Del penya-segat estant

Si ens mirem les coses fredament podem concloure que el cicle biològic que permet a un organisme de mantenir-se viu es basa en el sistema input-output, per tant, menjar és l’activitat més important del cicle biològic, la resta, tot i ser importants tenen una categoria inferior i depenen de la primera, cap organisme viu pot mantenir-se sense menjar. 

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Menjar ens dona l’energia necessària per evitar que se’ns col·lapsi el sistema, des que vinguérem de l’Àfrica fins avui ens hem anat adaptant als diversos entorns ecològics, passant de ser eminentment carronyaires a esdevenir consumidors dels aliments més diversos i amb presentacions d’allò més estrambòtiques.

Vist amb  la perspectiva del temps i més enllà de consideracions biològiques i explicacions antropològiques poden considerar que una cosa és tenir menjar i l’altra tenir cuina, per tant, la cuina és un element més dels que ens permet, d’una vegada per totes, intentar ser humans.

A la Riba qui més qui menys tenia o portava alguna terra, fos a hores quan la fàbrica o permetia o per mor d’estar ja jubilat, el record de les parades de regadiu properes al riu i les de secà encara visibles mercès als nombrosos marges de pedra seca no és gens estrany i no cal forçar massa la memòria per recordar-ho amb certa claretat. Val a dir però, que avui, al marge d’algunes hortes - cada vegada menys – amb enciams, tomàquets, cebes i altres verdures portades amb cura i il·lusió per alguns jubilats poc aliment trobaríem conreat a la terra.

(Fotografia de l'autor) 

També seria enormement complicat aconseguir ous de casa o bé un pollastre, un conill o una gallina, com els que tenien la Teresa de cal Vermell, la Maria de ca l’Acnet, el Joan del Talaró o el conill recent espatllat que recollíem alguns diumenges en tornar del toll dels Paperers a cal Benitxo. Aquella carn o aquells ous sorgits d’un corral o es vivia en llibertat vigilada i alimentats més de la natura que no pas de pinso, tenien un gust especial que es veia enormement reforçat si el temps de l’any permetia cuinar-lo a la brasa del foc a terra.

En tot cas a la Riba doncs, al marge de menjar també hi ha cuina amb un plat ben típic anomenat: Cassola ribetana. No és un plat fàcil per mans poc destres, ni lleuger per estómacs esmerlits, aquesta cassola necessita temps per fer-la i fred per gaudir-la, per aquest motiu es cuinava per carnestoltes. Es tracta d’un plat que casa carns com el bé, el porc i la vedella amb la d’aus de corral com la gallina, l’api, el clau, la canyella i el cerfull.

Hem escrit més amunt que l’homínid era bàsicament carronyaire, el foc li va permetre tastar els aliments en un format diferent i seria la domesticació del foc el que el va permetre evolucionar en tots els sentits, el foc donà llum, escalfor, allargà el dia i facilità la socialització el mateix que una bona taula, per tant la cassola ribetana és en ella mateixa un plat d’evolució.

Recepta: (extreta de la publicació Mensual El Brugent, núm. 14, febrer 1981.  2ª època.)

Tenir plantes a casa és una tradició i una il·lusió majoritàriament femenina que es palesa constantment de la forma i manera més canviant. Però en alguns indrets de la Riba encara avui, és relativament habitual tenir-les al carrer. Als pobles, els veïns, de manera força espontània, sempre han tingut cura dels testos i dels parterres que hi havia al carrer.

A la Riba el repartiment de flors i plantes es podria classificar en vegetació salvatge, flora natural - més o menys domesticada - particular de funció pública i la municipal més o menys repartida arreu.

En alguns indrets, pocs, les plantes agradables neixen de manera espontània però si no es cuiden sovint són devorades per altres de més agressives, per aquest motiu les plantes posades en testos i parterres si bé mostren un senyal de domini a l’inrevés de les que neixen lliures al camp, són normalment vetllades amb cura i delicadesa.

Avui aquest costum encara perdura i tant les plantes com els arbres compleixen amb tota naturalitat la funció de continuïtat que permet no oblidar els nostres orígens en mig d’una natura cada vegada més allunyada.

És fàcil recordar carrers amb tot un seguit de testos tocant gairebé els uns amb els altres degudament arrenglerats, pintats de vermell, verd o blau i arrecerats a les parets de les cases. A la Ràpita hom té el record de haver-hi vist sempre el verd de la natura i el mateix es podia dir de Cap de Riba, al carrer del Clavell i al del Tigre crec recordar torretes diverses, sense oblidar els arbres que han recorregut i recorren el llarg de la Costa, han fet ombra a la Plaça Major, la del Torres o la del Pont.

Cal insistir que el costum de les torretes sense haver-se perdut definitivament ha quedat aïllat a reductes ben concrets, és un moment crític per les plantes, els testos són objectes de regal que cal cuidar i normalment acaben malament, a les cases i als pisos els gerros han guanyat la batalla d’una manera gairebé definitiva. Una flor o un pom de flors degudament tallat i posat amb gràcia en un gerro, malgrat ser un conjunt condemnat a mort per no dir que gairebé difunt, adorna molt i dona una sensació de detall cuidat encara que sigui només per uns dies, mentre que una planta necessita terra, aigua, cura de les arrels, buscar-li un indret apropiat, vaja una feinada primitiva que cal depurar per que esdevingui ornamental.

Amb tot, sempre és molt més agradable passejar per un carrer on en un racó o altra, unes testos amb flors o plantes, relativament ben cuidats, et recorden que allí hi ha vida i no només vegetal. 

L’amic Josep Gomà-Camps Reboltós va tenir la delicadesa d’obsequiar-me el 23 d’abril amb un llibre esplèndid El paper de la Riba dins el primer clúster industrial català: Gomà-Camps (1758-2008).Editat per aquest grup empresarial amb motiu del 250 aniversari de l’escriptura fundacional de l’empresa paperera a la Riba.

Es tracta d’un llibre per mirar, llegir, remirar, rellegir i encara tornar-ho a fer en diverses ocasions i periòdicament, no pas per la dificultat o complexitat dels textos de Ramon Gavarró i Ramon Balasch, o per establir-hi un duel dialèctic entre l’escriptura i les nombroses fotografies, algunes d’elles inèdites i totes prou interessants, sinó que cal rellegir-lo per aprendre, recordar i mirar al futur. 

Aquestes planes preserven la memòria de 10 generacions d’una nissaga que s’ha dedicat de manera ininterrompuda a la fabricació del paper, motiu prou important en ell mateix, però fa quelcom més, posa en suport àgil, clar i entenedor els darrers 250 anys de la Riba i de bona part de la seva gent. Poques, per no dir cap, deuen ser les famílies de ribetans o ribetanes, on un o diversos dels seus membres no han treballat o s’han jubilat en un vell molí primer, en una nau després o en qualsevol de les fàbriques del grup paperer.

Llegir aquest llibre ofereix un exercici de coneixement i de divulgació del nostre passat, del passat de la vall del Brugent, de bona part de la vall del Francolí, del passat de la gent, del passat del poble. Diem sovint que la civilització comença quan tenim consciència dels records i aquestes planes transpiren memòria, no pas en el sentit poètic de la paraula, sinó com una clau on analitzant el passat, des del present se’ns envia cap al futur, al cap i a la fi qualsevol futur només és seriós si s’arrela en el passat.

En un moment tant crític com l’actual, aquesta publicació ajuda a reflexionar. Fa veure com durant dos segles i mig, 10 generacions d’una nissaga familiar en el sentit més ampli del terme, han instal·lat a la Riba el seu nucli principal, ampliat posteriorment a altres llocs la producció han generat treball i fet evident que en el controvertit món de l’empresa i l’empresari, si aquest és arrelat a la terra, ens adonem de la persistència en el cànon que no es fuig a la primera sotragada i, cal no oblidar que és el producte del treball el que dona tranquil·litat i genera riquesa substancial.

L’acurada combinació de text i part gràfica permet descodificar, pensar, associar, combinar, comprendre i especialment tenir consciència de la importància de l’esforç del treball establert per 10 generacions de persones que han passat de produir paper de barba i d’escriptura fet a base de draps, cotó, cànem o qualsevol altra fibra aprofitable al molí del Bessó a convertir-lo en una indústria paperera amb un ampli catàleg de productes mercès a una estratègia global. S’han passat d’una fabricació on es parlava de moles, piques i ventanes a una on els pols de producció, l’estratègia i el know how són tant necessaris com imprescindibles.

Fullejant una i altra vegada textos i fotografies és fàcil adonar-se que certes actituds trenquen fins i tot amb els clàssics, destrossant l’afirmació de Cicerò quan escriví: “corren mals temps, els fills han deixat d’obeir als pares...”, trenca amb el mite del Senyor Esteve on més o menys ens diu que l’avi crea, el fill amplia i el net dilapida, Val la pena tornar a considerar que, després del que reflecteix aquest llibre algunes afirmacions, per més venerables que siguin qui les han escrit, trontollen, en tot cas pretenent imitar a Torres i Bages es pot escriure que la Riba serà paperera o no serà.

Quan llegint la premsa o escoltant les notícies cada dia em retorna a la memòria una imatge on caminem sense cap, en direcció a un túnel on al final hi ha una llum i aquesta és la de l’abisme, prendre consciència que des de la Riba, el cognom Gomà, el cognom Camps o tots dos junts i ampliats de 1750 ençà han mostrat passió per la fabricació del paper i per l’empresa creant treball i riquesa, fa pensar que la llum del final del túnel pot ser diferent mercès a la gent emprenedora. És com si la força del Brugent present a tantes planes del llibre impulsés moles i nissaga a seguir treballant, creixent i donant vida.