Al llegir l’entrevista, que “El Pont de Fusta”, feia a l’aleshores candidat i ara ja, diputat al Parlament de Catalunya, el nostre alcalde Josep Poblet, li preguntaven per com s’ho faria per poder complir amb els tres càrrecs que tindria.
   Els entrevistadors es referien naturalment, als càrrecs d’elecció, directe o indirecte, no pas als que després s’afegeixen en funció del principal, per recordar les polèmiques dels 14 càrrecs que acumulava la muller del president Montilla o els molts més que tenia encara en Felip Puig quan era conseller.
   En cap cas poso en dubte les capacitats de les persones, i encara menys les d’en Josep Poblet, que indubtablement les té, com ben bé ho ha demostrat. Però hi ha altres limitacions, que ho son perquè crec que ningú és capaç de controlar-ho tot, i molt menys el temps. Dic això per una experiència personal que he viscut.
   A finals de l’estiu del 2007, vaig demanar una entrevista al president de la Diputació, per a exposar-li un problema d’interès agrícola que afectava a les nostres comarques, no pas res personal, del qual, creia que hi podria contribuir a trobar una solució, com havia passat a Lleida, sense anar més lluny. La secretaria particular, al cap d’uns dies, em van comunicar que podria ser el dia 15 de gener següent.
   A la data assenyalada, vaig tenir ocasió d’exposar les meves preocupacions al president de la Diputació, i com que era una tema que, naturalment, no coneixia a fons de forma directe, em va dir que parlaria amb les persones del seu entorn que n’estaven assabentades, i que ja em diria quelcom.
   Han passat quasi dos anys i la resposta no ha arribat encara. Val a dir que en cap cas el president em digué que allò no era important, ni que no era de la seva incumbència, ni que jo no qui havia de preocupar-me d’aquelles cuites... Per tant, considero lògic que havia de tenir una resposta, del signe que fos, però en definitiva, una satisfacció. Doncs no ha estat així.
   Tot això m’ha vingut a la memòria quan precisament el vespre de la felicitació nadalenca, del brou, pa i botifarra, i del torró més llarg del món, un pagès del poble, precisament molt amic del flamant diputat, em va palesar la seva preocupació sobre els mateixos problemes que jo havia anat a plantejar al president de la Diputació gairebé dos anys enrere.
   El temps deu ser un bé escàs ... i potser, també selectiu.