Joan Clave Morell

Avui, 15 de juny de 2019, s’han constituït els nous Ajuntaments sorgits de les eleccions a les que feia referència a l’article anterior. A Vila-seca com era previst, ha resultat elegit alcalde en Pere Segura Xatruch.

   Quan fa un parell de mesos, l’anterior alcalde, va anunciar que ja no es tornaria a presentar, i que proposava com a substitut al que avui ha resultat  escollit, en una de les tertúlies matinals de les poques que queden al poble, ara ciutat, a les quals pràcticament tots els seus membres passen de la seixantena, i que només tenen en comú, que son vila-secans de tota la vida, algú va comentar: “per fi, hi haurà un alcalde que no és del Centre Catòlic”. Algú li va respondre sense massa convicció: “ja era hora”, altres van fer comentaris intrascendents i la cosa no va anar més enllà. Anys enrere l’afer hauria donat més de si, perquè el fet, aleshores, era rellevant.

   Deixant de banda el valor real de l’afirmació, que és ben discutible, i segurament no és cert, ja que crec no faltar a la veritat, si dic que jo, vaig ser l’últim alcalde de Vila-seca que era soci del Centre Catòlic, i cap dels dos que en van succeir, n’eren, o com a màxim ho havia estat el pare de Josep Poblet.

   Aprofito per a dir que, ja sent alcalde, només vaig anar un sol dia a aquesta Societat, només per a copsar que malgrat haver-m’hi fet gran en aquell casalot i haver-ne sigut fins i tot president, aleshores ja no era ben rebut per tots aquells que jo havia tingut per amics. Només hi he tornat per anar al teatre, especialment quan hi actuaven els meus fills i nets a qui mai vaig inculcar cap menysteniment pel que jo havia patit. Naturalment que sempre he respectat el que pensen i com actuen els demés, encara que m’hagin perjudicat  ... o beneficiat, ves a saber.

   Posant com a fita o punt de partida, el final de la guerra civil, la seqüència d’alcaldes ha estat: Josep Forasté Sauné (1939-1949), Pau Gran Ballvé (1949-1950), Antoni Ballvé Gran (1950-1952), Antoni Clavé Samsó (1952-1953), Joan Farriol Salvadó (1953-1955), Joan Morell Jansà (1955-1960), Pere Molas Saladié (1960-1967), Ramón March Miquel (1967-1973), Josep Malapeira Xatruch (1973-1979). I ja en democràcia, Joan Clavé Morell (1979-1983), Joan M. Pujals Vallvé (1983-1992) i Josep Poblet Tous (1992-2019).

   Ser del Centre segons ho entenien els vila-secans de les generacions passades volia dir que eren “de missa” i de dretes. Tot i ser cert el primer qualificatiu i bastant encertat, però no del tot, el segon, això volia dir que tenien un posicionament polític proper a la dictadura franquista, i per aquest motiu, els governs civils de la província nomenaven els alcaldes a Vila-seca, coincidents amb aquesta realitat socio-política, fet que discriminava a tots el demès, fossin del Casino o de l’Ateneu.

   Per tant, una gran part dels homes (aleshores les dones només manaven a casa seva) es sentien discriminats, ja que no solament no els nomenarien  mai com alcaldes, sinó que ni tant sols podrien ser regidors o concejals com en dèiem traduint del castellà. No va ser fins després de la nostra guerra dels metges, que es va obrir l’aixeta només pel que fa als regidors, però aleshores es produïa una altra discriminació: els socis de Las Vegas tampoc van poder accedir al Consistori gairebé fins l’arribada de la democràcia, o el que sigui aquest règim que tenim.

   Si ens remuntem una mica més en el temps, i en concret durant el règim republicà, els discriminats podríem dir que havien estat els del Centre, i fins i tot, alguns socis, només pel fet de ser-ho, foren detinguts i amenaçats de mort,  cosa que no va anar més enllà, degut a l’aferrissada defensa que en va fer l’Ajuntament republicà aleshores amb l’alcalde Anton Llunas Garcia, com ja vaig explicar temps enrere.

   La conversa esmentada, que dona peu a tot el que he escrit després, avui només és possible entre la gent vella, que van conèixer de prop el tarannà polític d’aquells temps i, m’agradaria que no fos així, que la gent més jove del poble (o de la ciutat si ho voleu) poguessin sentir-se hereus de les generacions anteriors, per aprendre sobretot, que pel damunt de tot som persones que volem viure en pau i concòrdia i respectant el que pensen i creuen els altres veïns. 

   Repassem les candidatures començant per la guanyadora:

   Els convergents, ja fa molts anys que, quan es tracta de municipals, personalitzen la marca en el cap de llista, i “amaguen” la denominació del partit o coalició que li dona suport. Una altra característica pel que he pogut copsar només pel carrer, és que Vila-seca Segura, ha fet una despesa en material de propagamnda, molt més elevada que totes les altres juntes. El mateix podríem dir dels actes promocionals amb sopars inclosos. Un altre element a destacar, és el suport institucional de l’anterior alcalde i president de la Diputació, al cap de llista que el substitueix. Altrament, hem sentit dir que des de l’Ajuntament (?) es feia una enquesta electoral, de la que no se n’ha sapigut res, ni al carrer, ni els altres partits.

   En certa mesura aquesta dicotomia entre el nom de la candidatura i el partit que l’aixopluga també el trobem a Decidim, que els més aveçats, naturalment, els identifiquen amb l’Esquerra Republicana de Catalunya, però que als més desentrenats, per dir-ho d’alguna manera, se’ls hi escapa. Potser per aquest motiu han tingut alguns vots més a Europa que a l’Ajuntament. En canvi, malgrat aquesta manera d’enfocar la nomenclatura, contrasta amb que, els de Decidim, son els únics que han penjat cartells dels companys que concorrien a les eleccions europees. Cap altra candidatura ho ha fet, és a dir, només hi ha hagut cartelleria europea de ERC.

   També hi ha una altra diferència entre ambdues candidatures, i és que mentre a ERC/Decidim, tenen un nombre semblant de vots a les dues eleccions, el que vol dir, que els votants identifiquen la marca “Decidim” amb el partit, i les mateixes persones voten en una i altra urna les candidatures d’ERC i Decidim.