Hi va haver un temps en que tots els habitants del poble (ara ciutat) de Vila-seca ens coneixíem. Aquest temps va, des que el poble existeix, fins a la nostra generació, que hem gaudit (o patit) la gran transformació, passant de conèixer a tothom fins a no conèixer la immensa majoria de la gent que et trobes pel carrer.

   Pels habitants de les ciutats grans, això és normal, fins i tot no s’arriben a conèixer la gent que viu a la mateixa escala, però per a nosaltres que hem crescut en un poble, això costa d’admetre, sinó per a tothom, sí que per una bona part dels vilatants antics.

   Des de ben petits anàvem coneixent progressivament els convilatants, començant pels familiars de fóra de casa, els veïns, els botiguers si la mare ens prenia a comprar... però, és quan començàvem a anar a l’escola que s’obrien de bat a bat les portes de la coneixença de la gent del poble. Naturalment ens relacionàvem amb els companys de l’escola, i ells servien de referència, per ampliar la coneixença.

   Si teníem, com jo tenia, un afany per a saber qui era qui, i preguntàvem a la mare que, qui era aquella dona que has saludat, la resposta solia ser que “és la Mercè, la tia d’en Ramon”, o aquell home vellet “és l’avi a la Maria Teresa”, quan el tornàvem a trobar, ja no calia preguntar. Quan deixàvem el parvulari de dona Manuela i passàvem a les classes de dalt, de seguida volíem saber qui eren els més grans que anaven a les altres classes i en quatre dies sabíem qui era tothom que anava a l’escola.

   Ara que he fet esment a “doña” Manuela, i la meva penosa experiència del primer dia d’escola, no vaig entendre mai, com és que tenia aquella mala “bacandí”. Ja sent molt més gran, vaig saber que se li havia mort un fill a la guerra, i això, naturalment fa molt mal i possiblement influeixi en el comportament.

   A l’escola nacional, en quatre dies ens coneixíem tots, i també els que anaven a cal senyor Bastida. A més, com que més enllà de l’escola també passàvem pel carrer la major part de les altres hores del dia, solíem relacionar-nos més amb els que vivíem més a prop. També en un altre nivell ens relacionàvem amb els nens, fills dels socis de cada una de les tres societats que hi havien, especialment els dies festius que no hi havia escola, que havia sigut el nucli de les coneixences i primeres amistats.

   Jo podria dir que ho vaig patir una mica, ja que a casa eren socis del Centre Catòlic, i en aquella societat no hi havia ningú que fos de la meva edat, els més propers per amunt i per avall, tenien un any i mig més o menys que jo, i això a l’edat dels primers contactes influïa força. Després al fer-nos grans aquestes distàncies s’escurcen i tenen menys importància, i com més grans, encara més.

   Però naturalment una cosa és la relació i una altra la coneixença, entesa com un saber qui és i on i amb qui viu, sense aprofundir en la seva intimitat. Pots conèixer a determinada persona i no haver-hi tingut mai cap mena de relació, la qual cosa no impedeix que quan la trobes pel carrer li diguis bona dia o bona nit, perquè saps que és la mare de la Pineda o el germà del Tonet.

   La coneixença duia sovint a una mena de relació, potser superficial, però relació. Si cadascú de nosaltres fem una rutina de recorregut pel carrer, i això fa que et trobis de forma habitual unes determinades persones. Si passen  dies, setmanes i mesos que no la veus, és costum que quan trobes algun familiar seu, li preguntis si en Lluís està malalt, o la Pepeta és fora del poble, i això no és tafaneria, senzillament és interès per mantenir la coneixença.

    A nosaltres, a nivell de vida de poble, anys enrere, ens semblava totalment impossible, compartir la vida amb la gent, sense tenir-hi un mínim de tracte, de la mateixa forma que a les ciutats passava i passa exactament el contrari.

   Avui, les nostres autoritats, quan es refereixen al nostre municipi, ho fan esmentat-lo com “ciutat”, abandonant el terme que havíem vist sempre de “poble”, com si el canvi hagués estat un progrés, donant per bo que la coneixença dels veïns és un fet irrellevant i que el més important és fer ciutat.

   Jo crec tot el contrari.