Acabo de llegir el llibre de Pere Rovira, “Les guerres del pare” que segons la web de l’autor es tracta d’una novel·la, per tant un llibre de ficció, és a dir que al seu contingut hi cap tot el que pugui posar-hi la imaginació de l’autor.

   Quan el vaig comprar ja sabia qui era l’autor, un senyor nascut a Vila-seca, però absent des de fa molts anys, i que vaig saber, poc o molt, de la seva vida i activitats, fa uns quants anys quan va ser pregoner de les festes de Sant Antoni. No el recordava pas, tot hi haver compartit l’espai escolar. Però als anys de la infància és més normal fixar-te amb els més grans i menys amb els més petits.   

   El cas és que el senyor Pere Rovira ha escrit una novel·la però basada en fets i llocs reals, alguns fàcilment identificables i altres no tant, o potser es tracta de personatges totalment de ficció. Així que comences la lectura et trobes amb protagonistes reals amb el seu nom, quan es tracta dels familiars directes que s’esmenten i que no son pas tots, però també trobes personatges reals amb noms figurats, però totalment identificats com el cas dels mestres o els amos de la basteria, alguns dels tertulians, els metges, etc.

   Del conjunt del llibre, la part més significativa, és la que es refereix a la dita guerra dels metges, en el tractament de la qual, tot i que ja han passat més de cinquanta anys i les ferides estan cicatritzades en general, crec que es magnifica el que va ser discrepància, confrontació o directament, baralla. Que la sang no va pas arribar a la riera, senzillament perquè no n’hi va haver. Hi hagué en el moment de màxima exaltació, un cert grau de violència verbal i amenaces en un o altre sentit, que cal considerar-les més greus, si es té en compte, que a vegades, va ser entre famílies, amics i en alguns cassos, ben pocs, van comportar trencament de nuviatges, però mai, cap suïcidi.

   Els lectors que no ens coneguin, pensaran que els habitants de Riba-seca som, o érem aleshores, ignorants, brètols, agressius i pobres, i la realitat és que, en aquells temps, pobres, ho érem, però no pas tant com avui, ja que tot era nostre del marge en avall, i del demés ... si fa o no fa, com a tot el país. En aquest sentit, sempre hem presumit, perquè és veritat, de que a Vila-seca, durant la pre-guerra i la guerra civil no hi hagué cap mort fratricida.

   Coincideixo amb l’autor, en la definició que fa dels autèntics responsables de la confrontació, que no son els que s’ha dit des de sempre, tot i que l’origen del problema és anterior al que s’esmenta a la novel·la. Per això m’agradaria poder-ho debatre amb gent que encara en tinguin record i coneixença.

   Potser que, com que abans d’aquesta novel·la, havia llegit Victus, en la que es respecta al màxim el rigor històric dels fets i personatges, entre els quals si introdueixen els que ho son de ficció, en aquest del Pere Baster, hi he trobat aquesta manca de referències fidedignes, i per tant, cal considerar-la una novel·la a tots els efectes, fins i tot, per no acceptar la terminologia clarament insultant cap a alguns personatges identificables, que penso que l’autor, es podria haver estalviat.

   En tot cas jo en recomanaria la lectura a tots els vila-secans especialment als que van compartir els fets i situacions que es rememoren, que, a més a més, està molt ben escrita en el seu estil literari.

   He de dir a l’acabar que no entenc el significat de la fotografia de la portada, l’enderrocat hotel “La Terraza”, al començament de la platja de les dones de Salou, si es té en compte que Solniu apareix al relat gairebé de forma anecdòtica.