés de tot el que ha viscut, primer amb les mines d'or i diamants i després amb el sistema de l'apartheid. Dins d'aquesta immensa ciutat de quilòmetres i quilòmetres, hi ha zones que no tenen cap risc, zones on millor anar-hi de dia i zones on millor no anar-hi a no ser que hi puguis anar amb gent del país o una excursió programada.
jo primer vaig pensar que això de les excursions programades eren una bestiesa, perquè semblava com si anessis al zoo, pero en comptes d'animals, vas a veure un barri on hi viu gent. Informant-me, he vist que no´es ben bé així (tot i que hi deu haver de tot), la gent d'aquests barris estan orgullosos que els turistes estiguin interessats pel seu modus vivendi, per la seva cultura, monuments, història... Per tant crec que haurem de fer el cop de cap i anar a visitar-los.
De moment coneixem la plaça Nelson Mandela, on hi ha una estatua del mateix Mandela unes 5 vegades més gran que una persona. Aquesta plaça està al barri de sandton, on estem allotjats. Aquest barri és nou. fa uns 10 anys, només hi havien plantacions, i ara hi han la majoria de les empreses i hotels, perquè a conseqüència de la fi de l'apartheid, el centre es va tornar molt insegur, i van decidir traslladar-se als afores. Per tant, podem dir que´es una zona de rics, però com tot esta molt distanciat, tampoc no se com passejar-m'hi.
Total, que de moment, no em conec res mes.
Ah si! que els cotxes van per l'esquerra i tenen el volant a la dreta. quin liu!!!
Enllaç permanent
19.04.12
Publicat a
Sudàfrica
| 16:51
Quan vaig començar aquest bloc, ara fa uns quants anyets, una de les intencions era explicar viatges que anava fent. Els viatges per a mi, són una part important de la meva vida.
Quan vaig conéixer al David, vaig veure que viatjar també era una part important per ell, i això em va agradar molt, perquè una passió com aquesta és molt gratificant si la pots compartir amb la teva parella.
Una de les nostres converses apassionants era sobre viatges, on anar, com organitzar-los... i un tema que vam parlar molt va ser què faríem si l'enviaven a treballar per llarg temps a l'estranger. Comentàvem que si podíem marxar els dos, no ho dubtaríem ni un moment, perquè ens agradaria viure una experiència com aquesta.
No ha sigut tant fàcil com ho he explicat, perquè hi ha molts processos burocràtics que s'han de passar i molts sentiments contradictoris de la gent que deixes aquí (que no la deixes, però t'has de mentalitzar molt i molt que no la tindràs al costat durant un temps). Després de tot aquest procés, que ha estat esgotador, més mentalment que físicament, hem arribat a Sudàfrica, concretament Johanesburg.
Sempre que haviem imaginat anar a l'estranger a treballar, ens venia al cap un país europeu, mai un país africà i molt menys l'últim país del continent africà. Bé, volíem experimentar què era viure en un país diferent al nostre, doncs aquest ho és. Almenys això creiem, perquè només fa un dia i mig que som aquí i no hem vist res. El David, la seva empresa i l'hotel i jo, només l'hotel. Però esperem poder explicar moltes coses d'aquesta ciutat i d'aquest país, perquè esperem veure'n moltes.
Per començar faré un petit tastet del país. Sudàfrica és un país 2 vegades i mitja mes gran que tot l'estat espanyol i té uns 48 milions d'habitans. Una cosa bona que té és que és una república (no té reis que vagin de cacera, i això que els elefants els tenen a prop), té 3 capitals oficials, Pretoria com a capital administrativa, Ciutat del Cap com a capital legislativa i Bloemfontein com a capital judicial. Molta gent considera Johannesburg com la capital econòmica, i possiblement sigui així, pero no és oficial.
la moneda és el Rand, que equival a 0,10€, o dit d'una altra manera, 1 euro equival a 10 rands.
El 80% de la població és negra, però jo em pensava que serien de color negre senegalès, però no, són cafè amb llet, per entendre'ns. L'altre 20% es reparteix entre blancs, indis i mestissos.
Sudàfrica té 11 llengües oficials, i infinitat de dialectes.
I molta gent, prop del 60%, viu per sota del llindar de la pobresa.
Bé, i per avui aixo és tot, que sinó, el pròxim dia no tindré res a dir.
Enllaç permanent
21.04.11
Publicat a
General
| 19:20
No el puc veure ni "adragar". (mama)
Enllaç permanent
20.04.11
Publicat a
General
| 19:03
Aquesta setmana ha començat grisa. El nostre gat ens ha deixat la matinada de diumenge a dilluns. Ha estat una mort natural, i estic segura que no ha patit gens.
El Nico, que era així com li dèiem, era un senyor gat, d'onze anys d'edat i gairebé 6 quilos de pes, un pes normal per un gat de la raça Maine Coon. No hem viscut amb ell tots aquest anys. De fet, el Nico va passejar per algunes cases abans d'arribar a la nostra. La meva cunyada se'l va trobar i se'l va quedar. Sempre ha estat incert d'on provenia. Al cap d'uns anys, ella li va regalar al David. Sabia que el cuidaríem bé. I sí, la veritat és que al Nico no li ha faltat de res.
Els records que tenim d'ell són infinits, i són els que ens dibuixen un somriure cada vegada que ens vénen en ment.
Ara ja descansa per sempre al Pont.
Un petó Nico, siguis allà on siguis.
Enllaç permanent
15.04.11
Publicat a
General
| 11:49
Aquest em fa perdre els mitjons. (Gaja)
Enllaç permanent
14.04.11
Publicat a
General
| 10:52
Soc ateu, gràcies a Déu. (David)
Enllaç permanent
02.02.11
Publicat a
General
| 19:57
Ladrogodependència és una malaltia més greu del que ningú es pugui imaginar. Quiha viscut algun cas de drogodependència d’aprop pot explicar-ho. És molt fàcilentrar al món dependent i molt difícil sortir-ne.
Jo, hevist infinitat de casos de drogodependència. També he vist molts incontrolatsfent ximpleries les nits dels caps de setmana. No ho he entès mai, possiblementperquè viure de costat d’una malaltia com aquesta, fa que entenguis que no valla pena jugar-te-la per...bé, no sé perquè. Realment, no sé què hi troben ambtot això, tot i que és una preguntat que faig sovint a la gent que pren alguntipus de droga. Només em saben dir:”perquè em sento diferent!” Segueix senseconvèncer-me.
És certque moltes vegades per sentir-te diferent has de fer coses realment diferents,però d’aquí fins a arribar a drogar-te, hi ha un abisme.
Bé, heparlat de les drogodependències que es poden agafar a les nits per mals vicis,però també hi ha aquelles drogodependències que s’agafen a conseqüència d’un problemadifícil de resoldre. Una persona que no sigui prou forta per afrontar problemesgreus, té molta facilitat a caure-hi.
Un diamirant la sèrie de sobretaula que feien abans a TV3, el Cor de la ciutat, van treureel tema. La història anava que un pare s’assabentava que la seva filla eradrogodependent, concretament de pastilles. M’he entristit força, perquè crecque, a part de la mort d’un fill, és la cosa que més mal pot fer a un pare.Deus arribar a fer-te tantes preguntes sobre perquè ho fa, en què has fallatcom a pare... A la sèrie, miraven de trobar un culpable, assenyalantdirectament al noi que li venia les pastilles, però jo crec que culpable no hoés ningú, el que s’ha de buscar són solucions, no culpables.
Enllaç permanent
10.10.10
Publicat a
Japó
| 14:51
Som setembre i ja hem tornat a la rutina. Ja hem fetvacances i ja ha començat l’època escolar. Comencen les activitats d’hivern,anglès, gimnàs, ioga, patchword... Tots hem començat amb moltes ganes i moltmotivats després d’unes merescudes vacances. Però després hi ha aquells que vancontracorrent. Els que encara no han fet vacances i per tant, encara no volencomençar cap activitat. És envejable aquella gent que fa vacances fora de temporadai pot viatjar més bé de preu o simplementfer vacances quan ningú en fa. Però us heu preguntat què passa si aquestespersones, no només volen fer vacances quan ells volen, sinó que volen fer elscursos quan ells volen? Sí, seria un caos.
Jo aquest any m’hi he trobat. Faig les vacances a mitjans d’octubre i moltes de les activitatsprevistes ja les deixo pel gener. És veritat que és la millor opció per marxarde vacances. Els llocs no estan massificats i els preus són més econòmics.L’altre dia una senyora gran em va dir que fer vacances a l’octubre és de ric.Es veu que els rics abans podien fer les vacances quan volien i els pobres no.Ara ha canviat això. Tots fem vacances quan podem i si ens les donen fora detemporada alta, millor! Podem fer un viatget perquè tot és més econòmic.
Tot i l’avantatge de viatjar en temporada baixa, el fet defer vacances quan la gran massa de la població ja n’ha fet, comporta els seusinconvenients. Tothom a tornat amb les piles carregades a la feina i amb unaenergia que tu ja no tens, perquè encara no has fet vacances des de... ja note’n recordes! Si vols fer un curs ja no pots, t’hauràs d’esperar a la pròximaconvocatòria ja que la primera comença pel setembre-octubre.
De tota manera, malgrat el cansament i les ganes d’agafarvacances, penso positivament i amb il·lusió que jo encara he de gaudir de lesvacances, quan la majoria de gent, ja ni se’n recorden de les que van fer.
Enllaç permanent
29.08.10
Publicat a
Japó
| 20:58
Mirant diferents coses sobre Japó, el meu monotema últimament, he trobat llegendes japoneses. Les llegendes m'agraden molt. sempre que viatjo a algun país intento buscar-ne. Aquesta llegenda, a part de trobar-la molt bonica, és significativa per mi, no per la llegenda en si, si no pel nom de la protagonista.
Si us agrada llegir històries màgiques, aquesta us gradarà molt:
Ja fa molt de temps, al fons del mar de Japó hi vivia una sirena anomenada Amara, que era l'esposa del geni del mar. Solia pujar a la superfície de les aigües i jaure a sobre d'alguna roca des de la qual pogués contemplar la ciutat, especialment de nit, quan les llums dels homes eclipsaven els estels del cel.
Tenia enveja dels habitants de la ciutat, que sempre gaudien d'aquella bonica llum que ella no trobava al fons del mar, i a més podien sentir a la cara el vent, la neu, el sol... coses que a ella li havien estat vetades.
Així doncs, va decidir que mai tenia una filla, no la privaria d'aquestes sensacions que ella no havia pogut tenir.
Poc temps després, Amara va tenir una filla i va fer realitat les seves decisions. Amb gran dolor al seu cor, però satisfeta de la decisió presa i de l'oportunitat que donava a la seva filla, la va dur fins a la muntanya que hi havia vora la ciutat, on hi havia un temple. La va besar, i la va deixar a les escales del temple.
Al poble hi vivia un matrimoni que es dedicaven a l'elaboració d'espelmes, que les venien al pelegrins que anaven al temple. Aquell dia, van decidir anar al temple a donar les gràcies al déus pel bon funcionament del negoci. Quan ja marxaven del temple, a les escales van sentir un plor de criatura. Sorpresos, va buscar d'on venia el plor, i van trobar a la petita nadona. La van recollir, i en trure-li el llençolet que dua embolicat al cos, van veure que el seu cos no era com el cos d'un nadó normal. Tenia la meitat inferior del cos coberta d'escates lluents. Era una sirena.
Li van posa de nom Umiko, que vol dir "la filla del mar".
Amb els anys, Umiko es va convertir en una dona de bellesa extraordinària. Tenia la pell suau, i els seus ulls de color maragda, transmetien una llum diferent dels ulls humans. Umiko no passava desapercebuda a la vista de ningú.
Per Umiko, la mirada de la gent era incòmode i va demanar als seus pares de fer ella les espelmes i així no havia de tenir contacte amb la gent. Així va ser que va començar a fer espelmes. Mica en mica, va començar a afegir a les espelmes dibuixos d'ocells, flors i sobretot, paisatges marins.
La venda d'espelmes va augmentar i es va extendre el rumor que les espelmes eren amulets per a qui volia fer un viatge amb vaixell.
Un dia va aparèixer un comerciant dient que volia conéixer la noia que feia les espelmes. En vaure-la va quedar enlluernat per la gran bellesa de la noia i va demanar als pares la filla en matrimoni.
De primer, els pares es van negar. Però en veure que era tanta l'insistència del comerciant, van cedir. Quan Umiko es va assabentar del que havien fet, va demanar que se'n desdissin, però ja era massa tard. Ja havien fet el tracte i no podien tirar enrera.
Aquella nit, amb els ulls plens de llàgrimes, Umiko va fer la seva última espelma. L'endemà ja partia amb un carruatge cap al port, on l'esperava el seu futur espós.
Un matí, a la casa dels pares d'Umiko, trucare a la porta i aparegué una senyora vestida de blanc (el blanc és el color del dol al Japó) que volia comprar una espelma. Va triar l'última espelma que havia fet Umiko la nit abans de marxar. Va anar al temple i la va deixar encesa a les escales. Aquella espelma va cremar amb una claror inusual.
Seguidament, es va desfermar un gran tempesta. El vaixell on anava Umiko, va voler tornar al port, però va ser en devades. Una onada gegant va enfonsar el vaixell fins al fons del mar.
El comerciant, espantat, va creure que el que passava era l'avís de la mort. Era una dona vestida de blanc i amb cua de peix que s'enduia a Umiko agafada de la mà. Era Amara, que va anar al rescat de la sea filla.
Després de la tempesta, el poble va quedar esborrat del mapa, només va quedar el temple i la seva escala.
No fa gaire, en alguns pobles del Japó venien espelmes pintades que recordaven les que pintava Umiko, la filla del mar, i que els mariners seguien comprant quan havien de navegar.
Enllaç permanent
27.07.10
Publicat a
Japó
| 21:00
Aquí teniu el mapa del Japó per fer ruta....
Enllaç permanent
26.07.10
Publicat a
Japó
| 21:17
Bé, crec que queda clar on vaig aquest any de viatge...
Torno a marxar gairebé un mes i torno a recuperar la meva estimada motxilla. Bé, estimada sí, meva no, que és de la meva neboda. Ella li diu la motxilla viatgera.
Aquest any hi han dues diferències respecte els altres anys. La primera és que no marxo a l'estiu. Marxo a mitjans d'octubre fins a mitjans de novembre. La segona és que no marxo amb colla, marxo amb el David, la meva parella.
Hem planificat una ruta una mica ambiciosa, però tenim l'intenció de fer-la tota encara que a la tornada ens hagin d'agafar en pinces! No sé si hi tornaré mai més al Japó, doncs he de veure com més millor.
EL pròxim dia explicaré recorregut, avui no puc perquè no ho tinc a mà i per molt que l'hagi mirat i remirat, les ciutats no tenen noms fàcils d'aprendre.
Aquesta vegada només avanço
el destí: Japó
les dates: del 20 d'octubre al 12 de novembre
el preu del vol: 685,00€
la companyia aèria: British airways
i la il·lusió: mooooooooooooolta!
Enllaç permanent
05.07.10
Publicat a
General
| 08:32
Aquesta setmana s’ha fet pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre la segona retallada de l’estatut. Els ha calgut quatre anys! Si em deixeu donar la meva opinió personal, diria que els ha calgut tant temps perquè volien inconstitucionalitzar-lo i han hagut d’estudiar pel dret i pel revés com fer-ho.
Han anul·lat 14 articles per ser inconstitucionals, alguns d’ells en la seva totalitat, i n’han reinterpretat 23, entre els quals figuren el dret de conèixer el català, que aquesta sigui la llengua vehicular en l’ensenyament, la llei de vagueries, i moltes altres.Ha començat la mobilització per part dels partits nacionals, estatals i fins i tot de la Comissió Europea, que tot i que aquesta mateixa setmana ha declarat “la defensa pels drets a les minories i la diversitat lingüística”, ha evitat cap comentari sobre la sentència per part del TC.També fet declaracions el nostre Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla, que just l’endemà de la sentència va sortir a tots el diaris i premsa en general. En les seves declaracions, deixava el TC sense competències sobre la retallada. Feia menció també que cap tribunal podrà dir què sentim els catalans.Amb aquesta retallada, un cop més en donen la raó. I és que són ells mateixos que ens fan arribar a una única via possible per assolir la nostra plenitud nacional: la independència.Mal els pesi, Catalunya ha estat , és i seguirà éssent una nació, amb una cultura, una llengua i unes costums pròpies.La manifestació organitzada per Òmnium Cultural pel dia 10 de juliol, amb el lema: Nosaltres decidim, som una nació”, ens permetrà a la societat civil catalana a sortir al carrer a manifestar-nos a favor dels nostres drets i sobretot a reaccionar i fer reaccionar.Ens veiem a Barcelona el dia 10!
Enllaç permanent
25.03.10
Publicat a
General
| 21:32
Estic farta de sentir als cantants, músics que no pirategem les cançons. Que ells viuen d'això. Ells viuen d'això, d'allò i molt bé!
Ara quan vaig a la perruqueria ja no puc escoltar música. Vigilo perquè no m'enxampin escoltant música al cotxe quan vaig amb gent (no sigui que diguin que fem Festa Major dins el cotxe...), fins i tot a casa baixo la música perquè no la sentin si passen pel carrer, no sigui cas!
Ahir estava llegint una notícia sobre un grup que és d'admirar. No ho dic per la música, tot i que segurament són bons, però encara no he tingut el plaer d'escoltar-los. Em refereixo al seu funcionament. El grup es diu La Pegatina. Un grup que últimament està guanyant molts premis.
No em va sorprendre que guanyessin premis, que de segur se'ls mereixen. Em va sorpendre que en les promocions que fan, expliquen que des de la seva pàgina web tothom qui vulgui es pot baixar els seus discos sencers. Això ho justifiquen dient que ells, ni cap músic fa els beneficis amb la venta de discos, els beneficis els tenen fent concerts. He de dir també a favor d'ells que l'any 2009 van fer més de 100 concerts i aquest any tenen previst superar-ho.
La pregunta que em va quedar a l'aire va ser: doncs que passa amb els altres músics? Que vol dir això que són uns vividors?
Enllaç permanent
