Del penya-segat estant

                                 (fotografia cedida per  M. Carme Ribé Mercader)

Avis i avies es trobaven a l’antic ajuntament  o a la plaça Major per traslladar-se amb el seu acompanyant i algunes autoritats cap a l’església. Aquest dia i en aquesta hora, fos a la plaça, a missa o a l’acte més institucional, les cares eren proporcionals a l’edat del participant, contents els homenatjats, riallers els acompanyants més joves i no pas lleganyosos però prou  adormits els qui havien aprofitat el ball de nit i alguna estona posterior.

                                       (fotografia cedida per Jaume Guillamat) 

La sortida d’ofici, a la plaça no feia massa de bon esperar, no és que la plaça Major sigui una plaça solemne, si exceptuem el nom, però ni els plataners rebaixaven massa la temperatura d’un migdia d’estiu i si ho feien, era al costat de l’ombra on hi havia una estesa de cadires plegables de fusta  reservades als protagonistes de la festa.

Mentre, dins l’església la missa anava fent via, com una nau que navega en un mar de música ofert per la coral, però amb tanta gent i la calor penetrant permetia fins el punt de poder escoltar suaument un cert ritme de ventalls entre la penombra eclesial.

Acabada la missa la xarxa de moviments pel carrer Major es convertia aviat en un teixit continu cap a la plaça, cap a l’envelat de cal Jamago on un anys any també s’hi feu l’homenatge i posteriorment cap al nou Casal, construït pausadament.

 

(fotografia cedida per M. Carme Ribé Mercader) 

A la plaça les cadires anaven emplenant-se d’avis i acompanyants, davant d’ells, a l’altra costat les autoritats, mentre la resta del poble es situava com podia al pedrís i pels voltants de la plaça. Al centre es perfilava un espai vuit que fet el silenci semblava com una terra de ningú on intervenien les autoritats d’acord amb el protocol.

Alguns anys, un dels invitats a intervenir, el senyor Nogués iniciava la seva intervenció amb el Galopa cavall, galopa, tocava la fibra amb El plat de fusta d’en Baró i Sureda, deixant caure alguna llàgrima de rigor, per acabar amb un fragment del Ferrer de Tall d’en Pitarra Esmola que esmola, / fes dagues, daguer;/ fes dagues que passin /les malles d'acer.

Tot seguit una de les autoritats foranies i l’alcalde, o a l’inrevés, s’eixugaven discretament la suor, es redreçaven la corbata, dirigien unes paraules als homenatjats, se’ls lliurava un record, durant forces anys foren un plats de ceràmica amb indrets locals i cap a casa a dinar o, en alguns casos, més aviat a recuperar la son perduda.

L’aigua a la Riba no ha donat especialment vida a la terra en forma d’agricultura, l’ha donat a la gent a través dels molins i les fàbriques. Les terres no són especialment planes per afavorir el conreu, malgrat algunes partides ni massa amples ni especialment extenses, més aviat han estat fruit dels marges treballats per la ma de l’home.

El color de l’aigua i els voltants van amb la temporada, marrons i terrosos a l’hivern que es canvien pel verd intens i l’aigua transparent de primavera, voltats de verd a l’estiu, reflectint els ocres a la tardor i amb una bellesa singular tot l’any. L’aigua sigui del riu o de les fonts marquen el paisatge, paraules com gaudir i conservar han de ser sinònims a tota la vall.

Aquesta harmonia s’ha vist però massa sovint trencada per l’aparició de torrentades que  ha modificat el pas del riu, s’ha endut ponts i carreteres i ha deixat al descobert velles piques oblidades. No només han estat les més conegudes de Sant Lluc i Santa Tecla, en tenim constància escrita els segles XVII, XIX i diverses el XX, algunes fins massa recents per poder oblidar.

Sovint deixem plorar el cel i nosaltres escoltem la música però la tardor a la Riba ha estat problemàtica. Hi ha tempestes que es veuen venir, els núvols semblen marcar la seva modulació i configuren un immens capitell que indueix a la  foscor. Es fa difícil en alguns moments contemplar la pluja com s’aboca sobre les branques, baixa per les escales de la Costa, repica contra les pedres i sovint s’acumulen fulles de plataners i agulles de pi al voltant dels embornals que de tant en tant cal desembussar.

 (Fotografia Jaume Guillamat)

La pluja en principi purifica com el foc però a la Riba, sovint mortifica, no esbandeix ni els mals pensaments, ni et deixa net,  ni porta paraules noves. A saber d’on prové aquesta i agua que destrossa, de quin mar, llac o altra indret ha estat absorbida, evaporada i xuclada. Quan l’aigua és pluja porta tots els gustos i paraules del mon, olor de canyella, d’herba fresca i fusta mullada però quan és torrentada és com la llàgrima del ferit barrejada amb fang i tot allò que arrastra de qui sap a on,  tot desbordant i inundant allò que no convé.

(Fotografia Jaume Guillamat)

En aquests casos l’aigua desbocada pren el camí que vol i l’home ha de fer-hi el que pot doncs el llit del riu no la conté i quan ha estat ocupat per l’aparent civilització poc raonada o per la necessitat, el riu no té miraments, torna a la mare i, com és ben sabut, el riu fa baixada.

La pluja en canvi si és raonablement ordenada posa en ordre els ions i permet a l’aigua del Brugent, un riu no excessivament humanitzat que s’enfonsi als tolls portant bellesa a la natura i lleugeresa al pensament.

La Font de Pasqual ha estat la font per excel·lència de Cap de Riba, diverses cases en rebíem l'aigua directament fins l'aixeta sense cap purgatori previ fins no fa pas tants anys. El camí que hi portava era un sender que ha canviat per convertir-se en caminal. Un canvi, a millor per transitar-hi quan la malvestat del foc ho fa necessari però, a pitjor per passejar-hi tot gestionant els pensaments.

Pujant pel Coster la Pedra Plana era un dels pocs indrets des on es podia veure part de la vall del Brugent, a partir d’aquest punt el camí esdevenia un senderó irregular i estret que pujava en pendent suau per entre mig de parades, la majoria d’ametllers i oliveres aleshores perdudes però vives i avui cremades persistentment. Això ha fet que en ambdós costats els marges siguin prou nets i haguem d'escriure que les parades han estat endreçades pel foc, per tant, durant força temps, la vista no es perdrà entre pins ni rostolls fins que passi el temps i tot torni a verdejar.

Es evident que en la vida hi ha coses importants, però tenir un racó proper on perdre’t abans de prendre una decisió, quan tot és a punt d’anar-se’n a orris o per amagar-se i llegir relaxadament a Ferreter, Vicent Andrés Estellés, Margarit, Alzamora, Llavina o divertir-se amb algun volum de la poesia visual de Brossa, fer això és una d’aquelles necessitats imprescindibles a la vida. Proveu-ho, en el vostre racó preferit i us servirà per ratificar la certesa d’aquesta afirmació.

L’aigua de la Font de Pasqual no és un artifici, com la de la Cadireta o la Font de la Riba, és una deu natural i, com poques, de lectura obligatòria mercès al plafó que encara es conserva recordant la definició que en feu el geògraf reusenc Josep Iglésies en uns versos simples i dúctils com la fluïdesa de la vida quan troba el camí per representar-se ella mateixa. Aquest versos són encara avui una veritat que, de moment, ens acompanya sense estroncar-se.

Arribar a la font de Pasqual, seure al pedrís, escoltar el borbolleig de l’aigua a la pica, era com retrobar una bella amant perduda i evocada, era com un poema rotund, amb una maduresa totalment contrària al decaïment i plena de motius per gaudir de la seva existència. Vaig tornar-hi la setmana passada, no hi havia estat des del darrer foc, encara no fa un any. El terra polsós i dur, sense un sol arbre per apaivagar el bat de sol, ja no va semblar el lloc per anar-hi a llegir, ni anar-hi acompanyat pretenent collir algun fruit presumptament prohibit com fa anys.

Ara, ni l'olor, ni el verd, gairebé ni l'aigua embriaga, algú l'ha pres absurdament, sense cap mena de raó mentre érem fora.