Si encara existís, avui era un dia idoni per tenir oberta la botiga de ca la Felicitat, encara que fos diumenge, i és que, amb l’excusa de la “fira de Nadal”, a més a més de les parades dels venedors ambulants, també han obert les botigues dels dos carrers que s’han ocupat, que son ben poques per cert, al carrer Major, només la sabareria de la Lurdes, l’herboristeria de la Nuri i la floristeria del Jukka i al carrer del Carril, com cada diumenge, la pastisseria Sant Bernat.

   Ca la Felicitat, també coneguda per ca les Tonas, era una botiga de comestibles a la plaça de Voltas, a la cantonada del carrer del Carril (ara Comte Sicart) amb el del Bou (ara de Sant Josep) estava regentada per la Paquita Porta que era una fadrina gran, amb cara d’home i amb els cabells esclarissats i grisencs i es veu que part dels cabells que perdia del cap, se li quedaven enganxats a la cara, això sí, com a bona botiguera, era molt simpàtica. Amb ella hi vivia sa germana Toneta que era viuda i tenia una filla casada a França i mare de dues nenes. Aquella família gavatxa tenien unes bicicletes molt maques, i quan venien a Vila-seca, les treien a passejar i la canalla del poble quedàvem bocabadats de tan boniques que eren.

   La Paquita i la Toneta eren filles de Joaquim Porta Llorach que havia vingut de Valls, i havia muntat una fusteria al carrer de les Creus, on hi va treballar fins poc després d’acabada la guerra.

   Tot i ser petita, la botiga tenia dues portes envidriades, una de més gran encarada a la plaça que tenia adossat un petit aparador, amb mitja dotzena de mostres de l’oferta comercial, i una altre de més petita al carrer del Bou, que servia també d’entrada a la casa. Tenia una prestatgeria adossada a la paret mitjanera amb ca la senyora Angeleta i en paral·lel, el taulell, tots dos mobles de fusta, que segurament devia haver fet el senyor Joaquim (a la gent de fora del poble era habitual dir-los “senyor”, com el senyor Jaume o el senyor Josep). La botiga, a més de petita, era estreta, i entre el taulell i la paret entre les dues portes hi quedava un passadís estret, on si posaven els clients i alguna mercaderia escaient. El més sovintejat era que no hi trobaves mai ningú, o com a màxim, una sola persona, que a vegades allargava l’estada fent-la petar amb la Toneta, que solia posar-se al primer replà de l’escala que conduïa a l’habitatge, que era entre l’acabament del taulell i el final de la casa.

   Recentment, veient les botigues reviscolades de Salàs, em va recordar ca la Felicitat, amb una gran diferència, mentre que a les botigues del Pallars hi havia un atapeïment de “genero”, a ca la Paquita, més aviat passava el contrari, sovint estava mancada d’oferta que, tot i ser variada, venia a ser escassa en volum comparada amb les altre botigues del poble, en general i potser només és podia parangonar amb la botiga de ca Ferreret.

   Quan jo era una criatura, la mare, sovint m’hi enviava a comprar, ja que era la botiga més propera a casa, malgrat que per anar-hi, havia de creuar la carretera general que aleshores passava pel carrer Major. Cada vegada que hi anava em xocava una cosa recurrent. Si demanava sis paquets de litines, només n’hi quedaven quatre; si volia mitja lliura de fideus, prenent-los tots només pesaven 150 grams; si la comanda era d’un quilo de cigrons, abocant-los tots a les balances, amb prou feines pesaven dues lliures; si pretenia comprar tres onces de formatge, resulta que s’havia acabat la bola; si desitjava una llauna de sardines, se li havien acabat... i així quasi sempre.   

   Aquesta era la nostra botiga de ca la Felicitat, que si avui encara hi fos, segurament hauria obert.