La Riba: Les fotografies
Primer foren emperadors, reis, papes, prínceps,
prohoms i el que s’anomenava ciutadans honrats, si més no presumptament, els
únics que es podien permetre pagar a un Perugino, un Gozzoli, un Van Eyck, un Rafael,
un Rembrant, un Velázquez o Goya que immortalitzés la seva figura i
si calia la de la seva família, però a darreries del segle XIX vingué aquell fotògraf rodamón qui els
dies de fira, mercat o festa major apareixia amb un trípode sobre el que
muntava una caixa miraculosa, on a partir d’una fumarada provocada pel magnesi,
plasmava en una cartolina al pagès auster, al botiguer de casa bona, la nissaga empresarila o la família de la burgesia més o menys benestant.
Les fotografies de família acostumaven a situar les dones assentades en una posició central amb una figura robusta i la mirada rigorosa, els caps de casa gairebé sempre drets als extrems amb posat d’aspecte rígid i formal per completar l’escena envoltats del conjunt de la prole familiar. D’aquesta manera es consagrava el retrat de la família acabalada, destinat a transformar-se, amb el pas del temps, en un valuós cartró de color ocre.
Amb el temps els japonesos decidiren
popularitzar-ho i poc a poc, hom pogué optar triant entre infinites marques a
tenir la pròpia màquina de fotografiar i poder d’aquesta manera immortalitzar
instantànies del llinatge en el sentit més extens durant el bateig del nen, les
noces d’or dels avis, el casament de la nena poc bans de divorciar-se o la simple ocasió d'una instantània accidental.
Però aquestes fotografies que s’anomenaven de família, ben aviat es canviarien per les de persones que sense ser-ho tenien quelcom en comú, la celebració de la confirmació, la colla fent una costellada, l’equip de futbol o un conjunt de persones que s’ajuntaven de manera més o menys coordinada al crit de vinga, va, la fotografia!.
Fins i tot en el cas que la imatge recordés quelcom que va acabar com el rosari de l’aurora, la fotografia, aquestes fotografies, poden aportar quelcom als qui varen estudiar junts algun anys, formaren una colla d’amics, o participaren en algun acte o festa del comú, la fotografia ha esdevingut, en definitiva el testimoni més preuat per donar identitat a un grup en un moment i poder mostrar aquell jo, vaig ser-hi!
*Totes les fotografies d'aquest article són de Jaume Guillamat o extretes de la seva col·lecció.
technorati tags: fotografia , familia , peruggino , gozzoli , rafael , rembrant , velazquez , goya , van eyck
La Riba: Àrees devocionals i allò que hem perdut
En tots els imaginaris col·lectius i en qualsevol societat les àrees devocionals i els espais de culte, sigui a partir de la religiositat oficial o de la popular han ultrapassat l’especificitat de la creença personal per convertir-se en llocs de referència.
(Fotografia Jaume Guillamat)
L’església, l’ermita o el santuari acostumen a estar vinculats a fets i esdeveniments arrelats a l’imaginari col·lectiu d’una manera que acostuma a anar molt més enllà de la percepció estrictament religiosa integrant-se amb tota normalitat en l’espai que es considera col·lectiu. Lamentablement però, en el cas de
En
el cas de
(fotografia de l'autor)
A
Tampoc
l’ermita de Gràcia al Campament ha mantingut un arrelament popular,
probablement per no trobar-se emmarcada dins la tradició de la llegenda de les
verges trobades o aparegudes en el mateix terme que acaben convertint-se en un
símbol d’identitat local i, en tot cas, aquesta funció que li podria correspondre
a l’ermita de
Dissortadament el temps, la deixadesa, l’evolució del ferrocarril i el comportament irracional de la història al llarg dels més diversos enfrontaments bèl·lics han evitat poder gaudir al poble de restes més notables. No tenim aquella primera font baptismal que estalviava travessar el riu per complir amb el sagrament del baptisme als nou nats.
(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)
No
disposem de la imatge originaria d’alabastre de
(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)
Resulta curiós observar com la civilització cristiana ha estat respecte de la història el que les àries a l’opera, l’element que les fa perdurar. El seu impacte ha estat social i individualment tan important que, segurament sense ser-ne plenament conscients, són molts el detalls de la vida que ens venen marcats pel costum cristià però al mateix temps, certs comportaments, actituds i predisposicions prepotents d’alguns sectors, han fet que el vandalisme irracional l’hagi tingut de punt de mira amb la pretensió de destruir no tant sols la imatge i el símbol sinó que ha pretès fer oblidar un sentiment o si es vol l’argument que porta implícita tot un seguit de valors.
(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)
Així
aquestes línies serveixen per recordar realitats del passat i l’evolució del
temps. Les restes destruïdes mereixen ser restituïdes i si això no és possible,
almenys, recordades. Ni el retaule de l’altar major amb Sant Nicolau, Sant
Andreu, els copatrons i altres sants, ni el retaule lateral posat sota
l’advocació del Sagrat Cor, ni cap de les restes citades apareixen destacades en
cap història general de l’art, però no per ser menys cèlebres convé que
desapareguin del nostre record, per això parlem d’allò que ha existit i quan no
ha perdurat, resulta convenient recordar i tenir ben present que massa sovint la
destrucció ha estat motivada per la intolerància.
technorati tags: La Riba , Alt Camp , església , sant Nicolau , sant Abdón i sant Senén , ermita de Gràcia
Del penya-segat estant
Reus, 26 de setembre de 1961.
