Joan Clave Morell

Això de les cagarades dels gossos m’he recordat una mena de juguesca, mes aviat una mofa, en certa mesura cruel, a la que una colla de xiquets es burlaven del més innocent, crèdul o baixa-garrofes del grup. Es tractava de Sant Pere baixa la llàntia.

   La cosa consistia en que algú, erigit en cap de colla, es buscava uns quants comparses per col·laborar, i un noi ingenu, de bona fe, per entabanar-lo. El promotor, de cop i volta, com si se li hagués ocorregut en aquell instant, proposava: per què no juguem a Sant Pere  baixa la llàntia? Els conxorxats de moment simulaven fer-se el sord, però acabaven acceptant, tot arrossegant al més babau a que si afegís.

   El capitost els feia arrenglerar posant les mans juntes a l’esquena, obertes i fent cassoleta cap amunt, quiets, amb els ulls clucs i en silenci notessin el que fos, mentre expressaven el desig de que a les seves mans hi arribés un regal, i mentrestant havien d’anar dient: Sant Pere, baixa la llàntia, Sant Pere,... i tancant la mà prement ben fort. Abans però, a la mà del crèdul, un dels còmplices li havia posat un cagarro de gos.

   Amb la riota general i la sufocació del innocent, s’havia acabat el joc. Sí, una mica salvatge, però com tants d’altres en fèiem. De fet, no puc generalitzar, en el sentit de que aquesta mena de jocs infantils no hagin traumatitzat a ningú, ans al contrari, crec que servien per espavilar una mica als que ho necessitaven, que potser llavors es tornaven més desconfiats i recelosos del que els hi proposava segons qui.

   Aquesta juguesca no es podia repetir fins passat molt de temps perquè normalment corria la veu de la burla fet a qui fos. Però es repetia, i tant que es tornava a fer més endavant. Per això els pares o els germans més grans, solien advertir als noiets una mica tímids o incauts: Ves en compte que encara et faran el Sant Pere baixa la llàntia.

   Em sembla que, en altres ocasions ja he manifestat la meva enemistat amb el gossam, però no pels animals en si mateixos sinó per aquells que els tenen com a mascota que es diu ara.

   Si tots els que en tenen, els deixessin a casa, no passa res, cadascú a casa seva que faci el que més li convingui o desitgi.

El problema rau, en que cada dia, un o dos cops, els han de treure al carrer per a que puguin fer les seves necessitats fisiològiques. Val a dir que de cada cop més les gossaires duen una bossa de plàstic per recollir les tifes, que solen tirar a les papereres dels carrers, i alguns, si no en troben a mà, doncs les tiren en qualsevol lloc.

   Les pixarades ja son una altra cosa, per aquest menester no hi han orinals volanders, i està clar, les cantonades i muntants de les portes, son adients per evaquar, sigui de qui sigui la casa, normalment la seva no és.

   Un altra avantatge dels gossos que van pel carrer és que tot i anar lligats, no els impedeix que et vinguin a llepar les sabates o els baixos dels pantalons, si no se li acud al gos fer-te una carícia foten-te les potes al damunt, moment, en que et surt del cos, fotre-li una puntada de peu, cosa que no fas perquè la persona que el porta segur que s’enfada i molt, i ves que no et respongui amb un altre tanto.

   L’altre dia em vaig trobar amb un cas curiós. Dues senyores amb sengles gossos estaven a la vorera de catreta. Ambdós gossos anaven lligats amb un cordill d’aquells que s’estiren i s’arronsen segons voluntat canina o humana, depèn. Una altra senyora que passava per aquella vorera, no va veure ni el cordill ni el gos, i hi va ensopegar a l’entortolligar-se-li a les cames. Sort que hi havia un cotxe aparcat que li va impedir caure a terra, però no li va servir per evitar-se l’esbroncada que li van etzibar les dues dones xerraires i gossaires. Déu n’hi do!

   No diguem si passes per unes d’aquelles parcel·les enjardinades, a les quals, els gossos van per lliure, suposo que això deu ser legal, i alhora permet la cagarada, pixarada i llepada al vianant incaut. 

   Segurament que en nom d’una bona convivència, hauríem de ser tolerants amb el gossos i els gossaires, encara que no t’agradin i et molestin, però potser ells també haurien de tenir en compte que a altra gent ens molesta, i això no ho veig quasi mai. Suposo que se’ls estimen tant que no els hi passa pel cap, que a altre gent, no solament els hi son indiferents, sinó que ens repugnen.

   Als que son com jo, ens venen malts pensaments al respecte. Vejem,  no se m’ocorreria mai maltractar-los ni fer-los-hi cap mal, però quan vaig al super, i veig la quantitat de menjars i estris destinats a la gossada, se’m fa un nus a l’estómac, pensant en el munt  de gent que passa gana, no solament al món en general, també al nostre poble.

   Avui, tot veient l’entorn caní que vaig topant-me cada dia se m’ha ocorregut pensar en el temps que determinades persones dediquen diàriament als seus gossos. Està clar que cadascú fa el vol amb el seu temps, però, no seria millor emprar-lo en quelcom més profitós?

La Maria del Sereno era una dona gran, que vivia sola al carrer de Monterols, (aleshores Calvo Sotelo) i ho dic així,  perquè em situo als anys de la meva infància, en que els diumenges i altres dies festius, tant a l’estiu com a l’hivern, col·locava el seu carretó a la plaça de Voltes sota els porxos entre ca Sarrà i ca la Concepció, arrambada a la paret i de cara al mestral.

   El carretó era una estructura de fusta, que consistia en una plataforma compartimentada per posar-hi diferents objectes, amb un tendal també de fusta, sostingut amb quatre barres de fusta, a cada cantonada del rectangle. S’aguantava sobre les dues rodes que tenia al davant i les dues potes del darrere, amb dues vares per aixecar-les permetent així el desplaçament mitjançant les rodes.

   A mig matí, a l’arribar al punt de la parada, començava a desplegar tot el material que tenia desat i, semblava impossible que en aquell carretó i capiguèssin tantes coses.

   La Maria del Sereno tenia una oferta per a la canalla, molt variada, de tal manera que per a naltros, el que no tenia la Maria del Sereno, no existia. Estava dividida en tres grans grups, el vessant alimentari de les llaminadures, el material per a la juguesca i la part destinada a la lectura. 

    Tenia caramels de totes les mides, fins i tot els llargs i els martells vermells, confits i bombons de xocolata. També tenia xufles i a vegades tramussos, en sengles envasos per mantenir-los amb aigua, pomes petites caramel·litzades amb un embolcall de caramel vermell. Però el major objecte del desig eren els pollets grocs de merenga.

   De jocs també en portava, per a totes les edats, des dels globus o molinets de vent pels més petits, o les pilotes petites enganxades a una goma elàstica, fins a les caretes que només portava pel carnaval. Tenia baldufes i galgarines, boles de farinot i rarament envernissades, bassetges i fones, també una ampla varietat de cromos col·leccionables i els seus corresponents àlbums. Val a dir que, la Maria del Sereno influïa en les modes dels jocs infantils, segons l’oferta que tenia en cada moment.

   També disposava de lectures, en concret patufets, que penjava en un cordill amb l’ajut d’agulles d’estendre roba: el TBO, Pulgacito, El guerrero del antifaz, Roberto Alcazar y Pedrin, El capitan Trueno i Hazañas bélicas, i per a les nenes, l’Azucena i algun altre títol romàntic. Naturalment, tot escrit en castellà.

    Excepcionalment també venia gasoses, en ampolles d’un quart de litre més o menys, i que posava en fresc en una ferrada d’aigua, que omplia a la font de la mateixa plaça. De fet no importava massa que fos o no fresca, ja que el més habitual era, que un cop destapada, es sacsegés amb força i posant el dit gros al brocal se’n deixava sortir un raig llarg que servia per a mullar a tota la patuleia.

   A les tardes de l’hivern quan es feia fosc aviat, s’enllumenava amb un llum de carbur, i s’esperava a la mitja part del cine per a retirar. Si per cas entre setmana teníem necessitats imperioses d’alguna de les coses que venia, anàvem a casa seva a proveir.

   La Maria del sereno va ser un referent de la nostra infància.