Abans d’esmorzar era una forma d’anomenar la fracció de temps, d’una jornada habitual del treball dels pagesos i menestrals de Vila-seca que s’ha quedat obsoleta als nostres dies, sent substituïda per “a primera hora”.

   Però la primera hora d’ara, és molt diferent a la del pagès d’abans, que quasi sempre treballava de sol a sol, i per a fer-ho, sovint sortia de casa a negra nit. Sent així, el mes habitual era esmorzar després d’haver treballat una bona estona, que a l’estiu, era la millor hora per a sirgar, ja que el sol encara no escalfava amb força.

   Així que quan ja s’havia pencat una bona estona, més o menys a quarts de nou, el pagès s’aturava, anava cap a la “roba” i es preparava l’esmorzar, despenjant el cistell que la dona o la mare li havia “amanit”.

   El que es trobava al cistell, quasi sempre anava d’acord no solament amb l’època de l’any, sinó també amb el tros on s’hi era. Al regadiu, i quan era temps, ja hi havien hortalisses per amanir, escalivar o fregir, en canvi al secà, s’havia de portat tot de casa.

   La menja consistia en un ou ferrat, o un trosset de botifarra, llangonissa o cansalada i ... para de comptar. En tot cas, s’hi acompanyava un tomàquet o patata fregida, o com a mínim, un bon raig d’oli i ... a sucar-hi pa. Del meu record, l’esmorzar que més m’agradava quan anava al tros amb el pare, era una fregida de sang de be i tomàquet, ens endrapàvem mig pa. A vegades, a cistell si trobava una carmanyola, que sempre en dèiem fiambrera, on hi havia a punt de menjar quelcom ja preparat i a punt i que només calia escalfat, o no.

   En tot cas, el tema entrapà, no era usual, i en tot cas, el més semblant era la llesca o llesques de pa sucades amb tomàquet o tomacó, o amb sal i oli ... amb un retalló de botifarra blanca o qualsevol altre trosset de tall.

   Està clar dons, que si hi havia un esmorzar, hi havia un “abans d’esmorzar” i aquesta expressió sovintejava molt, per dir quan es faria una determinada feina o qualsevol altra activitat. N’hi havia algunes, com ensofrar o ensulfatar la vinya que era imprescindible fer-les abans d’esmorzar i abans que arribés la marinada, d’altres venien obligades per torns de repartiment d’aigua comunitària de pous o mines, i també era habitual partir la jornada per les aturades alimentàries.  

   En aquests dies passats, que ha fet més fred del compte i fins i tot més que en els darrers anys, m’ha vingut a la memòria el dia més gelat de l’any del fred, el 1956, que va ser el dia de la candelera. Aquell dia em tocava anar al tros, després d’esmorzar, concretament als “escorrals” on el pare hi tenia una vinya híbrida, d’aquella que feia el vi dolent, i com que les redoltes eren més fortes que les de l’escanyagós, pansal, macabeu, etc. solia emprar les tisores de dues mans, i jo anava a plegar els sarments i amuntegar-los per a per-ne feixines després. Així que em veié arribar, em va fer marxar cap a casa i ell vingué tot seguit.