Joan Clave Morell

   Amb el començament de l’any 1939 i concretament el 15 de gener, van entrar els nacionals a Vila-seca, i per tant, es va girar la truita. Val a dir, que a Vila-seca, hi van haver molt poques famílies que es varen exiliar per por de possibles represàlies, i pel que he pogut saber, alguns dels que ho van fer, no els hi hauria passat res si s’haguessin quedat.

   Com tampoc van tenir gaires problemes els que necessitaven avals per tornar dels camps de concentració a França, quan arribats a Catalunya romanien a Figueres esperant els avals. Amb potser una única excepció, tothom que va necessitar aquest suport el tingué. Un dels que ho van tenir més fàcil va ser el meu pare, al tornar d’Argelès, ja que el va avalar el que més endavant seria el seu sogre, i que aleshores era el jutge de pau.

   Mestrestant no es va poder emprar l’església, les misses les feien al Centre Catòlic. I quan per fi, es va poder obrir, com que no hi havia cadires, van ser requisades les de les societats, del Fènix i de l’Ateneu, que havien estat clausurades i van haver de reobrir sota la tutela del règim a l’empara de l’entelèquia “Educación y Descanso”. Reobertura que, en el cas de l’Ateneu, va ser difícil tot i que va motivar una petició al govern civil que deu ser un exemple de les peticions més servil i rastreres de totes les instàncies que es fan i s’han fet.

   Encara que no hi ha constància de que l’Ajuntament hagués de fer-se càrrec de la reparació de l’església, sí que va haver de pagar les campanes i la sirena que en feia les funcions fins el 19 de desembre del 1948 que es posaren de nou al campanar.

   En aquells temps en que l’Església Catòlica, va recuperar tots els privilegis perduts, tots els que naixien s’havien de batejar, perquè quan la criatura s’anés fent gran i necessités quelcom relacionat amb l’administració se li exigiria la “fe de baptisme” o en cas contrari no es concedia el que es demanava. Tothom s’havia de casar pel ritus catòlic, i fins i tot, el secretari del jutjat anava a la cerimònia religiosa per donar fe del casament i així, al cap d’uns dies es podia tenir el llibre de família, i només així es podia tenir dret als subsidis per naixement. Això va durar com a mínim fins l’any 1970 que és el que ens vàrem casar nosaltres. El mateix passava amb els enterraments, i va haver un temps en que crec recordar haver vist que a l’entrada del fossar, un rètol feia avinent que era un cementiri catòlic, per això, si s’havia d’enterrar a un suïcidat, no hi havia cerimònia i havia d’entrar per una porta lateral. Sense arribar a aquest extrem el senyor rector posava entrebancs, ja que no podia negar-se, a la cerimònia a aquells a qui no havia administrat els darrers auxilis espirituals.

   A més a més, l’Església establia, per als seus fidels una sèrie de normes, que s’apropaven al ridícul, ja aleshores, i no cal dir, a la vista dels costums actuals. Les dones havien d’entrar a l’Església amb el cap cobert amb una mantellina, amb mànigues fins els canells, de manera que a l’estiu, que les noies tenien vestits amb mànega curta, es feien fer uns maneguins per posar-se’ls els diumenges per anar a missa. I per cert, quan arribaven al temple s’havien d’asseure al costat dret de la nau, o en tot cas, als darrers bancs de la part esquerra, la banda dels homes, que, com que anaven menys a les cerimònies religioses, deixaven una part de l’espai, que podien ocupar les dones, això si, sense barrejar-se amb els homes.

   No cal dir que la jerarquia catòlica incidia i molt, sobre el govern, forçant-lo a dictar normes obligatòries per a tota la societat, com per exemple prohibir els carnavals, però a més, volia incidir en coses tant peregrines com estigmatitzar els balls, anar a la platja, o que ningú anés a treballar els dies de precepte, i si venia a tomb, el rector ja es cuidava, de condemnar des de la trona als que ho feien. I per descomptat, tots els components de l’Ajuntament, eren missaires de reconegut solatge i socis del Centre en sa immensa majoria. Això va durar fins el 1958. 

   Les tornes es van capgirar altre cop després de les eleccions guanyades pel Front Popular el febrer de 1936, que a nivell municipal, els resultats donaren 1.107 vots a les esquerres i 422 vots als partits de dretes. De immediat es restaurà el Consistori sorgit de les eleccions del gener de 1934, i les coses seguiren més o menys, de forma semblant al seu mandat anterior, però al carrer, s’anava coent un cert grau de malestar, amb una progressiva radicalització de les postures polítiques, talment com passava al conjunt del país. Hi va contribuir en bona part l’ascendent protagonisme a la vida pública dels anarquistes.

   Al contrari del que passava a l’entorn immediat, els cenetistes de Vila-seca eren gent moderada, que sovint havien de fer front als seus confrares dels pobles i comarques dels voltants, alguns dels quals vingueren a Vila-seca, aposentant-se a algunes de les cases dels més grans propietaris i que habitualment no tenien la seva residència al poble, com a ca Sampons, a ca Baldrich, etc.

   En tot cas però es va intensificar l’anticlericalisme, que es manifestava ben clarament, amb un fixament especial cap de les famílies més missaires, i amb l’Ajuntament com a subjecte passiu, els anarquistes de fora, amb el suport d’una mínima part dels vilatans, els hi entraven a les cases ver veure si tenien imatges religioses, que naturalment, havien amagat o destruït així que va córrer la veu. Tinc constància fefaent de que els líders locals republicans van demanar diners a algunes persones de confiança, per tal que, bonament o mitjançant suborns, els hi capgiraven les sinistres intencions. Dic això de la corruptela perquè sé que hi hagué famílies de donaren bastants diners als líders locals per comprar els afanys maldestres dels més exaltats. Un episodi demostratiu d’aquest enfrontament fou quan un escamot anarquista volgué matar a Pere Molas.

   Enmig d’aquet ambient, per acabar-ho d’espatllar, arribà el 18 de juliol, i part de l’estament militar es va rebel·lar i va començar la guerra, una guerra que ha estat present en el més pregon de les vides de tots aquells que la van viure i també pels que vam venir al darrera que així mateix, n’hem patit les conseqüències.

   De moment l’escenari bèl·lic era llunyà, però a Vila-seca, al cap de quatre dies ja es va cremar l’Església i de rebot fou destruït el piló del Rescat. Precisament feia només tres anys, i per tant durant el període republicà, que s’havia restaurat part del cambril del retaule. En canvi no es va cremar l’ermita de la Pineda, i la imatge de la Mare de Déu, fou amagada, com ha sigut a bastament explicat.

   Passats molts anys, a casa em van explicar un fragment d’aquesta crema, i com ho van viure la família, i és que, com que hi estaven ubicats relativament prop, sentien la cridòria i els espetecs del foc. Per això el besavi Tonet Ritu, que era molt de la crosta, bescantava al seu fill, per la seva passivitat, i la dels altres missaires naturalment. Tant li va escalfar el cap que se’n va anar cap a l’Església decidit a fer, ves a saber que. Així que si va atansar, li sortí al pas, el Dr. Perera, que el va comminar a que no digués res i tornès cap a casa, tot dient-li que els el poble, no havien pogut evitar l’incendi, però feien tot el possible per minimitzar els danys, i que tractaven de rescatar total material possible.

   Això fou així, i acabada la guerra, els que havien tingut amagat tot aquest vestuari, imatges i estris del culte, el van lliurar al bisbat.

   Al mateix mes, la Generalitat va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes, i que a Vila-seca també es van constituir com a tot arreu, substituint l’Ajuntament i les seves funcions, Es a dir que altre cop, sense eleccions, es canviava la composició del Consistori, en aquest cas, amb persones proposades pels partits que tenien presència al govern de la Generalitat i amb la mateixa proporció. Així que, al nostre poble, al comitè hi havien, tres representants d’Esquerra i tres més de la CNT, dos del PSUC i un d’Acció Catalana, un altre de la Unió de Rabassaires i un tercer del POUM, que precisament entre tots els demés el van elegir com Alcalde. A destacar que per primer cop hi havia una dona entre els membres del Consistori.

   Aquell afany de protagonisme dels anarquistes, entre altres coses, van tenir interès en detenir alguns dels caps visibles, com ho van fer, tancant una desena d’homes entre els qui si trobava el meu avi Anton. Al cap d’uns dies, els empresonats foren alliberats, però l’afer portà cua. I es que, el delegat d’Ordre Públic de Tarragona, va decretar la detenció de l’Alcalde que aleshores era Anton Llunas, posant-li a més una multa de 500 pessetes, per no haver estat més contundent després de la detenció d’uns emboscats desafectes al règim. L’Ajuntament discuteix la situació mostrant-se d’acord amb l’alliberament dels detinguts, ja que els únics càrrecs imputables eren l’haver estat regidors durant la Dictadura uns, i els altres, formar part de la Junta del Centre Catòlic. Així que un cop debatut, l’Ajuntament, acorda:

1)    Que els detinguts no poden considerar-se desafectes al Règim i no es poden considerar de “dretes” pel sol fet de que fins el 19 de juliol del 1936 eren catòlics.

2)    Per tal es demana al Comissari delegat de la Generalitat, al Fiscal de l’Audiència i a la Delegació d’Ordre Públic de Tarragona que es deixi sense efecte l’ordre de detenció, ja que ser catòlic no suposa ser desafecte al Règim si no es demostra que estan afiliats a un partit polític.

3)    Es traslladarà aquest acord a les autoritats competents.

   La maleïda guerra va seguir, amb les morts al front i a les cases, el patiment i l’angoixa de tots, en que la gana, era el mal menor. Un sofriment que va entelar el més pregon dels sentiments de tothom per molts anys.

   En l’aspecte que ens ocupa, apart d’alguns fetes merament anecdòtics com per exemple l’ús dels locals parroquials per fins de suport a l’activitat bèl·lica i requisar les campanes per fer-ne munició, no hi hagué mes confrontacions, que jo ho sàpiga, entre l’Església i les Autoritats locals.