Fa uns dies escrivia de l’estada a la capital de la Lombardia, Milan, i feia referència a l’agradable sorpresa que suposà la visita a la pinacoteca de Brera i l’enorme interès que desperten bona part dels seus originals.

Són diversos els autors que reivindiquen molt encertadament a Giotto (1266-1337) com un dels grans. Sthendal mateix, a la seva Història de la Pintura en Italia, escriu que al marge de ser el mestre de tota la resta de pintors italians fou el primer que despertà el geni de la pintura. Probablement, amb aquestes paraules, Sthendal també ens diu que fou el primer pintor que captà el volum, abandonant el gòtic per inaugurar el renaixement. De la mateixa manera Mantegna inaugura una nova manera de presentar a Crist jacent.

Crec que és també Sthendal qui escrigué que considerem genis de la literatura universal a Bocaccio i Petrarca per dues obres, el Decameron i el Cançoner, però explica que cap d’ells les consideraven el millor de la seva producció, és a dir, el primer no estava precisament content dels contes que hi explica i el segon no apreciava gaire els versos continguts al Cançoner.

Mantegna va morir l’any 1506, als 75 anys, sent un pintor de prestigi al mateix temps que un gran humanista. Al seu taller es va trobar arraconat un quadre que no havia estat fruit de cap encàrrec ni sembla que anés destinat a cap comprador. Aquesta tela fou batejada com Cristo in scurto. Avui la coneixem popularment com Crist mort o, segons el catàleg de la pinacoteca, com Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

Malgrat tot és un quadre molt especial, ho és reproduït en qualsevol format, però al seu davant, en la distancia curta, sembla molt més misteriós. El cos de Crist és pesat com una estàtua i fred com la mateixa làpida sobre la que reposa. Els estigmes de la Creu semblen dirigir-se d’una manera sorprenent als ulls de l’espectador, el cos és tractat amb cura i els plecs del llençol s’emmotllen acuradament al relleu de les cames i l’entrecuix amb un realisme sorprenent, generant la sensació de poder arribar a Crist a través del quadre.

El rostre de Crist, tranquil, alleugerit de qualsevol turment i relaxat contrasta amb les fisonomies adolorides del a Verge Maria, Sant Joan i la Magdalena que ploren la mort. Mantenga no pinta una escena, pinta una perspectiva, és plenament conscient que després del Divendres de Passió bé el Diumenge de Gloria.Probablement mai sabrem si es tracta realment d’una obra oblidada i que anà treballant a estones o bé és d’una mena de testament magistral que servís per excitar la imaginació de pintors posteriors com Giotto ajudà a despertar els genis del renaixement.

Bona part d'antropòlegs, etnòlegs i folkloristes del país estàn d’acord que els mites neixen del poble, hi viuen i en són part essencial. Així doncs la immensa majoria de pobles del país tenen les seves festes amb diversos elements mitològics com a peça clau del elements festius.

Els gegants en són uns dels bàsics i fonamentals. Els seus inicis cal buscar-los en la mitologia grega quan Gea, la Terra, en veure vençuts els Titans va incitar als Gegants a lluitar contra Zeus. A partir d’aquí lligats a l’imaginari col·lectiu de cada cultura i de cada poble han anat bastint sovint un entramat social força dens.

A bona part de les societats aquestes criatures tenen aparença humana, mida sobrenatural i una força extrema que els permet dur a terme fets prodigiosos, exemplars o memorables sigui per inspirar terror o simpatia tot i que, probablement, els fets que se’ls hi atribueixen siguin poc objectius, exagerats i amb poques possibilitats d’esdevenir certs.

Amb tot, aquests actes, serveixen per donar resposta a preguntes essencialistes o a conflictes vinculats normalment a fets polítics o religiosos quan no a les dues coses al mateix temps. Els mites sempre fan referència a quelcom que és més enllà de la realitat objectivable, empírica i demostrable però, malgrat tot, el seu comportament permet al conjunt de la societat donar respostes, trobar explicacions i mantenir un esperit que, transmès generació a generació, forma part de la tradició.

Passejant per la Piazza del Duomo de Messina trobem dues de les mostres més importants de les seves festes i tradicions. L’esdeveniment més significatiu és du a terme el dia de la Mare de Déu d’Agost quan celebren la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta. La Vara és una peça d'juns quinze metres d’alt, plena d’elements que es mouen al mateix temps recordant el viatge que feu l’anima de la Verge Maria pels 7 Cels abans de trobar-se novament amb seu fill.

En un principi aquesta representació era formada per una piràmide de 150 persones entre adults, joves i nens, els quals sobre una plataforma mòbil sortien, any darrera any, en la processó votiva. Nombrosos accidents ocorreguts al llarg de la processó pels carrers de Messina feren substituir la presència humana per estàtues i altres elements representatius. Actualment la Vara és arrastrada per una munió de fidels que, descalços, recorren els carrers de la ciutat acompanyats de cors, oracions i nombrosos aplaudiments del públic fins tornar a la plaça de la Catedral.

Davant la Vara hi ha instal·lats Mata i Grifó, dos gegants que l'acompanyen però també recorren la ciutat durant els 3 dies anteriors a la Festa Gran. Les llegendes sobre els seu origen són diverses, per alguns són els fundadors de Messina, per altres Mata era una jove de Messina qui va enamorar un guerrer sarraí aconseguint que abandonés la seva vida cruel i ferotge vinculada a una creença perversa i abracés el cristianisme.

Una vegada més es mostra com totes les societats necessiten consolidar i reforçar els seus vincles de pertinença a partir de fets i creences, que és assumir com la història i la religió són els puntals de la nostra civilització. Els cicles que giren entorn del naixement i mort del Senyor, son la base d’un sistema en el qual, més enllà de qualsevol apunt simplement mitològic, el nostre marc social ha anat agafant cos. És el cristianisme qui precisament fa evolucionar la figura del gegant procedent de les cultures grecoromanes i l’immortalitza en les processons de Corpus Christi.

El Renaixement va manifestar tota la seva força expressant-se d’una manera global en tots els terrenys on l’home en sentia necessitat. El mon de l’escultura i la pintura va recuperar la mitologia clàssica i, a partir d’aquell moment, aquesta ja romandria sempre present d’una manera més o menys directa al llarg de tots els temps.

       (El naixement de Venus, 1484. Botticelli. Galleria Uffici, Florencia)

Danae, Leda, Bacus, Aracné, han estat representats per Klimt, Dalí, Goya, Velázquez i tants altres però segurament la figura de Venus és una de les que ha estat més present al llarg de totes les èpoques i en qualsevol dels episodis de la seva pròpia mitologia. 

   (Venus del mirall, 1648 c. Velázquez. National Gallery, Londres)    

Probablement, el Naixement de Venus de Botticelli, la Venus d’Urbino de Tiziano, La Venus, Vulcà i Mart de Tintoretto, la Venus del mirall de Velázquez, la Venus Anadiomena d’Ingres, són referents que hom té en el seu imaginari i han estat representades combinant mestratge, color i els estils més diversos.

    (Venus frígida, 1614. Rubens. Koninklijk Museum, Amberes)

 (Venus de Willendorf 24-20.000 A.C) 

Probablement, resulta complicat poder veure en cap de les dues la imatge clàssica de la bellesa representada per nombroses fèmines de ventres rodons, pits regulars, mirada altiva i tantes altres característiques que respecten l’ordre, la raó, la proporció i l’equilibri.

    (El naixement de Venus, 1740. Boucher, col. privada)  

Segurament que Venus com les de Cranach, Boucher, Reynolds, Fragonard, Renoir o Modigliani han inquietat i seduït molt més a l’observador que no pas aquesta de Rubens, captada en un moment de fredor i melancòlica d’una eterna durada.

Per Rubens no sembla pas que la primavera sigui propera, ni que la figura del sàtir amb la fruita cridi a escenes d’amor. En definitiva, no sembla que Venus estigui disposada a fer de Venus. En aquesta obra de Rubens el concepte transcendent de la deessa ha canviat, allunya el mite i incorpora imatges que transporten a llocs freds i prou oposats al discutible concepte de la realitat que ens tenen acostumats altres versions.

Venus, pot jugar meravellosament amb els equívocs, té múltiples lectures i els artistes deixen en les seves diverses representacions camins de dubte respecte a la realitat. Tiziano. amb la Venus d’Urbino. i Velázquez amb la del Mirall fan malabars, aprofiten la recreació d’un espai mitològic per incorporar la realitat - mostrant a Eleonor de Gonzaga i qui sap si a la Calderona - en una plena, relaxada i eròtica nuesa íntima.

         (Venus d'Urbino, 1538 Tiziano. Galeria dels Uffici, Florència)

Sovint tenim una imatge de Milan excessivament vinculada a la moda i el comerç, identificant la capital de la Lombardia més a centre de negocis que no pas a una destinació de turisme cultural. No es pot comparar a Roma, Florència o Nàpols però disposa de prous atractius com per fer-hi una estada de 4 o 5 dies.

A Milan hi ha una important coexistència d’estils i èpoques que val la pena observar. Des de les vies d’aigua  que queden dels antics canals que travessaven la ciutat, fins els arcs de la Loggia dei Mercanti, passant esglésies com la de Sant’Ambrogio o il Duomo.

Tampoc es pot oblidar la ciutat renaixentista que explota la memòria de Leonardo al Cenacolo del convent de Santa Maria delle Gracie, ni l’imponent castell dels Sforza, avui convertit en un centre polivalent seu d’acadèmies i diversos museus on imploren el nom de Miquel Àngel a partir de la Pieta Rondanini.

Entre les descobertes milaneses, per aquell que no hi tingui cap reticència, cal visitar el Cementiri. El cementiri de Milan no te res a veure amb els cementiris-jardins centre europeus o nòrdics als que m’he referit en algun altra article. El cementiri de Milan és un enorme conjunt, complex i heterogeni, de panteons, nínxols i altres elements funeraris on cada racó és una lliçó d’història, de filosofia, de mentalitat, de comportament humà i de l’evolució de la tradició italiana, tant a nivell global com personal de les famílies que hi tenen sebollits els seus familiars.

Hi ha també un Milan modern, cosmopolita, amb tot un seguit de fires que abraça els sectors més diversos i carrers com Sant' Andrea, Montenapoleone o Spiga patrimoni de les firmes que han fet de la ciutat un dels primers centres de la moda europea. Però el cor de la ciutat és la plaça del Duomo, la imatge de les agulles de la catedral pujant al cel és força gratificant, tot i que el sol d’agost fa que l’esplendor del marbre de la façana es confongui amb un cel més blanc que blau.

Al costat de la plaça del Duomo hi ha els corredors de les Galeries Vittorio Emanuele, unes galeries del s. XIX, exactament iguals a les de Roma o Nàpols. Amb paviments polidíssims i voltes de ferro i vidre sempre plens de gent que ofereixen un primer contacte amb el comerç, els cafès i els restaurants de la ciutat. Les botigues son majoritàriament joieries, llibreries i objectes diversos, tant de factura clàssica com contemporània, amb uns preus només assumibles per turistes russos o targes de crèdit prou farcides.

Creuant la galeria es fa cap a una petita plaça presidida per una estàtua de Leonardo i la façana d’un teatre fundat el S. XVIII, que des d’aquell mateix moment ha estat lloc de referència per la lírica, és el Teatre de la Scala.

Darrera mateix hi ha la zona de Brera, un barri interessant on hi tenen la seu el Corriere della Sera, l’església de San Marco, el Teatro Piccolo i l’Academia de Belles Arts, amb la pinacoteca de Brera i obres tant representatives com les Noces de la Verge de Rafael, el Petó de Francesco Hayez o el conegut escorzo de Mantegna anomenat Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

No gaire lluny, a la via Manzoni hi ha el museu de l’aristòcrata Poldi-Pezzoli, al palau que fou de la seva propietat dins la col·lecció hi destaca notablement el Ritratto di Dama del pin­tor renaixentista Antonio di Po­llaiolo (1431-1498).

Una mica més enllà i vora el corso Montenapoleo­neo es pot passejar gaudint d’uns aparadors amb propostes en alguns casos arriscades, en altres seductores però en tot cas veient sempre obres de genis aparentment molt més terrenals que signen Armani, Gucci, Moschino o Dolce & Gabanna.

La literatura i la taula milaneses fan un bon maridatge a la trattoria Bagutta, un indret on per iniciativa de l’escriptor Ricardo Bacche­lli es convoca des de 1927 el principal premi literari italià, amb guardonats tant brillants com Indro Monta­nelli o Italo Calvino. Desconec com s’hi menja però, en tot cas, fa gràcia prendre quelcom en el mateix lloc on es reunien autors como Luigi Pirandello o Giova­ni Papini.

En definitiva, Milan és una ciutat que ha canviat les armes del Sforza per les màquines de la seva industria i els llenç o les fustes pintades per Mantegna i Bronzino pels volums tèxtils de Gucci o Moschino.