Imponderables

02 Novembre, 2008 07:36
Publicat per aladern, general

Aquesta matinada, encara fosc, remenant antigues imatges he trobat la foto d’aquell noi que creia que tot era possible; que n’hi havia prou de desitjar qualsevol cosa –raonable- perquè tard o d’hora es fes realitat. Quants anys deuria tenir? Potser disset o divuit. Feia temps que ja portava pantalons llargs i es mirava les noies; ja que quan ell va començar a treballar, feia temps, encara els duia curts –els pantalons- i crec que tampoc no es mirava cap noia.
Aquesta matinada, encara fosc, no tinc gaire cosa més a fer que parlar amb ell. Pensava que avui sortiria a caminar (la intenció era anar als Ports) i he engegat l’ordinador per fer-li una ullada al meteocat: les previsions per avui són dolentíssimes, el radar meteorològic fa por només mirar-lo, fa hores que sento ploure i a estones el vent xiula de mala manera. Avui és imprudent sortir, i les imprudències ens les podem estalviar.
Avui els dos sabem que al llarg de la vida ens hem trobat de tot, que hem procurat viure tots els moments, els que han estat bons i també els que ho han estat menys. Hem decidit no oblidar els primers, els altres els anirem suportant de la millor manera possible. Avui sabem, ell i jo, que no tot és possible; que viure la vida també és trobar imponderables. I que, malgrat tot, mai no hem de deixar de desitjar.

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

El que no hem de fer es perdre la curiositat ni l’entusiasme per fer coses, crec que tu n'ets un bon exemple.

;D

Publicat per jaka 02 Nov 2008, 23:07

Tu també, Jaka, ets una lluitadora plena d'entusiasme.
Ptons!

Publicat per ramon 03 Nov 2008, 08:00

que encara ens queda molt per aprendre. I salut a tots dos en el vostre retrobament!

Publicat per Curosa 05 Nov 2008, 02:08

Oi que de tant en tant és bo retrobar-se, Curosa?
Petons!

Publicat per Ramon 05 Nov 2008, 14:14

Jo també crec que és positiva i necessària aquesta complicitat amb un mateix perquè en definitiva, qui tenim de més proper? És bo ser-hi amic i sentir que al cap dels anys encara li som fidels.

Publicat per dolors 05 Nov 2008, 18:15

Unes paraules ben certes, les teves, Dolors. No tenim ningú més proper (i sovint sense conèixer).

Publicat per ramon 05 Nov 2008, 19:45

El somriure dolç, com aquest, i la brillantor dels ulls, com aquí. Sempre, o casi :-)

Una abraçada!

(ei! ja se m'ha fet la boca aigua amb els rossinyols..! no saps pas com m'agraden!)

Publicat per marina 06 Nov 2008, 23:23

Hola Ramon, les i·lusions no s'han de perdre mai malgrat els camins no menin cap a on un voldria. El més important és viure la vida i acceptar el que vingui sigui del color que sigui sense defallir.
Una abraçada!!

Publicat per Violant 07 Nov 2008, 00:42

...gairebé sempre, Marina.
Doncs has de provar aquesta recepta i ja em diràs (i si en tens alguna altra de bolets també m'ho pots fer saber).
Ptons.

Publicat per ramon 07 Nov 2008, 07:57

Completament d'acord, Violant. La vida és la que és i s'ha de viure amb plenitud.
Ptons.

Publicat per ramon 07 Nov 2008, 08:01

Afegeix un comentari
















El masculí de gata: