Joan Clave Morell

     Pel que diuen, en Roldán ja és al carrer. De fet ja fa cinc anys que ja petja carrer. Tot i haver estat condemnat a trenta un anys, al cap de deu ja va obtenir allò que en diuen el tercer grau, és a dir que ja només hi anava a dormir a la presó. Hi ha indicis dignes de crèdit que té una bona morterada de diners i bens a l’estranger.

     Moltes de les notícies que vaig llegint o sentint dia a dia, van passant per la vora i m’importen unes menys i altres més, però van relliscant cap algun racó de la memòria, de la que moltes no en tornen a surar. Però les que són com aquesta m’irriten de manera especial, com totes aquelles altres que tenen relació amb el jutge Pascual Estevill.

     I és que aquestes persones que tenien una tasca al servei de la justícia, en un estat que es diu democràtic, (que personatges com aquests m’ho fan posar en dubte), i que es passen per engonal tot el que representen, havent jurat o promés servir, i en comptes d’això es dediquen a robar a tort i a dret, i acaben sortint-se’n airosament. Crec que són exemples del que mai hauríem de veure, ni de lluny.

    Com se’n pot anar cap a casa el Roldán sense tornar res del que va prendre? Quina justícia és aquesta? En quin país vivim? Aquest individu condemnat a més de trenta anys, ja van començar per col·locar-lo en una presó diferent, després els més de trenta van passar a ser vint, però al cap de deu, ja li donen el tercer grau... 

   Segurament que l’home a la vista de les avantatges que anava gaudint de la justícia, devia pensar que seria ben tonto si tornés els diners robats... i, visca la justícia!

     En canvi l’anarquista Amadeu Casellas, es va tragar 24 anys a la trena, de la que se’n va sortir ara fa quinze dies. Déu n’hi do! Per la justícia que porta els ulls embenats per demostrar que tothom és igual davant seu. Però es veu que uns són més iguals que altres.

     Si el que tenim en aquest estat espanyol de les nostres angúnies és justícia, que algú que hi entengui m’ho expliqui perquè jo no ho entenc, i a més a més em posa de mala bacandí, de molt mala llet, vaja.  

    L’església del poble a més de les funcions de caire litúrgic adreçats a la seva clientela, fa una sèrie d’actes, diguem-ne de tipus social, encara que siguin pròpies de la seva tasca espiritual. Em refereixo als bateigs, primeres comunions, casaments i enterraments. Cerimònies que, al marge de que hi hagi un major o menor grau de fidelitat, en general comporten la mobilització de més personal del que necessariament és imprescindible.

     A la nostra cultura, aquests actes socials que es fan a les esglésies els hi són propis, al marge de que la societat sigui més o menys laica. Ara bé al decurs de la nostra generació, hem vist profundes transformacions, referides a la gent pròpia del país, a banda de que en els moments actuals, al nostra poble hi convivim a més dels d’aquí de tota la vida, els magrebis, senegalesos, xinesos, etc.

     Està clar, que durant la primera meitat de la nostra vida vivíem sota l’imperi de l’estat nacional-catòlic, i per tant potser era més important tenir una “fe de baptisme” que no pas una “partida de naixement”, i per això tothom es batejava, o quasi tothom, tothom feia la primera comunió o gairebé tots, tothom es casava a l’església, en la immensa majoria, i finalment, tothom era enterrat després de ser ruixat pel mossèn amb aigua beneïda.

    D’aleshores ençà, hem evolucionat i molt, per sort, i això ha fet que es modifiqués força aquesta funció social de l’església. Ja no es batejaven tots els nens, ni feien la primera comunió, es van començar a fer casaments pel civil, o sense papers, però això sí, els enterraments es segueixen fet pràcticament tots a l’església.

     Si tenim en compte que ara neixen aproximadament al voltant de dues-centes criatures cada any, segons el Full Informatiu de la Parròquia, se’n van batejar cent dos, és a dir la meitat, que si fa o no fa és el mateix percentatge de nens i nenes que fan la primera comunió. La cosa de l’aparellament nupcial ja és una altra cosa, i el percentatge és sensiblement més baix, si es té en compte que l’any passat és van fer 22 matrimonis, segons la mateixa font.

     Ara bé els enterraments jo m’aventuraria a dir que els 88 de l’any passat, van ser la totalitat dels difunts del poble, és a dir que, ara per ara, aquesta cerimònia encara és exclusiva de l’església, aquí, al nostre poble, i de moment, que jo sàpiga, encara no s’ha demanat que al tanatori si afegeixi una sala multiusos, per fer-hi altra mena de celebració del comiat d’aquest món.