Ahir 10 de juliol, vam cel·lebrar els nostres “noces d’or” amb vuit mesos de retard, atés que al novembre de l’any passat estavem en plena pandemia del Corvid19 i ni tant sols érem a casa. Però com que val més tard que mai, ho celebrarem ahir.

   Com 50 anys enrere, vam anar a missa a l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda i després vam convidar  a dinar a familia i amics al restaurant  l’Esportell del Bou. Val a dir que, a més de la Fina i jo i mon germà, els únics que van ser a les dues cerimònies foren la parella de Joaquim Batalla i la seva muller Paqui Palau.

   En agraïment als assistents, un cop menjat el pastís nupcial vaig adreçar-me als assistents de manera que amb quatre paraules podía fer una repassada de la nostra vida durant aquests 50 anys, més o menys amb aquestes paraules:

Pel que fa a la nostra vida laboral, val a dir que tots dos hem sigut afortunats, hem treballat des del primer dia fins els 65 i 60 anys respectivament  sense cap altre interrupció que les baixes per malaltia o part, sense reposar ni un sol dia.

 Al cap d’un i cinc anys del casament, van nèixer els nostres fills, Jacint i Ester, tots quatre vam formar una “bombolla” com es diu ara, molt compacta i compenetrada. Ens en vam adonar quan, passats els anys, i amb motiu del casament de l’Ester, vam asumir que la pinya s’esberlava i, a nosaltres dos ens va portar a llargues hores de ploranera.

 En aquest sentit, he de dir-vos que he tingut molta sort amb la companya o parella com es diu ara. Actitut que he pogut copsar en els períodes de major necessitat com ha passat en els darrers anys que la salut m’ha fet la punyeta havent de pasar successives estances pels hospitals, i ha sigut on mai m’ha mancat el seu suport i la seva activa companyia fent-se càrreg de cobrir les necessitats medicinals i també les de supervivència, que sense el seu ajut haurien estat molt difícil de suportar.

 I en aquest punt no puc estar-me d’explicar-vos un epissodi de la nostra vida en comú que mai oblidaré. Era a principis dels anys vuitanta, en l’efervescència del moviment segregacionista a Salou, i que tots plegats vivíem un entorn de moderada crispació. En aquest periode de tensió, un hoteler amic nostre ens volgué assabentar que corríem un cert grau de perill, basant-se en la seva relació amb una colla de gent exaltada que es vantaven de dir una i altre vegada que allò s’havia d’acabar malament, i que si calia enviar a algú a l’altre barri, no s’havien d’aturar. Poc després hi hagué la cel·lebració del 25è aniversari del camping Salou i la familia Bartolí ens va convidar a un sopar commemoratiu. Després que els cambrers havien servit el segón plat i en un moment que em vaig distreure, em vaig trobar que el plat que tenia al davant no era el mateix que hi tenia abans perquè la Fina s’havia recordat de l’avís de l’amic hoteler i va fer el canvi per a protegir-me d’un eventual cumpliment d’aquelles amenaces. No he pogut oblidar-me mai d’aquella acció amb tot el que suposava com fàcilment podeu comprendre.

No es tracta doncs que ara us expliqui la nostra vida, que tots la coneixeu prou bé, només vull deixar constancia que som una parella de vila-secans normals i corrents que hem viscut amb una certa intensitat la nostra vida amb la complicitat d’una mútua estimació que no ha minvat amb els anys que han anat passant. Per això vull que, els que avui ho hem celebrat ho compartim, agraint-vos que vosaltres en sigueu testimonis. Moltes gràcies! i com sempre diu la Fina, que será, será.