Del penya-segat estant

A qualsevol indret del mon, per petit que sigui, les places imprimeixen caràcter. La plaça del mercat, de l’església, de l’estació o la plaça major serveixen a les ciutats i al poder com nus de comunicacions, punt de trobada per establir relacions socials, com a zones d’instrucció i propaganda o per crear nous espais urbans.

          (Antic Berlín est des la finestra de l'hotel a Alexanderplatz)

És obvi que algunes places, pensades i planificades en despatxos, han acabat sent quelcom diferent pel que havien estat destinades però a Berlín hi ha dues places que sent dibuixades en un estudi han esdevingut singulars i proven que els espais oberts no formen només part dels edificis que els envolten sinó que sorgeixen al seu redós.

L’Alexander Platz és la plaça més gran de Berlín, relativament coneguda per la novel·la d’Alfred Doblin Berlín Alexanderplatz, adoptada pel cinema l’any 1931 i on el 4 de novembre de 1989 una munió de manifestants declararen la fi de la RDA.

Encara avui, bona part dels seus edificis recorden l’urbanisme sobri del dirigisme soviètic. Només dos edificis, el Berolinahaus i l’Alexaderhaus, són de 1932, la resta foren projectats per buròcrates diversos que l’anaren transformant fins els darrers anys 60. Probablement és la zona que més recorda el passat més immediat de la postguerra mundial. Aquesta plaça és un punt de referència amb nombroses tangents viàries a tots nivells: suburbana, a ras de terra i elevat, fins algunes travessen edificis com el pas pel Centrum Warenhous. El Haus des Lehers mostra una pintura mural de Walter Womaka titulada La vida real del socialisme.

En aquesta mateixa plaça hi ha el rellotge universal i la font de l’Amistat dels Pobles, un títol molt propagandístic però ben poc apropiat per la realitat de tants anys. Resulta complicat entendre si el petit Manhattan planificat per aquesta plaça és una realitat o bé a quedat paralitzat pels esdeveniments. En tot cas hi ha l’hotel més alt de la ciutat, avui d’una cadena internacional prou coneguda.

Ben diferent és la Postdamerplatz. Probablement no és ni tant sols una plaça, és més aviat una indret completament diferent a la resta de Berlín. Aquest espai que formava part de la franja de la mort del Mur s’ha convertit en una ciutat dins la ciutat amb grans hotels, sales musicals, el museu del cinema, restaurants, dos complexes com el Sony, totalment de vidre i acer, el Daimler-Chrysler Area i tot envoltat d’edificis totalment eclèctics signats per Richard Rogers, Arata Isozaki, Hans Kollhoff o Rafael Moneo.

És, en definitiva, un espai que ha passat de ser on anaven els turistes a fotografiar el no res per esdevenir un indret on es fotografia tot. Aquí s’organitzà l’any 1997, amb l’excusa del cobriment d’aigües dels dos primers edificis, un “happening” on Daniel Baremboim posà en moviment 19 gegants d’acer, Ballett der Kräne (ballet de les grues)  al ritme de la música de la novena simfonia de Beethoven.

Normalment quan hom viatja sap que París és la vella Lutetia, Londres arrenca de l’antiga Londinium, Vienna fou capital de la Pannonia romana i posteriorment residència oficials dels Habsburg.  En aquesta línia es podria anar citant ciutats que amb més o menys sort claven les seves arrels en un passat esplendorós. 

Berlín és diferent, aquesta ciutat et porta a l’imaginari conceptes majoritàriament de la primera meitat del s. XX com cabaret, kaiser, mur, sirenes, bombardeigs, crema de llibres i guerra, sigui amb uniforme prusià o nacional socialista. En l’apartat de noms si venen a la memòria Einstein, Brech, Gropius, Mendelsohn, Humbold o Siemens, també ho fan Hitler, Himmler, Goebbels o Speer.

             (El sr. Humboldt i jo. Ell és el gran)

Resulta curiós veure com en poc més de dos-cents anys, un petit territori medieval, totalment secundari vora el riu Spree, propietat del gran elector, el Margrabe de Brandemburg i gairebé indiferent (tant per les nissagues Wittelsbach com pels Louxemburg, com finalment pels Hohenzoller), ha esdevingut una ciutat dinàmica, desenfadada i encantadora, havent superat el trauma de ser l’epicentre de dues guerres mundials amb tot el que això comporta.En realitat és a partir del segle XVII quan Berlín esdevé capital, primer del regne i després imperi de Prusia. És ben cert que en temps de Frederic el Gran començà a prendre relleu, però ni ell ni cap dels membres de la família Hohenzollern optaren per instal·lar-hi la seva residència, preferiren fer-ho a Postdam. 

Berlín es començà a fortificar per evitar una repetició desastrosa del que havia passat durant la Guerra dels Trenta Anys. Travessaren el riu, urbanitzaren amb palaus i jardins el que seria el futur Tiergarten i a la zona de l’actual Friederichstrassen s’hi instal·laren els gremis. A partir del s. XVIII, amb la il·lustració, s'uneixen els diversos territoris en un topònim principal configurant el que seria pròpiament la ciutat de Berlín. S'inaugura l'opera, la biblioteca real, es creen les acadèmies de ciències i lletres, s'obre la porta de Brandemburg i s'uneix Berlín i Portdam a través de la primera carretera amb llambordes de tota Prusia. Es posa en servei la màquina de vapor i tot just iniciat el segle XIX l’antiga plaça del Mercat pren el nom d’Alexanderplatz, commemorant la visita del tsar Alexandre I a la ciutat.   

És aquest segle quan apareixen els primers tramvies sobre riells amb tracció animal, quan Guillem I esdevé Kaiser de l’Alemanya i Otto von Bismark canceller, Berlín es preparada per esdevenir la capital de Prusia augmentant la seva població i avançant en tots els sentits. Es construeix el Reichstag, es fa la primera projecció de cinema i tot just començat el segle XX, l’any 1902, s’inaugura el primer metro que junt al ferrocarril i els tramvies fa que disposi d'un dels sistemes de transport amb major capacitat de tot el mon.

La obertura del canal Teltow connectarà la ciutat amb les rutes fluvials i esdevindrà el major port interior d’Europa. És d’aquesta època quan els grans magatzem KaDeWe sedueixen amb nous productes i la societat Kaiser Guillem pel foment de les ciències uneix tots els instituts d’investigació fent de la ciutat una referència internacional que perdura amb el nom actual de Societat Max Plank.

              

La dues guerres mundials provocaran una aturada i uns anys molt durs. Són els anys coneguts com la República de Weimar, es produeix la hiperinflació, es crema el Reichstag, Hitler accedeix al poder, Goebbels convoca la guerra total des del palau d’esports i com a conseqüència dels bombardeigs la ciutat és gairebé enrunada en la seva totalitat. Serà esquarterada en 4 zones en acabar la guerra per ser finalment dividida per un mur tant físic com psíquic que no desapareix fins 1989.

Amb la reunificació es van superant tots els llasts econòmics i socials, es torna a urbanitzar i reconstruir la zona est, convertint l’àrea de la Postdamer Platz i Leipziger Platz en un indret on treballen els arquitectes més coneguts. Es reforma el Reichstag, es torna a obrir l’Alte Nationalgalerie, el Museu Bode i tot el conjunt de l’illa dels Museus, amb emblemes com el cap de Nerfertiti i el meravellós Pergamon QUE esdevenen Patrimoni de la Humanitat, amb un projecte global que s’ha de completar definitivament l’any 2015.

Vist en la distància, malgrat les desgràcies històriques a que estat sotmesa, tant la ciutat de Berlín com probablement tota la República Federal en conjunt, no s’ha deixat portar per la desesperació ni el cofoisme. Ha rebut ajuts molt importants però la seva estructura mental i organitzativa li ha permès seguir sent una ciutat capdavantera i junt a Múnic esdevenir motor de la federació i en bona mesura d’Europa.

Segons sembla el temple de Debod formava part d’una ruta de santuaris dedicats a la deessa Isis, tot i que en aquest temple a qui s’adorava era al deu Amon, doncs és aquest deu qui apareix als relleus amb escenes rituals i  les referències epigràfiques, interpretades ja per Champollion.

El concepte de Temple a l’antic Egipte era diferent al que es té actualment. Un temple egipci no era un lloc estrictament de peregrinació i adoració pública. El faraó l’erigia, en primer lloc,  com un altar dedicat a la divinitat i en segon terme com un monument a ell mateix. El poble no podia accedir a certes partes de l’edifici reservades als sacerdots per guardar-lo de qualsevol impuresa exterior que pogués atenuar el caire diví o incitar la divinitat a allunyar-se del lloc.

 

El santuari era una expressió simbòlica del Cosmos i reproduïa el moment del primer dia de la creació a partir de la celebració de diversos rituals de permanència i la renovació de la creació original de la vida tant dels deus, com dels homes i de tot allò existent al cel i la terra. Així doncs el temple era el lloc de residència de la divinitat.

La UNESCO feu l’any 1959 una crida per la salvaguarda dels monuments de la Baixa Nubia que havien de quedar negats per la construcció del llac artificial d’Assuan. Quatre temples serien regalats als països que col·laboraren en la salvaguarda de la riquesa arqueològica d’aquesta manera el Temple de Debod arribà a l’estat espanyol.

L’estudi d’aquest temple però, fou dut terme pels mateixos egipcis i una missió arqueològica procedent de Polònia. Seria desmuntat precipitadament, pedra a pedra quedant les restes davant la ciutat d’Asuan l’any 1961 i no seria fins abril de 1970 que s’embalaren les restes i arribarien a Madrid el mes de juny del mateix any.

Lamentablement amb les restes només s’adjuntà uns croquis, una col·lecció de fotografies i una numeració dels blocs, bona part incorrecta. això feu  molt complexa les tasques de reconstrucció. Finalment a la muntanya del Príncipe Pio, diverses vegades pintada per Goya, és on, al final, els deus egipcis han estat instal·lats per mirar la ciutat i a ells els miren de reull l’Almudena i  San Francisco El Grande, tot proper al Mazanares i ben allunyat de Nil en tots els sentits.  

                

Es tracta d’un complex lúdic, artístic i científic envoltat per edificis clarament contemporanis que encapçala una nova imatge urbanística de la ciutat. L’Ombracle és una passeig cobert per un túnel transparent i enjardinat amb espècies totes elles mediterrànies. Davant hi ha l’Hemisfèric, simbolitzant un ull obert al mon de l’astronomia. Al seu interior hi ha el planetari.

A pocs metre el Museu de les Ciències, un museu amb un lema molt suggerent “prohibit no tocar, no pensar, no sentir”. L’edifici és una estructura d’arcs de formigó i vidre amb una escultura a l’entrada representant l’estructura de l’ADN. El seu interior té espais dedicats al joc, el descobriment i l’experimentació. Nombroses cabines reprodueixen teories físiques i si al Pantheón de París, fa gràcia veure-hi el Pèndul de Foucault a València te l’expliquen.

Un altra gran edifici és l’Oceanogràfic, un centre marítim immens on entre túnels, passadissos, peixeres i vitrines, tens la impressió de trobar-te submergit al fons del mar i tenir a l’abast de la teva ma els habitants de qualsevol ecosistema del planeta. Les exhibicions dels dofins, lleons i taurons són les més buscades, però si et curiós i t’allunyes del comportament del ramat pots veure com menja un llenguado, com canten les belugues o passar una bona estona dins l’esfera gegant habitada per aus, plantes, tortugues i peixos on la gent hi para molt poca atenció.

Finalment junt al complex hi al centre de les Arts, un espai dedicat a les arts escèniques. Allí passeges entre arcs i voltes futuristes mentre admires als teus peus un fantàstic llac artificial.

Per primera vegada he trobat una ciutat on la modernitat serveix de reclam i el gòtic esplèndid del casc antic, museus com el de Belles Arts O L’IVAM són un complement a una visita força interessant, però el que m'hagrada més destacar és que, per primera vegada en la meva via, en una ciutat del mon he vist a les cartelleres d'anuncis, invitacions a les biblioteques.