La immigració. El dret al sufragi i les bones pràctiques.
23 Agost, 2006 09:27
Publicat per csala,
General
Ara fa uns mesos (setembre del 2005) escrivia un article titulat: QUI ÉS IMMIGRANT?, una pregunta que tenia una resposta: QUI ARRIBA ÚLTIM. Era un article en un context en el que es produïa la darrera regularització (aquest cop li van dir normalització) dels immigrants. Aquesta última i gran legalització va ser fruit d’una nova reforma de la recent normativa sobre aquesta matèria. En aquell article afirmava: “...trobo nefasta la conclusió a la que s'arriba i que es contempla en el primer esborrany del Llibre Blanc de la Reforma del Govern Local elaborat pel govern estatal en el sentit que per a poder parlar d'una integració real i efectiva dels immigrants cal atorgar-los el vot a les eleccions municipals. Trobo erroni que algú prioritzi la manca de drets de participació política dels nouvinguts com a element d'integració. (…) estem segurs que atorgar-los el vot millorarà la integració? Estem segurs, d'altra banda, que aquesta es una necessitat urgent ara per ara per al mateix col·lectiu?. Tinc la sensació, que es deixa excessivament de banda que estem davant d'una qüestió, no tan sols de drets, sinó també de deures i que aquest és el principi bàsic des del qual hem de començar a treballar…”. En un moment crític en el problema de la immigració, als titulars de la premsa em remeto, el diputat comunista Joan Herrera s’ha despenjat amb la proposta del vot pels immigrants, a la que ràpidament s’ha afegit el partit socialista. No em sorprèn que en Herrera hagi fet aquesta proposta, (per entendren’s m’hagués sorprès més que hagués demanat la possibilitat de celebrar unes eleccions democràtiques a Cuba, on poguessin votar tots els ciutadans de l’illa). La irresponsabilitat de la proposta, no és el contingut de la mateixa, recollida en algun esborrany legislatiu, sinó el moment i en la manera. Quan s’està fracassant en política immigratòria, quan resulta que en pocs mesos torna a haver-hi a l’Estat espanyol quasi un milió d’il·legalitzats, quan l’allau de sol·licituds de reagrupacions familiars pot desestabilitzar el sistema, quan s’ha estat incapaç d’atorgar-los-hi el dret a ser ben atesos i acabar amb unes vergonyants cues quilomètriques davant les oficines de l’administració central per a presentar uns papers que taradaran al voltant d’un any en resoldre’s, quan els Pirineus, les Canàries i els aeroports són un autèntic colador, en definitiva, quan a un li fa mal tot, quan es troba en situació de fracàs multiorgànic, el que menys li ha de preocupar és rascar-se l’orella perquè li pica. Fa poques setmanes (28 de juliol) en l’estrena del meu bloc personal, escrivia un primer article sobre la immigració, -pot consultar-se- hi deia que “Les idees romàntiques de les autoanomenades forces d’esquerres i progressistes han estat un greu error, les polítiques de portes obertes, de processos ordinaris i extraordinaris de regularització, han estat pedaços a una situació conjuntural. I mentre, els Ajuntaments, que no tenen cap competència sobre la immigració, han estat parant el cop com han pogut. L’expressió castellana “capeando el temporal” constituiria una expressió molt gràfica de la situació que viuen els nostres municipis, sense recursos suficients, intentant fer polítiques de sensibilització per evitar el conflicte, i d’acomodació per intentar evitar la proliferació de ghettos. Alguns fins i tot han entrat a fons en polítiques formatives i ocupacionals, però tot això, no ha servit per avançar cap a una veritable integració. I mentre, alguns responsables polítics estan estancats en el discurs utòpic de la multiculturalitat, altres països europeus, estan plantejant mesures correctores especialment dures, i nosaltres hem de reclamar que aquí també cal posar un punt i final a aquesta situació, i exigir polítiques globals que inverteixin urgentment una tendència que, de seguir així, entenc acabarà sent nefasta, fins i tot, pels propis immigrants ja regularitzats, doncs existeixen dificultats objectives d'integració i inquietuds dins la societat de rebuda que dona lloc a actituds de rebuig gens desitjables”. La veritat és que conec la situació que estem vivint, no en va, el Consell Comarcal que presideixo, va ser convidat fa uns mesos pel Govern Central, a exposar el nostre treball com a exemple de ‘bones pràctiques’ de l’administració local en matèria de immigració. També va ser, el Consell del Tarragonès, una de les tres administracions locals convidades a intervenir en representació de la resta d'Entitats Locals, en la presentació del pla de ciutadania i immigració de la Generalitat 2005-09. Estem treballant com a pocs, i no precisament sota plantejaments d’ultra-dreta, per aconseguir implantar un sentiment de pertinença, per acollir i integrar als immigrants. És en el treball del dia a dia sobre la immigració te n’adones que això té un límit. Sóc conscient que són persones humanes, sabem que les màfies se n’aprofiten i posen en risc la vida d’innocents que fugen buscant un món millor (alguns fugen desesperats de règims –ex-règims- comunistes totalitaristes enfonsats en la misèria més absoluta). I sé que la solidaritat és enorme, però aquí no hi cap tothom. Que poc mirem Europa. Sé que per la meva posició política, (encara que hagi reproduït fragments d’articles publicats fa setmanes o mesos), la meva opinió no semblarà objectiva, però tinc la necessitat de dir-ho, JA ERA HORA!, ja era hora que algú amb autoritat, amb un lideratge polític reconegut s’expressés com ho ha fet.