Deia que, normalment es feien capítols quan els pares deixaven a l’hereu la major part de les seves propietats, guardant-se’n l’usdefruit. Ara, no serveix pas de res que digui que estic en contra d’aquesta mena de procedir, que afortunadament ja ha passat a la història.

   Ara bé, en la forma de gestionar les transmissions patrimonials d’una manera més justa, en els temps que puc tenir-ne referències, al menys fins arribar a la segona meitat del segle XX, tampoc no anava pas massa encertat.

   Em refereixo només el que afecta al món pagès i en la titularitat de les terres, que eren objecte de conreu i, per tant, el que havia de ser el suport i rebost de les cases. La família que tenia terres, les treballava i de les collites en vivia, però també en cas de necessitat les podia vendre i superar així un mal moment o els efectes d’una malaltia.

   Això comportava que els propietaris de les finques, no les amollaven, i així que s’anaven fent grans, encara menys, no fos cas que les necessitessin per subsistir a la vellesa. Mentrestant així que els fills se’ls havien anat fent grans, i sobretot quan es casaven, ja els hi solien dir, generalment de paraula i molt escadusserament de forma documentada, com en els capítols que  s’havien fet anys enrere, les propietats que els hi deixarien a la seva mort, mentrestant al casar-se els fills, si marxaven de casa, els hi donaven una part de l’herència a compte.

   Solia passar, que el fill que es quedava a casa amb els pares, havia de treballar totes les terres encara propietat dels pares, tant les que un dia seria per a ell, com les que més endavant hauria de traspassar als seus germans segons la voluntat dels pares propietaris.

   Com és lògic, aquest, no tenia gaire interès en fer millores a la finca que havia de ser per altre germà, ni posar-la en regadiu si fos el cas, o renovar les plantacions d’arbres, així que el tros quedava encallat sense treure’n el rendiment que es podria obtenir fent-hi alguna inversió. Moltes vegades, demanava als seus pares que es desprenguessin de la finca ja que el germà o cunyat, en trauria més profit, però l’esquer de mantenir-ne la propietat, per un si de cas, ho feia impossible.

   La situació va canviar quan els pagesos van començar a “cobrar de la vellesa” i per tant van deixar de dependre de la venda de les collites i si fos d’extrema necessitat de desfer-se de la finca, i com que de mena, solien ser estalviadors, encara es feien un raconet, que els donava la tranquil·litat de poder cobrir les necessitats dels darrers anys de la seva vida, i així podien transferir les terres lliurant-les als joves. Sovint passava però que els joves, ja no ho eren tant i alhora intuïen que els seus fills, la següent generació, no tenia cap intenció de dedicar-se al noble ofici de la pagesia.

   Així doncs, a la segona meitat del segle passat l’agricultura al nostre poble va començar una imparable decadència.