Per acabar, full fer esment als elements complementaris que també formaven part de la dieta d’aquells anys llunyans de la nostra infància.

   La llet era també un complement important en la nostra alimentació, tot i que el seu ús i consum era molt variable d’unes famílies a les altres, des d’aquelles que no n’empraven mai, fins a les que en feien un consum diari. La llet es consumia, fresca o condensada. La llet fresca majoritàriament era de cabra i es comprava diàriament a les famílies que tenien ramat que solia ser petit com el de la Malena Bisaia o la Maria Teresa Llorens, o una mica més gran quan el ramat era mixt, com el de Joanet de la llet, que era el més productiu. De llet de vaca, en venia la Maria Llurba, en bona part al sanatori del Mas de Plana, i més endavant a ca Rafel van posar una vaqueria al final del raval del Mar i que venien a la plaça dels Estudis.

   Un cop a casa la llet calia bullir-la per tal d’esterilitzar-la i així podia guardar-se d’un dia per l’altre i fins i tot uns quants dies. Després de bullida quedava un tel pel damunt, que venia a ser la nata, que com a tal no coneixíem. Per evitar aquests entrebancs, en moltes cases, entre elles la meva, empraven la llet suïssa que era com en dèiem a la llet condensada. Amb l’ajut vingut dels Estats Units, vàrem saber que existia la llet en pols que ens repartien a les escoles.

   La bevíem com a tal, només estant malalts, i mai amb els afegits de cacau o cafè, i l’ús més generalitzat era per esmorzar sucant-hi pa eixut, o be galetes o coca els dies de festa.

   Dels seus derivats, la mantega i els formatges, l’ús era molt restringit. Recordo veure un tros de formatge de bola, groc amb embolcall vermell posat en aquelles formatgeres de vidre i que dies i dies el veies engarjolat sense que el tall s’anés fent petit. El seu ús estava limitat a les famílies més de morro fi i amb més recursos. Puc dir, com en el cas del pernil, que no vaig menjar formatge fins que ja era ben gran.

   Per beure a la taula, teníem aigua i vi del sindicat posat al porró que a l’estiu posàvem en fresc per immersió en una ferrada amb aigua de la font o del pou. El vi l’havien de tapar ben bé per evitar que es fes agre, ja que segons l’anyada, era cosa ben normal. Per beure a la taula també es van popularitzar les litines, “sales litínicas Gallina Blanca” o “litínicas Dalmau” que eren uns polsets que es barrejaven amb aigua i li aportaven una mena de gas dissolt que tenia una certa semblança amb la gasosa. D’una gasosa que també se’n consumia més de tant en tant, se’n conservava l’envàs per poder tancar hermèticament l’aigua després de barrejar-hi el contingut de cada bosseta de litines que servien per un litre d’aigua.

   Els afeccionats a l’efervescència a l’estiu també solien beure sidral, però que al contrari de les litines, el sidral s’havia de consumir immediatament després de fer la barreja. El sidral es venia a granel a les botigues de comestibles.

   Com a begudes per a ocasions especials o per acompanyar els panellets, mones de Pasqua, i d’altres pastissos que es solien fer a les cases, teníem vi ranci i mistela. Del vi ranci a totes les cases en teníem un carretellet al celler, en el que hi havien les mares, a les que cada any hi anàvem afegint vi bo, en la mateixa mesura que el consum que es preveia. La mistela la fèiem també a casa cada any aprofitant el raig d’un most conegut que sabíem que era ben dolç com de la varietat pansal; en una garrafa de vuit porrons anàvem a la farmàcia per a que ens hi posessin un litre i quart d’alcohol, i s’acabava d’omplir amb el most seleccionat. Pels dies de festa gran, solíem obrir una ampolla de xampany Vimertou, que justament en aquells anys de la nostra infància, es començava a produir a les caves de cal Tous.

   No cal dir que l’oli i el vinagre també eren de producció pròpia, l’oli molturat al trull del Sindicat o dels particulars que hi havien al poble, els pagesos en feien un, dos, o els peus que calguessin pel seu consum, el duien del trull amb zafres que s’abocaven a les gerres de terra cuita que hi havia als cellers. El vinagre es feia sol, tot i que es guardava en un carretell  al qual si anaven afegint els culs d’ampolla que s’avinagraven.  

   En el conjunt d’aquesta sèrie m’he volgut referir al conjunt de les cases pageses del poble prenent com a referència, naturalment a ca els meus pares, que és la que vaig conèixer. Naturalment al poble hi havien algunes famílies que la cosa de la manduca anava d’altre manera.

   El mes passat, una colla de vila-secans vam anar a Salàs del Pallars, on vam veure unes botigues museu, en les quals hi havien molts d’aquells productes que hi havia a les botigues en aquells anys de la postguerra.

   Vull acabar com he començat, comparant una mica l’aleshores amb el que sol passar a les cases actualment, fent esment a uns costums que s’han perdut. Quan una família s’asseia a la taula per dinar o sopar, allí tothom estava assegut des d’abans de començar fins que tothom havia acabat, i quan una criatura deixava de seure a la trona per fer-ho en una cadira com els demés, tenia el mateix tracte que tothom.