Del penya-segat estant

Molts son els temes i els llocs que ens fascinen a qui ens agrada viatjar i probablement pel misteri, per la grandiositat, per les imatges cinematogràfiques, per les fotografies i els reportatges, l’Egipte dels faraons és un d’aquells llocs on més aviat o més tard s’acaba fent un salt en el temps per veure, entre altres coses, com s’inclina el sol davant la planura de Gizeh, la darrera de les meravelles de l’antiguitat.

Intentar definir la ciutat de El Caire és pretendre definir la complexitat que representen 7000 anys d’història. És casar la civilització faraònica amb una capital contemporània, és definir un garbuix on al llarg dels darrers dos mil anys  coptes, jueus, musulmans, otomans, francesos, anglesos i egipcis moderns han  creat una ciutat complexa de molts milions d’habitants.

A les afores de El Caire es produeix la inevitable visita a les piràmides, unes piràmides admirades per Herodot, Alexandre el Gran, Napoleó i l’espia-viatger Domènec Badia, més conegut com Ali Bey.

Resulta curiós i sorprenent de camí cap a Gizeh observar com les tres grans piràmides han estat gairebé engolides per la capital. La piràmide de Keops, la del seu germà Kefren i la del fill d’aquest, Mikerinos, són probablement, encara avui, bona part de l’ànima d’Egipte, un Egipte que contrasta entre dunes i edificacions contemporànies, uns espais que han configurat els paisatges dels llibres d’escriptors com Pierre Loti, escenaris de novel·la d’Àgatha Christie o films com Terra de Faraons, de Howard Hawks.

Si es disposa de prou temps, val la pena evitar les excursions amb camell, allunyar-se de la carretera asfaltada i buscar la perspectiva de les 3 grans piràmides que situen Keops, Kefren i Mikerinos com unes peces de trencaclosques que, segons a quin costat et situes, tenen de fons el desert o la ciutat de El Caire. Sigui com sigui, aquest conjunt, tingui o no la pedra calcària amb la que es cobrien les piràmides, segueixen impressionant.

L'Imperi Antic, com gairebé tots els temps, fou un període d’austeritat i ascetisme per alguns mentre unes selectes minories es dedicaven de ple als plaers i altres excessos. Una llegenda recollida el s.V A.C. per Herodot al segon llibre de les seves Històries, es refereix als excessos d’aquest imperi. Segons sembla, un oracle va predir al  faraó Mikerinos, net de Keops i constructor de la tercera piràmide, que només li quedaven sis anys de vida. Segons Herodot, a partir d’aquell dia el faraó feu construir un gran nombre de llànties arreu, i en enfosquir es posava sota d’elles per continuar amb tot tipus de diversions, sense parar ni un sol moment. El propòsit era convertir la nit en dia fins allargar de 6 a 12 anys la vida que li quedava i d’aquesta manera condemnar a l’oracle per mentider.

Malgrat tot aquest hedonisme la vida per la majoria d’egipcis era dura i avorrida. La societat s'havia construït sota una única preocupació: la immortalitat dels faraons. Aparentment costa entendre què portava als ciutadans d’aquell regne a adorar tan fidelment al seu sobirà considerat de natura divina. Probablement, la raó era que a través del rei s’expressava la natura divina de tota la societat i per aquest motiu els egipcis es creien verdaderament la importància de construir una piràmide. Al cap i a la fi és exactament el mateix que succeïa durant l’edat medieval quan en un petit poble d'Europa es construïa una catedral, es servia o s'emprava l’estímul de la fe.

A la planura hi ha el camí que et porta a l’enigmàtica Esfinx de Gizeh, guardiana i protectora de les piràmides. Una figura enterrada i desenterrada de les arenes del desert diverses vegades al llarg de la seva existència. Una figura desproporcionada, esculpidaa la roca, amb cap de faraó i cos de lleó que perdé el nas a l’edat medieval i  té la barba, ben guardada, al British  Museum.

Aquesta esfinx egípcia ha estat model per civilitzacions posteriors, com la grega que afegint-li unes ales i uns pits es dedicà a plantejar enigmes als viatgers i devorar als qui no els resolien. Així doncs passà de guardiana a saltejadora i de protectora a enemiga recurrent. 

Després d'haver reviscut, encara que només fos per unes hores, algunes realitats de fa 5000 anys, després de viatjar per aquest mon antic, tornar a la carretera i entrar novament a El Caire fou com fer novament un salt de gegant en el temps  sense tornar completament a l’actualitat. 

Com cada any quan s'acosta Sant Jordi el mon editorial fa sentir la seva veu trametent un bon nombre d'invitacions a presentacions de llibres, augmenten notablement les entrevistes a escriptors professionals o esporàdics i, d’un parell o tres d’anys  ençà, van apareixent articles de divulgació o d’opinió sobre el mon dels  e-books.

Alguns detractors d’aquesta tecnologia prediquen la desaparició del llibre en paper prenent com a referent l’e-mail que, ha deixat gairebé en la marginalitat la correspondència tradicional, però es tracta de dues situacions poc comparables. El correu electrònic i els fitxers adjunts donen una immediatesa que no oferien ni el pony-express  del segle XIX ni les actuals empreses de tramesa de correu, siguin públiques o  privades, i per altra banda és poc creïble que qui no ha escrit a mà ho faci  ara electrònicament, per tant, la carta està morint de mort natural.

L’e-book és simplement un esgraó més, un canvi, una nova evolució, dins el mon dels  diversos suports que ha tingut l’escriptura al llarg de la història i com  tots  els suports serà útil o no depenent de les necessitats de cada moment. El  suport en que la lletra s’ha presentat a la societat ha evolucionant amb més o  menys sort i amb més o menys rapidesa al llarg dels anys.

De  les taules de fang mesopotàmiques fins els medis actuals s’ha produït un salt  tecnològic important que ha passat pel papir, el palimsest, el còdex i la  impremta. Dit d’una altra manera, hem de ser conscients que tot s’encadena i  sobre un substrat emergeix, un procés que articula noves necessitats i posa constantment  a prova la nostra capacitat d’evolucionar.

L’e-book és en realitat un simple pas mésde  l’evolució dels diversos suports amb que l’escriptura es presenta a la  societat. Com tots els suports poden ser útils en uns moments i no ser-ho  en altres. Fa anys van començar a aparèixer els diccionaris i les enciclopèdies en  format de disc compacte, i van tenir força èxit fins que, ben aviat, la  relativa socialització d’internet donà accés directe via web a les bases de  dades més importants i serioses del mon actualitzant-se d'una manera gairebé constant.

Quelcom  semblant va succeir amb els atles, dels grans i gruixuts volums que requerien  gairebé de tota la taula del menjador, es va passar al discs compactes i actualment les pàgines web i diversos programes informàtics ofereixen uns sistemes  d’informació geogràfica totalment fiables i tan exactes que han deixat el mon  de la venda d’atles gairebé només pels interessats en la cartografia històrica.

Tot  això ha comportat un canvi, és evident, s’ha deixat de comprar voluminosos diccionaris i àmplies enciclopèdies de les que ocupaven molt d’espai a la prestatgeria (a no ser que esdevinguin un element necessari per fer joc amb les cortines), però difícilment un lector habitual deixarà de comprar un llibre interessant per que l’hagi baixat abans en format pdf a partir de qualsevol cercador. 

Sí que hi ha, en canvi, molta gent que disposa de diverses edicions de llibres  determinats, especialment clàssics, que les gaudeix quan te ganes de llegir, és  a dir, de passar-ho bé amb un llibre a les mans però que a l’hora de treballar opta pel suport informàtic, simplement per la facilitat a l'hora de localitzar certes referències o en altres circumstàncies opta pel llibre electrònic que li facilita la lectura augmentat la mida de la font.

És el mateix que passa amb la música. La gent vertaderament interessada i afeccionada a aquest mon en majúscules, per tant, estic pensant tant en Monteverdi i Wagner com en Pink Floyd o Bruce Springsteen, tenen probablement diverses gravacions procedents de l’origen més divers dels seus grups preferits al mp3, la Pda o l’Ipod de butxaca, però quan volen escoltar - no pas sentir -la música ho fan al seu aparell domèstic, a partir d’una bona gravació i segueixen anant als concerts en directe, com es va al teatre malgrat disposar del text a casa.

Així doncs, potser val més la pena oblidar les pors a les novetats, a les innovacions, als canvis i preocupar-nos més per la qualitat de les  publicacions, preocupar-nos més per fer agafar el gust per la lectura i preocupar-nos més per que les publicacions tinguin un preu raonable d’acord amb la qualitat del seu contingut i no pas en el format que es presenta. Si es fa això, el llibre, sigui en edició de butxaca, amb tapa dura o en e-book seguirà sent tant fonamental com necessari per aprendre, divertir, informar, fer pensar  o simplement gaudir. 

Rodes és una ciutat on han deixat petjada pagans, cristians, musulmans, ortodoxes i jueus. Així doncs, passejant pel barri vell apareixen campanars catòlics,  minarets islàmics, cúpules ortodoxes i una petita sinagoga jueva, convivint, almenys fins ara, sense cap enfrontament fanàtic, Rodes no fa a olor a Bíblia,ni a Alcorà, ni a Torà, Rodes fa olor a turista i cavallers de Sant Joan.

Rodes fou una important potència naval en temps clàssics, aliada dels perses durant les Guerres Mèdiques. El seu període hel·lenístic fou esplèndid, posteriorment seria llargament assetjada pel fill d’un dels generals d’Alexandre el Gran i per celebrar el final del setge i la seva resistència contractaren a Cares de Lindos per aixecar un Colòs de bronze d’uns 30 metres d’alçada a l'entrada del port.

El  més impressionant és que aquest Colòs malgrat haver estat destruït per un  terratrèmol el 227 ac.,  roman a l’illa com un fantasma esdevenint el seu símbol més conegut,  fins el punt, on cap turista ni viatger evita fotografiar-se en un indret a l’entrada del port, on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Però si tornem a la seva història cal recordar que a les torres de les muralles hi penjaren el colors de Venècia, de Gènova, dels Cavallers de l'Ordre de Sant Joan i a partir del segle XVI la dels turcs, posteriorment formaria part de l'Imperi de Mussolini i no seria fins després de la IIª Guerra Mundial que s'incorporaria a la Grècia actual.

La petjada principal és però la de l’ordre dels cavallers de Sant Joan, que en nom de Déu fundaren a Jerusalem, un imperi original, una mena de Iª Internacional Aristocràtica que si ja tenia el favor del Vaticà i de les monarquies feudals europees encara es veuria reforçada amb la desfeta i incorporació de les propietats i diners de la competència: l’ordre del Temple.

Foragitats de Bizanci i de Jerusalem s’establiren a Rodes on, mig monjos mig cavallers, servien  a la fe cristiana i ajudaven als pobres, mentre mostraven un gran amor a la  riquesa fent de pirates, guerrers, banquers, comerciants d’esclaus i purgant les seves desviacions terrenals enviant nombrosos presents al Papa, a l’Emperador  i als principals reis Europeus.

Val a dir que si aquests cavallers oblidaren sovint les seves promeses de caire religiós mantingueren sempre l’estructura i formació militar, la qual cosa els  permetria resistir contra l’amenaça turca fins ben entrat el s. XVI.

El  carrer dels Cavallers marca bona part de la fisonomia de Rodes i passejant-hi s’arriba al Palau del Gran Mestre però abans es passa per l’antic hospital, actual museu  arqueològic, i per les diverses cases lingüístiques que eren més aviat palaus. Els membres de l’ordre, tot i que s’entenien majoritàriament en llatí, s’organitzaven  en grups nacionals que anomenaven llengües. Entre les 7 llengües oficials que  es repartien el pastís econòmic, cada una amb la seva casa, hi havia el català que es parlava a la casa del Regne d’Aragó, el castellà no entrà oficialment a l’ordre fins l’any 1461 quan es creà la casa del regne de Castella.

Rodes, malgrat les muralles és més oberta que tancada i a la part més vella tot invita a passejar i recórrer els carrers. Val la pena  entrar a les esglésies ortodoxes, centrar la vista a la flama de les desenes de  petites espelmes grogues i després mirar les seves icones, enormement treballades.

Rodes és una ciutat amb una història colossal, pagana durant l’antiguitat i ocupada  per onades de turistes gairebé tot l’any, restaurada acuradament pels  arquitectes i enginyers del feixisme, amb tota seguretat, la única cosa decent que feu fer el dictador Musolini, és una illa que, en el fons, pertany a  aquells pirates sense pàtria que aixecaren els murs i cavaren els fossars per defensar-la.

L’illa de Rodes és en definitiva com una barca de pedra, insensible a les mossegades del temps.

Setmana Santa es repeteix variablement cada any però la celebrem invariablement la  setmana del primer diumenge després de la lluna plena que segueix a l’equinocci de primavera, per tant, coincideix sovint amb la bonança climatològica i això, potser, ajuda a exterioritzar sentiments.

Pel calendari litúrgic recorda la passió i mort de Jesucrist però especialment la  seva resurrecció, el retorn a la vida. Exactament com el cicle natural que es reviu a partir de la primavera. Pot ser per aquest motiu, durant la Setmana Santa és produeixen les manifestacions religioses que es mantenen més vives pel que fa a la participació popular. 

A Reus, tot i que el nombre de processons ha anat variant al llarg dels anys, són la del Silenci, el Dijous i la del Sant Enterrament, el Divendres Sant, les més espectaculars. Sigui per la participació de les diverses confraries, amb les vestes de seda o vellut dels colors més diversos, o pels conjunt de misteris, bona part d’ells joies escultòriques com l’Oracióa l’Hort de la confraria de La Salle del segle XVII, o el Davallament de la Creu de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, més coneguda com els dels “pagesos” (datat de començaments del segle XVIII) o altres de més contemporanis, com el Crist de la Sang de Modest Gené, l’Ecce Homo de Joan Rebull o El  petó de Judes de Ramon Ferran.

Amb tot, la processó més emotiva és sense cap mena de dubte la de les Tres Gràcies, quan el Crist de la Sang retorna de la Prioral de Sant Pere a la seva parròquia, després de la Funció de l’Agonia travessant els carrers tant  estrets com històrics del Barri Vell. En aquesta processó, el Crist és precedit per  l’escolania i acompanyat, a dreta i esquerra, pel Bon i el Mal Lladre, vestits amb armadures del segle XVI.

La plaça de la Sang es sempre plena a vessar de gent amb el soroll propi d’una aglomeració que habitualment no s’interromp fins que el Crist, procedent del carrer de l’Hospital, entra a  la plaça, moment en que les notes del toc de Silenci fa que els armats aturin el repic de les llances i l’escolania canta el Vexil·la Regis,  exaltació del misteri de la Creu.

En arribar a la porta de la Sangel Capità Manaies ha trucat amb la seva llança i aquesta s’ha obert perdonar pas al Crist que, portat pel Clavari de la Sang, abans d’entrar a l'església, es gira solemnement cap  alpoble produint-se el moment de les Tres Gràcies que segons la tradició són concedides a aquell qui les implora amb fe. 

El silenci es manté fins que un espontani  crida Visca Crist Rei!, contestat per  la plaça amb un Visca seguit d'un fort aplaudiment que, d’uns anys ençà, és interromput  pel cant del Credo que, lamentablement a l’entendre de molts reusencs devots d’aquesta tradició, trenca la màgia del moment abans d’entrar el Crist definitivament a l’església i poder passar, aquell qui ho desitja i té prou paciència, a adorar la venerada imatge del Sant Crist de la Sang.