Del penya-segat estant

Si ens mirem les coses fredament podem concloure que el cicle biològic que permet a un organisme de mantenir-se viu es basa en el sistema input-output, per tant, menjar és l’activitat més important del cicle biològic, la resta, tot i ser importants tenen una categoria inferior i depenen de la primera, cap organisme viu pot mantenir-se sense menjar. 

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Menjar ens dona l’energia necessària per evitar que se’ns col·lapsi el sistema, des que vinguérem de l’Àfrica fins avui ens hem anat adaptant als diversos entorns ecològics, passant de ser eminentment carronyaires a esdevenir consumidors dels aliments més diversos i amb presentacions d’allò més estrambòtiques.

Vist amb  la perspectiva del temps i més enllà de consideracions biològiques i explicacions antropològiques poden considerar que una cosa és tenir menjar i l’altra tenir cuina, per tant, la cuina és un element més dels que ens permet, d’una vegada per totes, intentar ser humans.

A la Riba qui més qui menys tenia o portava alguna terra, fos a hores quan la fàbrica o permetia o per mor d’estar ja jubilat, el record de les parades de regadiu properes al riu i les de secà encara visibles mercès als nombrosos marges de pedra seca no és gens estrany i no cal forçar massa la memòria per recordar-ho amb certa claretat. Val a dir però, que avui, al marge d’algunes hortes - cada vegada menys – amb enciams, tomàquets, cebes i altres verdures portades amb cura i il·lusió per alguns jubilats poc aliment trobaríem conreat a la terra.

(Fotografia de l'autor) 

També seria enormement complicat aconseguir ous de casa o bé un pollastre, un conill o una gallina, com els que tenien la Teresa de cal Vermell, la Maria de ca l’Acnet, el Joan del Talaró o el conill recent espatllat que recollíem alguns diumenges en tornar del toll dels Paperers a cal Benitxo. Aquella carn o aquells ous sorgits d’un corral o es vivia en llibertat vigilada i alimentats més de la natura que no pas de pinso, tenien un gust especial que es veia enormement reforçat si el temps de l’any permetia cuinar-lo a la brasa del foc a terra.

En tot cas a la Riba doncs, al marge de menjar també hi ha cuina amb un plat ben típic anomenat: Cassola ribetana. No és un plat fàcil per mans poc destres, ni lleuger per estómacs esmerlits, aquesta cassola necessita temps per fer-la i fred per gaudir-la, per aquest motiu es cuinava per carnestoltes. Es tracta d’un plat que casa carns com el bé, el porc i la vedella amb la d’aus de corral com la gallina, l’api, el clau, la canyella i el cerfull.

Hem escrit més amunt que l’homínid era bàsicament carronyaire, el foc li va permetre tastar els aliments en un format diferent i seria la domesticació del foc el que el va permetre evolucionar en tots els sentits, el foc donà llum, escalfor, allargà el dia i facilità la socialització el mateix que una bona taula, per tant la cassola ribetana és en ella mateixa un plat d’evolució.

Recepta: (extreta de la publicació Mensual El Brugent, núm. 14, febrer 1981.  2ª època.)